La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.
Tradicionalment el jardí de l’Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies” (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid. Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.
El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.
Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters.
Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.
En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec). Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.
Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:
“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.
A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l’Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d’Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l’havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l’Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d’Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l’època presentaven el nou continent molt semblant al món d’abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.
El país de Xauxa (Pieter Brueghel el Viejo, 1567), representa el pecat capital de la gula
D’Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d’inspiració a l’escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d’or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d’aquesta obra naixeria l’expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, “això és xauxa“.
Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):
El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.
El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l’espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.
Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l’anhelat paradís. La literatura ja l’evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.
Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.
A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.
Faune mutilat,brollador eixut,jardí desolatde ma joventut…Beneïda l’horaque m’ha duit aquí. La font que no vessa, la font que no plorame fa plorar a mi.Sembla que era ahirque dins el misteri de l’ombra florida,tombats a la molsa,passàvem les hores millors de la vida. De l’aigua sentíem la música dolça;dintre la piscina guaitàvem els peixos,collíem poncelles, caçàvem bestioles,i ens fèiem esqueixosmuntant a la branca de les atzeroles. Ningú sap com eraque entre l’esponerade l’hort senyorívol,fent-lo més ombrívol,creixia la rama d’antiga olivera. Arbre centenari,amorós pontava la soca torçuda,perquè sense ajudapoguéssim pujar-hi. Al forc de la branca senyora i majorapenjàvem la corda de l’engronsadora,i, venta qui venta,folgàvem i réiem fins que la vespradala llum esvaïa de l’hora roenta,de l’hora encantada. Somni semblariael temps que ha volatde la vida mia,sense les ferides que al cor ha deixat;sense les ferides que es tornen a obrirquan veig que no vessani canta ni plora la font del jardí. Trenta anys de ma vida volaren de pressa,i encara no manca,penjat a la branca,un tros de la corda de l’engronsadora,com trista penyora,despulla podrida d’un món esbucat…Faune mutilat,brollador eixut,jardí desolat
de ma joventut.
- En aquest vídeo trobareu informació sobre l’obra “El jardí de les delícies”. Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.
- En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d’ “El jardí de les delícies”.
- Aquest vídeo de “This is art” parla del Jardí de les delícies.
- Aquí teniu un documental d’Informe Semanal titulat “El Bosco: Infierno y Paraíso”.
- Aquest vídeo també parla de l’obra d’El Bosco.
- Igual d’interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat “La dificultat de pintar paradisos”.
Articles del web relacionats:
– Realment existeix l’infern?
No Comments