Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba abundant i canosa. Així surt descrit a l’Antic Testament en el somni que tengué Daniel (Daniel 7: 9-14):
“Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d’anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres […]
Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home; arribà fins a l’ancià carregat d’anys, el van presentar davant d’ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà”.
Déu, el nou Zeus
En el catolicisme, la representació de Déu Pare és força menys freqüent que la Jesús. La que triomfà més va ser la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina (1509-1512). Tot i les referències del Déu Pare a l’Antic Testament, el principal model per a l’artista toscà va Zeus, el patriarca del panteó olímpic grec.
Déu ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. És el protagonista del fresc “La creació d’Adam”. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Són moviments que recorden molt els de Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.
El Déu de la Capella Sixtina és més ancià que Zeus, però però no tant. Està ple de vigor, com correspon a la seva omnipotència. És reforçat per una gamma de colors estridents. L’energia que desprèn forma part d’un estil propi, contemporani dels artistes de Miquel Àngel, que en italià s’anomenà terribilità.
Uns dits icònics
Segons el Gènesi, el sisè dia Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d’un cor d’àngels.
Inicialment, Miquel Àngel pintà les mans de Déu i Adam tocant-se. Els cardenals responsables de les obres, però, li feren canviar. Consideraven que el dit de Déu havia d’estar estès i el d’Adam, contret. Era l’home qui havia de fer l’esforç d’allargar la mà per arribar a Déu.
Per a més informació, no us podeu perdre aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Serra.
“La creació de Déu” inspirada en “La creació d’Adam”, de l’artista Harmonia Rosales
Aquest petit vídeo parla sobre el gènere de Déu.
Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:
Articles relacionats:
– Els orígens del cristianisme
– La mort de Déu
– Jesús i el món pagà
– Apoteosis apoteòsiques
–L’univers simbòlic dels mites
– Adéu als déus
– Realment la dona va néixer de la costella?
– L’origen terrós de l’home
En aquest vídeo podreu trobar més informació sobre la representació del rostre de Déu:
No Comments