La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi. I Sant Agustí d’Hipona (segle V dC), un dels pares de l’Església, tornava a insistir en la mateixa idea Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No vagis fora, torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat”). Només pouant en les nostres ànimes podrem fer realitat la frase que al segle V aC el poeta grec Píndar emprava per esperonar els atletes: “Arriba a ser allò que ets”.
Del mite al logos
Per tant, l’admiració anà de la mà del dubte. “Saber dubtar és el principi de la filosofia”, insistí Aristòtil. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.
La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat, o metanoia (+ μετά, “més enllà”), que és una transformació espiritual – la teologia cristiana l’associà amb “penediment”, encara que els antics li donaren el significat de canvi radical de vida que sorgeix en tota persona que no es troba satisfeta amb ella mateixa.
De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l’auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l’ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”, i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.
Els set savis de Grècia
“El filòsof a la llum d’un fanal”, també conegut com “Un ermità estudiant anatomia” (Joseph Wright, 1769)
Els set savis de Grècia en un Mosaic de Pompeia. Museo Arqueològic Nacional de Nàpols
De scio tenim ciència, neci (< ne scio, “no saber”) o consciència (< cum scientia, “amb coneixement”; és una paraula que encunyà al segle I aC Ciceró a partir del terme grec συνείδησις). El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).
La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.
Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.
A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.
Mapa dels filòsofs a l’antiga Grècia
Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.
Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència.
Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:
“Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l’amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d’obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d’entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències”.
No hem de tenir por a filosofar. Ho recordava al segle III aC Epicur, el pare de l’hedonisme, a Carta a Meneceu:
“Que ningú pel fet de ser jove tingui por de filosofar, ni pel fet de ser vell se’n cansi. (…) El que diu que el temps de filosofar no li ha arribat encara o ja li ha passat és com si digués que encara no li ha arribat o que ja li ha passat el temps de la felicitat; així doncs, tant el jove com el vell han de filosofar: el vell per trobar-hi rejoveniment i alegria pel temps viscut; i el jove per guanyar serenitat i valentia de cara al futur”.
Des dels seus inicis els filòsofs es varen dedicar a contemplar al món. Al segle XIX, però, l’alemany Karl Marx va dir que ja era hora que passassin a l’acció. Així ho va afirmar a la seva obra Tesi sobre Feuerbach (1845): “Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.
José Luis Sampedro resumeix molt bé en aquest vídeo que és la saviesa:
El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”
“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.
Ludwig Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: “La filosofia és una lluita contra l’embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge.”
També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):
Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes. I en aquest altre article Miquel Àngel Ballester també parla de dones filòsofes.
Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).
Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.
Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:
“Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara’t a ser escarnit qualque vegada, prepara’t a ser befat per molta gent, prepara’t a què et preguntin: “¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?” i “¿D’on ha sortit aquesta cella aixecada?” Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita’t a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc.”
Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat “Quin filòsof va dir què?”
Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.
Altres frases per a la reflexió:
La filosofia és l’art de preguntar. D’això parla aquest article de “Filosofar”.
Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.
Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.
Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.
Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.
Aquí teniu un article titulat “La filosofia no és com el vi”.
Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre “Per què és important pensar?
I aquest vídeo del programa “Amb filosofia” està dedicat a “Fer-se preguntes”:
I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l’antiga de Grècia:
Articles del web relacionats:
– El pes de pensar
– Sapere aude?
– L’oracle de Delfos
– Els matemàtics són els millors aprenents
– Escèptics a l’expectativa
– Estoics per resignació
– Una mica d’hedonisme, per favor!
– Diògenes no tenia cap síndrome
No Comments