El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l’hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l’univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.

 

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

 

Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.