Europa deu molt al món clàssic. No és estrany, doncs, que sovint Grècia sigui presentada com la mare cultural d’Occident, i Roma, com el pare que amb la seva potència militar anul·là la cònjuge, sense desaprofitar, però, els seus coneixements. Amb tot, abans que es produís aquesta exhibició de força, els encarregats d’ensenyar als romans el tan admirat esperit hel·lè foren els etruscos, una enigmàtica civilització que habità fa tres mil anys les ribes dels rius Tíber i Arno, a l’actual Toscana. Ja a l’antiguitat els mateixos grecs se sentiren intrigats per un poble que els aconseguí disputar l’hegemonia comercial de la Mediterrània.

 

Per a Heròdot, historiador del segle V aC, els etruscos, que s’autodenominaven rasenna, havien arribat a la península itàlica procedents de Lídia, una antiga regió de Turquia. Al segle XIII aC, poc abans de la guerra de Troia, la fam els havia obligat a emigrar. Donat que l’expedició havia estat liderada pel rei Tirré, els seus descendents foren batejats pels grecs com a tirrens –d’aquí deriva també el nom de la mar que banyà les seves costes de la part oest. Els romans, en canvi, els coneixerien amb el gentilici d’etruscos o tuscos  –d’on ve Toscana.

 

Avui dia la genètica s’ha ocupat de confirmar aquesta teoria d’Heròdot. Hi ha estudis que relacionarien l’ADN dels habitants de la Toscana amb el de certes poblacions de Turquia. Amb tot, aquestes investigacions encara s’han d’acabar de concretar. Una altra hipòtesi seria que els etruscos fossin autòctons. Aquesta fou la postura del també historiador Dionís d’Halicarnàs que al segle I aC s’adonà que es tractava d’un poble únic a Itàlia en quant a idioma i costums.

 

Certament l’etrusc, com passa a casa nostra amb l’iber, no forma part de  la família indoeuropea –cap de les dues llengües encara no ha estat desxifrada. Pel que fa als costums, la cultura tirrena fou bastant sofisticada i tingué una forta influència oriental, sobretot del món grec. Així ho demostra l’única font d’informació que ens ha llegat, un monumental conjunt de tombes decorades amb frescos d’un gran naturalisme i dotades d’un aixovar funerari molt ric i variat […].

Aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Parla de l’obra escultòrica més emblemàtica de la cultura etrusca: el sarcòfag dels esposos.