Article publicat a l’Ara Balears (01/11/2015)
Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.
Eurípides i la mort
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: “Si vols poder suportar la vida, has d’estar disposat a acceptar la mort”.
La Parca actual
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.
El túnel després de la mort
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen:“No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi”. Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX: “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.El doctor, la jove i la mort (“Der Arzt”), Ivo Saliger, 1920
Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D’aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.
Aquí teniu un documental de 30 minuts titulat “Immortals”.
Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció “El racó de pensar”. Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l’article “Cada cop única, la fi del món” (Diari Ara, 09/10/2016).
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments