La síndrome d’Epimeteu és una expressió que el 2004 encunyà el xilè Diego Quintana de la Uña en un assaig amb aquest mateix títol, seguit del subtítol “Occidente, la cultura del olvido”. En paraules seves, és “la síndrome de l’home que s’oblida de l’home, la síndrome que anteposa allò accidental al ser, allò secundari a allò principal”. Per fer aquesta afirmació, Diego Quintana es basa en el mite de Prometeu (germà d’Epimeteu) que recull al segle IV aC Plató en el seu diàleg Protàgores –és una mica diferent al famós mite exposat al segle VIII aC per Hesíode.

 

Plató diu que varen ser els déus –i no Prometeu- els que varen modelar amb terra i foc els primers mortals. Un cop enllestida la feina, varen ordenar a Prometeu i a Epimeteu que distribuïssin  a cada espècie les capacitats pertinents. Aleshores, Epimeteu va demanar al seu germà de fer ell la distribució; després Prometeu s’havia d’encarregar de supervisar-la. El problema, però, és que Epimeteu no era del tot llest –no debades, el seu nom en grec vol dir “qui pensa amb retard”.

 

Així, amb el vistiplau del seu germà, Epimeteu es va posar a assignar a cada animal totes les qualitats disponibles. Però es va oblidar de l’ésser humà. Davant aquesta situació, Prometeu es va veure obligat a robar a Hefest el foc i, a Atena, la saviesa tècnica. Després en féu present a l’home. En aquest relat se’ns diu, també, que Prometeu va ser castigat per haver furtat les prerrogatives dels déus, però no se’ns explica com.

 

Amb aquests dons que li havia procurat Prometeu, l’home es va convertir en l’únic animal que va creure en els déus, els quals honrava amb la construcció d’altars i imatges sagrades. A més, de seguida va poder articular sons amb la veu i construir cases. L’home, però, tingué problemes per conviure amb els seus iguals ja que estava mancat de la saviesa política. I és que Prometeu no havia pogut arrabassar aquest art a Zeus. Amb tot, el pare dels déus, tement que els es matassin entre ells, va enviar a la terra Hermes perquè els repartís la vergonya (αἱδώς) i la justícia (δίκη). Es tracta de dues de les principals bases sobre les quals es fonamenta la vida social.

Aquest mite de Plató, doncs, és la base del llibre de Diego Quintana El síndrome de Epimeteo, Occidente la cultura del Olvido. La figura d’Epimeteu encara surt més mal parada en Hesíode, on se’ns diu que no féu cas del seu germà Prometeu quan l’advertí que no acceptàs Pandora com a esposa –aquella primera dona de la mitologia grega suposaria la perdició de la humanitat en obrir la gerra de tots els mals.

 

Segons Diego Quintana, la síndrome d’Epimeteu és la “síndrome ordinària del nostre estar al món; un estar sense ser, sense l’atenció que la vida precisa; un estar obsessionat per allò secundari i adjectiu, aliè a allò vital del moment i a la seva transcendència; un estar obnubilat i atordit […] i, sobretot, un estar literalment desorientat, que priva l’ésser humà de la llum del sol naixent que hauria d’il·luminar la seva vida i el seu propòsit”.

 

Sincerament, em sembla bastant agosarat arribar a aquestes conclusions a partir del mite de Plató. Però cadascú s’entreté com pot.

Articles del web relacionats:
– La veritat no s’oblida mai
– El complex de Prometeu