Ara que ja som a l’estiu no hi ha dubte que els biquinis són la bomba. Una vegada més, l’etimologia ens marca el camí. Aquest banyador femení format per dues peces (calces i sostenidors) agafa el nom de l’atol Bikini, situat al Pacífic –avui, declarat Patrimoni de la Humanitat, forma part de la República de les Illes Marshall, a la Micronèsia, una regió de l’Oceania. El febrer de 1946 el Govern dels Estats Units va dur a terme unes proves nuclears en aquest atol “pel bé de la humanitat i per posar fi a totes les guerres mundials”.
Cinc mesos després, el 5 de juliol de 1946, es presentava a París un nou banyador femení que deixà el món sense alè. El seu creador era Louis Réard, un enginyer del sector automobilístic convertit en modista. En ser preguntat per la raó del nom, contestà que aquell minúscul conjunt de bragues i sostenidor era tan explosiu com les proves nuclears que s’estaven fent a l’atol Bikini. Réard, tanmateix, no partí de zero. El 1932 un altre francès, Jacques Heim, havia llançat a Cannes un model similar sota el nom d’Àtom -dit així pels seus minúsculs components.
Mentre el Vaticà posava el crit en el cel, el 1951 el biquini ja s’utilitzava en el concurs de Miss Món i, dos anys després, l’actriu Brigitte Bardot ja el lluïa al festival de cine de Cannes. El 1962 la gran pantalla acabà de transformar-lo en una icona amb una Ursula Andress sortint d’una platja paradisíaca sota l’atenta mirada de Sean Connery a Agent 007 contra el Doctor No. I el 1965 l’actriu Raquel Welch ja immortalitzaria el biquini en la seva famosa foto a la portada de la revista Life.
Ursula Andress
Sobre l’etimologia de biquini, Xavier Duran, autor del fantàstic llibre Les històries que les paraules amaguen, ens fa el següent aclariment: “El fet que el nom biquini comenci per «bi» ha fet pensar que fa referència a les dues peces. Per això, quan a algú se li va acudir deixar de banda el sostenidor es va començar a parlar de monoquini. En realitat, el nom de l’atol –una illa formada per esculls de corall que tanquen a l’interior una llacuna salada– és una alteració de Pikinni, que potser prové de les paraules micronèsiques «pik» –terra– i «ni» –coco”.
Biquinis a l’antiguitat
Tanmateix, els biquinis no són un invent modern. A la vila romana del Casale (Sicília) s’ha trobat un mosaic dels segles IV-V dC on es pot veure uns grup de joves amb aquesta vestimenta estiuenca. Rebien el nom de strophium o mamillare. A Grècia, en la cultura minoica, també trobam figures amb peces de roba similars. Es creu que servia per distingir les dones més civilitzades (les que en duien) de les considerades més bàrbares, que duien el pit nu i lliure.
Deessa serp de la cultura minoica, sostenint els pits en una espècie de cotilla
A final del segle XVIII, durant l’Antic Règim, Caterina de Mèdici, reina consort de França, va imposar la cotilla, que va comportar segles de tortura a les dones. Amb el temps, la cotilla seria substituïda pel sostenidor. La periodista Mònica Planas (diari Ara 25/04/2020) explica l’ús sexista que adquirí aquesta peça de roba íntima:
“A mesura que la dona es va anar convertint en un objecte sexual d’exhibició pública, el sostenidor va anar-se fent més petit i va adquirir un valor de seducció femenina i la funció de lluitar contra els suposats efectes de la gravetat va esdevenir més secundària. Amb tot, fins no fa gaires dècades els metges seguien recomanant el sostenidor com una necessitat mèdica que beneficiava la postura de la columna vertebral de les dones. Tot plegat va comportar que la societat percebés el sostenidor com una peça imprescindible de la indumentària femenina i no pas com una opció en funció de les necessitats reals de cada persona. Les diferents onades feministes han combatut, en algun moment, la imposició d’aquesta peça renegant del seu poder simbòlic opressor i fins i tot cremant sostenidors.
L’any 2013 el professor Jean-Denis Rouillon de la Universitat de Franche-Comté va fer públic el seu estudi, elaborat durant quinze anys a més de tres-centes voluntàries d’entre divuit i trenta-cinc anys, i va demostrar que la necessitat del sostenidor a nivell anatòmic era falsa i que els pits no es beneficiaven de la privació de gravetat. El problema és que avui dia encara està mal vist que les dones no facin ús d’aquesta peça de roba fora de les quatre parets de casa seva. El sostenidor continua tenint aquest valor d’ordre i civisme que ja tenia el 1.700 aC. L’any passat la denúncia d’una dona canadenca va arribar al Tribunal de Justícia del seu país perquè l’havien acomiadat per no dur sostenidors sota l’uniforme de treball”.
Mítica escena de la pel·lícula “Allò que el vent se’n dugué”
“No podeu aturar-ho!” A principis dels anys 50 del segle XX el primer a defensar l’ús de bikinis a les platges espanyoles fou Pedro Zaragoza Orts, batle de Benidorm (Alacant). És famós el seu crit “No podeu aturar-ho” que proferí davant l’amenaça de l’arquebisbe de València d’excomunicar-lo. Lluny de donar-se per vençut, el polític decidí recórrer un llarg camí en la seva Vespa fins arribar al Palau del Pardo (Madrid), on sol·licità una entrevista amb el dictador Franco.
Al·lotes amb biquinis a Benidorm
Mentre les revistes no aturaven de mostravr fotos de Marylin Monroe, Ava Gardner o Brigitte Bardot en biquinii, Zaragoza volgué convèncer el cap de l’Estat que aquella provocadora peça de vestir era una oportunitat per estimular l’activitat turística. Finalment el règim va intercedir en favor seu i, des del 1953, Benidorm es convertí en el primer municipi a legalitzar el biquini. L’estiu d’aquell any, a Eivissa, a Sant Antoni, el fotògraf català Oriol Maspons, fotografiava el primer biquini a Espanya. L’ “escandalosa” peça de vestir la portava una jove francesa amiga seva.
Fotografia d’Oriol Maspons
El 1953 Mallorca també acollí el rodatge de la pel·lícula britànica The Adventures of Sadie. En aquest film apareixia la primera dona en la història del cinema en biquini. Era l’actriu Joan Collins. Es rodà a Peguera, que simulava ser una illa deserta del Pacífic. El 1962 Mallorca igualment seria l’escenari de Bahía de Palma, protagonitzat pel galà espanyol del moment, Arturo Fernández. Fou la primera pel·lícula de producció estatal on també apareixia una dona amb biquini. Qui portava, però, aquell “pecaminós” banyador era una estrangera, l’actriu alemanya Elke Sommer.
Aquí teniu la famosa escena del biquini blanc d’Ursula Andress a la pel·lícula de James Bond Dr. No (1962).
Aquí teniu el tràiler del curtmetratge “Bikini” (2014) dirigit Óscar Bernacer. Conta la gesta del batle de Benidorm:
El 1947 Dalí va pintar aquest impactant quatre titulat “Les tres Esfinxs de Bikini”. L’artista català s’inspirà en les explosions que tengueren lloc a l’atol de Bikini un any abans.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments