Universitats divertides
L’etimologia ens diu que la universitat ha de ser un espai per a la diversió. Ambdues paraules provenen del verb llatí uerto (“dirigir-se a”, “girar”). A Europa, el 1088 es creà la primera universitat, la italiana Bolonya, especialitzada en dret civil; d’aquí que l’última reforma universitària s’anomeni pla Bolonya. Tanmateix, la universitat de Constantinoble (actual Istanbul), fundada el 340 per Constanci II amb el nom de Πανδιδακτήριον (“ensenyament de totes les disciplines”), fou una de les primeres del món antic. La universitat de Bolonya s’erigiria oficialment en l’alma mater studiorum, és a dir, en la “mare nodridora de coneixements” –els romans ja es referien a Rea, deessa de l’agricultura i esposa de Saturn, com a alma mater.
A partir del segle XII, les millores en la producció agrícola propiciaren la reactivació del comerç i, amb ella, l’intercanvi d’idees i la repoblació de les ciutats, on una naixent burgesia aniria imprimint un important dinamisme social. Fou així com, al costat dels diferents gremis professionals, estudiants àvids de cultura, arribats de diferents indrets, s’agruparen al voltant d’unes associacions conegudes en un principi com a Studium generalis (“Estudi general”) o Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”) –en les llengües romàniques, el nom complet en llatí d’aquesta darrera expressió conservà només la primera paraula, de manera que quedà en universitat. La paraula deriva d’univers (“que gira de forma unitària”).
El mestre, que solia anar d’una ciutat a una altra, feia la lectio, la “lliçó”, és a dir, llegia un llibre i l’anava comentant, mentre els estudiants anaven prenent notes –en anglès, lecture (“conferència”) encara conserva aquest significat. Era habitual que la lectio fos complementada amb la pràctica de la disputatio (“disputa”), que permetia als alumnes argumentar sobre un qüestió concreta. Cada mestre estava facultat (< facere, “fer”) per poder “fer”, impartir, la seva lectio – d’aquí el nom de facultat per referir-se a l’edifici d’una especialitat concreta de la universitat.
Tanta ebullició intel·lectual, que fixaria les bases de la futura revolució científica, féu augmentar el nombre de biblioteques, les quals, en alguns casos, arribaren a reunir més llibres que les monacals. La de Salamanca, és juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, una de les universitats més antigues d’Europa. Fou creada el 1218. És famosa la màxima llatina: Quod natura non dat, Salamanca non praestat (“El que no concedeix la naturalesa, no ho atorga Salamanca”). Indica que no es pot donar intel·ligència a qui neix sense ella.
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula universitat es féu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar la col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila. També, però, es donà aquest nom als òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un batle, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (“bastaix”), que era el nom que rebia la persona encarregada de transportar coses de pes al coll –després el que duia al coll era el pes d’un ajuntament; en canvi, al Principat i a Castellà s’imposà alcalde, derivat de l’àrab al-qâḍī (“jutge”).
Altres derivats divertits
Etimològicament, divertir-se, amb la preposició di-, que indica separació, vol dir “girar-se en direccions oposades”, és a dir, “apartar-se del tema principal”. El llistat de derivats de uerto (“dirigir-se a”, “girar”) és extensíssim: divorci (cadascú es gira també en direccions oposades), aniversari (“any que gira”), adversari, revertir, revés, versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, aversió, malversar, versàtil, convers, vèrtebres (ossos que permeten l’articulació giratòria), controvèrsia, subversiu, conversar, tergiversar (< tergum, “esquena”), divers, invertir, pervers, travessia o animadversió.
Antigament el vèrtex era la pedra al final del solc sobre la qual girava la junta de bous en llaurar la terra. Avui és també el punt més elevat del cap humà, i el pol al voltant del qual gira el cel, d’aquí que la vertical sigui la línia que cau directament des de dalt, és a dir, verticalment. I quan tenim vertigen tenim la sensació inquietant que tot gira al nostre voltant de manera vertiginosa.
Els versos també tenen un origen agrícola. En un principi eren els solcs que anava deixant l’arada. La denominació poètica de versos, en contraposició a la prosa –que s’escriu tot seguida, fins al final de la línia-, prové de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera que els bous deixen la terra llaurada. D’altra banda, prosa prové de pro + versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”, fins al final. Durant l’edat mitjana varen sorgir els versicles per poder memoritzar millor. Així un text tan extens com la Bíblia se subdividí en capítols, és a dir, en petits versicles.
En castellà, uerto (“dirigir-se a”, “girar”) també ha donat paraules molt genuïnes. La “basura” (< versura) és allò que es llança al “vertedero”. Una persona entremaliada és “traviesa” ( < transversus). D’altra banda, per culpa de l’anglès, la preposició versus (participi de uerto) ens ha arribat amb un significat diferent. En lloc d’indicar direcció, d’acord amb el seu ètim llatí, indica rivalitat: Barça versus Madrid. En aquest cas, hem de suposar que si et dirigeixes cap a una persona hi vas amb males intencions. Tot plegat és ben divertit!
No Comments