El mateix Jaume I quedà admirat de la seva bellesa. No havia vist res mai igual. És Madina Mayurqa, la vuitena ciutat més important de l’antiga al-Àndalus. Tres vegades més gran que Barcelona, l’esponerosa Palma musulmana de fa set-cents anys es convertí en un dels principals centres d’ebullició cultural de la Mediterrània. 

Sovint els pobles tendeixen a oblidar el seu passat. No entenen de sincretismes i es creuen els únics habitants ancestrals d’una terra que prefereixen considerar impol·luta. Ara a les Balears són molts els qui miren amb recel els immigrants magrebins, sense saber que fa set-cents anys ells foren els vertaders amos de les illes. Basta fer un cop d’ull a la toponímia per constatar-ho. Alcúdia, Banyalbufar, Marratxí, Randa o Algaida constitueixen part del pòsit que deixaren a l’arxipèlag tres-cents anys de dominació musulmana (segles X-XIII). Fou una època de gran esplendor econòmic i cultural amb Madina Mayurqa (ara Palma) com a principal motor.

 

D’ençà de la mort del profeta Mahoma al segle VII, els àrabs islamitzats aconseguiren derrotar dos dels més grans imperis de l’època, el bizantí i el persa. Iniciaren llavors una ràpida expansió amb la incorporació d’extensos territoris d’Àsia (Síria, Palestina, Mesopotàmia, Iran…) i d’Àfrica (Egipte, Líbia i el Magrib). Va ser l’any 711 quan es decidiren a fer el salt a la península Ibèrica. En un temps rècord –en gairebé vint anys- els musulmans aconseguiren controlar la pràctica totalitat del regne visigot. A les Balears hi feren petites incursions amb importants saquejos però, com que encara no estaven preparats per a les batalles marítimes, no les ocuparien fins al cap de dos segles més tard.

 

El 903 un noble musulmà, Isam al-Jawlani, que es dirigia en peregrinació cap a la Meca, va recalar a Mallorca a causa d’una tempesta. Conta la llegenda que quedà tan sorprès de les possibilitats geoestratègiques que oferien aquelles terres, que de tornada a la península va convèncer els seus per annexionar-les a l’al-Àndalus. Ell mateix liderà la conquesta. No li dugué molta de feina, encara que va haver d’empaitar alguns illencs que durant algun temps es feren forts dalt de fortificacions de l’interior, com el castell d’Alaró. Després seria el torn de Menorca i les Pitiüses. Des de llavors l’arxipèlag quedà constituït com una província marítima, la de les Illes Orientals, que depenia de l’emirat de Còrdova.

 

Els musulmans trobaren les Balears en un situació molt precària. No només ells ja les havien saquejat anys enrere sinó també els normands (víkings), de manera que les ciutats estaven pràcticament abandonades i els camps escassament conreats. La repoblació es féu amb sarraïns andalusins que, lentament, imprimiren el seu propi segell d’identitat. Amb tot, l’antiga població cristiana va poder continuar practicant la seva religió a canvi, però, de pagar elevats impostos […].

Aquí teniu un enllaç sobre toponímia mossàrab balear, d’Álvaro Galmés.