Qui no ha dit mai Eureka! Aquesta exclamació té una fantàstica història, que se situa a una ciutat del sud-est de Sicília, Siracusa, la “més bella de totes les ciutats gregues”, segons Ciceró. Allà va viure al segle III aC el científic Arquimedes, autor del famós principi hidrostàtic que porta el seu nom: qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una força cap amunt igual al pes del fluid desallotjat.

 

Arquimedes -etimològicament, el primer (ἀρχή) a pensar (μήδομαι)- arribà a tal conclusió per un encàrrec que li havia fet el tirà Hieró II, que era parent seu. Havia d’investigar si la corona modelada per un orfebre contenia tot l’or que el tirà li havia lliurat o si l’or havia estat substituït, tal com sospitava, per argent. Un dia, en ficar-se la banyera, Arquimedes es va adonar que sortia tanta aigua com part del seu cos hi havia entrat. Veient en això l’explicació del seu problema, no pogué contenir l’alegria i sortí nu cap a casa seva, cridant a tothom Εὕρηκα, Εὕρηκα! (“Ho he trobat! Ho he trobat!”).

 

Basant-se en el seu descobriment, Arquimedes va fer dos lingots d’igual pes al que tenia la corona del tirà, una d’or i l’altra d’argent. Tot i pesar el mateix, el seu volum era diferent, ja que la massa de l’argent és continguda en un volum més gran que la de l’or. A continuació, va omplir d’aigua fins a vessar un recipient ampli i hi va introduir, per separat, els dos lingots. El resultat fou que, a causa del seu volum, el fluid desplaçat pel lingot d’argent és major que el desplaçat pel d’or. Per tant, aquestes proves confirmaren les sospites del tirà: l’orfebre l’havia enganyat fabricant-li una corona d’argent.

 

Arquimedes no aturà de sorprendre Hieró II, el qual sovint mostrà certa incredulitat envers les seves troballes. Així succeí quan li parlà sobre les bondats de la palanca com a instrument per aixecar qualsevol pes, per molt gran que fos, amb una força molt menor. El tirà, per posar-lo a prova, li féu llançar a la mar un vaixell ple de gent i de mercaderies. El científic siracusà aconseguí tal gesta amb un complex sistema de corrioles que, basat en el sistema de la palanca, substitueix les barres per sogues. Segons l’historiador Plutarc, en acabar, hauria dit una famosa frase que ens hauria arribat com a “Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”. En el camp de l’enginyeria, Arquimedes també destacà per ser l’inventor d’un pern, que dins d’un cilindre buit, permetia extreure aigua dels rius fent girar només una maneta.

 

Meravellat per la seva fèrtil imaginació, Hieró II encarregà a Arquimedes la construcció de tot tipus d’artefactes bèl·lics que servirien per a defensar Siracusa dels atacs enemics. En aquella època Roma estava en plena expansió i, d’ençà de la primera guerra púnica (264-241 aC), es disputava amb Cartago el domini del Mediterrani. Gràcies, però, als temibles invents d’Arquimedes, Siracusa costà més de sotmetre. La seva catapulta (< κατα, “per avall” + πέλτη, “llança”) permeté llançar pedres feixugues a gran distància. També ideà un sistema de miralls còncaus concentradors de raigs solars que, projectats contra les veles enemigues, aconseguia incendiar-les.

 

Després de tres anys de lluita, al 212 aC les tropes del general romà Marcel assoliren el seu objectiu. Segons Plutarc, Marcel demanà als seus soldats que li portassin amb vida el geni que tants maldecaps els havia ocasionat. Amb tot, la seva ordre no fou executada. Un soldat entrà a la casa d’Arquimedes i el convidà a seguir-lo. Aquest, però, no li féu cas perquè estava capficat en la resolució d’un dels seus problemes de geometria. Segons una tradició llatina segurament inventada, abans que el travessés amb una espasa, li va dir: “No toquis els meus cercles” (Noli tangere circulos meos) –no sabem si aquí la paraula “cercles” es podria traduir per “collons”.