En català deim “fer l’orni” per quan ens volem desentendre’s d’alguna cosa. L’origen d’aquesta expressió no està clara. Es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de la locució “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

L’equivalent castellà de “fer-se l’orni” és “hacerse el sueco”. En tot cas, en contra del que pensen molts, aquesta expressió no té res a veure amb els habitants del país del grup musical ABBA. Segons la versió etimològica més acceptada, el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). Era una mena de plantofa emprada, a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia –els actors de tragèdia, en canvi, duien un altre calçat de sola més gruixada i, per tant, més elevat, el cothurnus, d’origen grec. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.

El taló del calçat
El calçat romà, del llatí  calx, calcis (“taló”), ha deixat una petjada profunda –i mai més ben dit- en la nostra llengua amb paraules com coça, calçada (provinent de calceata via, és a dir, “via per trepitjar”) o inculcar (+ in, “cap a”, amb el sentit de “pitjar una cosa amb un cop de taló”) –un variant seu és el verb castellà “alcanzar” (< in-calciare, “trepitjar els talons d’algú”).

Els soldats romans solien anar calçats amb un tipus de sandàlia anomenada caliga –el seu diminutiu, caligula serviria per batejar el famós tercer emperador romà del segle I dC en referència a les petites botes que portava quan, de petit, acompanyava el seu pare Germànic en les seves expedicions militars. Aquestes caligae derivaven d’un tipus de calçat, el calceus, que, en un principi cobria només el turmell; després arribaria fins a les cuixes.

Segons recull Plini el Vell en la seva enciclopèdica Història Natural (segle I), Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més il·lustre dels pintors grecs, era molt exigent i crític amb la seva obra. Solia exhibir els seus quadres a la plaça pública i s’amagava darrere d’ells per escoltar els comentaris que en feien els transeünts.