En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. De μίμησις deriva també mem, neologisme encunyat per l’etòleg britpanic Richard Dawkins en el seu llibre El gen egoista (1976). El feu servir per al·ludia a una unitat que transmet idees, símbols o pràctiques culturals -el terme, aplicat avui a Internet, fa referència a una unitat d’informació de caire humorístic amb forma de vídeo, imatge, GIF o frase.
La tragèdia naixé dels ditirambes (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec. Les composicions teatrals, tant de tragèdia com de comèdia, rebien el nom de drama (< δράω, “actuar”). Avui drama, però, ja és sinònim només de tragèdia. De δράω també tenim l’adjectiu dràstic, sinònim de radical o violent.
Dionís envoltat de sàtirs
Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança… Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Les tragèdies gregues feien servir uns codis hipnotitzadors precursors de l’actual llenguatge audiovisual. Tal com afirma Irene Vallejo en el seu llibre El infinito en un junco, agrupades en trilogies, creaven el mateix tipus d’addicció que les actuals sèries o sagues. Per desgràcia, ens queda poc d’aquelles obres rampants (set tragèdies d’Èsquil, set de Sòfocles i devuit d’Eurípides).
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme– o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” – la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.
Èdip, l’heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.
Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi(κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.
El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras’ dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l’eròtica del poder.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments