La Roma dels cèsars sempre ha fascinat els estats totalitaris. No debades, fou uns dels imperis més poderosos i duradors de l’antiguitat. Ja a partir del segle XVI, als països eslaus, els mandataris es feren dir Tsars, terme que deriva del llatí Caesar. Aquest era el sobrenom que acompanyava tots els emperadors romans des d’Octavi August, el qual l’emprà per primera vegada al segle I aC per senyalar que era descendent de l’artífex de l’Imperi, Juli Cèsar. La Rússia tsarista tampoc no tingué cap problema a considerar Moscou com la “tercera Roma”, després de la segona –la de Bizanci.

 

Amb el temps, a la filoromana Rússia tsarista, li sortiren seguidors. A principis del segle XIX Napoleó adoptà l’àguila de les antigues legions romanes com a senyera dels seus invencibles exèrcits –a l’antiga Roma l’àguila era un símbol de fortalesa. També s’apropià de la salutació romana que anys abans, al 1789, ja havien rescatat de l’oblit els revolucionaris francesos com a mostra d’identificació amb la idealitzada República romana. Aquesta salutació consistia a inclinar el braç dret cap endavant amb els dits junts i rectes. Era la manera respectuosa que tenien els soldats romans de saludar les autoritats –encara que existeixen estàtues romanes amb el braç aixecat, tanmateix, mai no fou una salutació habitual.

Per continuar llegint cliclau aquí. I aquí teniu la versió publicada a La Vanguardia.