Tanmateix, per molt que ho evitem, sempre ens equivocarem. Ja ho diu una frase que alguns atribueixen a Ciceró (segle I aC), altres a Sèneca (segle I dC) o fins i tot a Sant Agustí (segle IV dC): Errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“Equivocar-se és humà, però persistir-hi és diabòlic”). La mateixa idea recull una dita popular nostra “Qui té boca s’equivoca”.
En tot cas, no hem de tenir por a equivocar-nos. L’error és imprescindible per a l’aprenentatge. Ja ho diu l’aforisme “Fent i desfent aprèn l’aprenent”. Tampoc cal no oblidar que, a l’error, sempre se l’esmena amb un bon somriure: Castiga ridendo mores (“Esmenar costums rient”). Aquesta frase va ser escrita al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul. La utilitzà com a sàtira dels ridículs vicis i defectes dels humans. Amb el temps, molts teatres l’adoptaren com a màxima per deixar clar el que havia de fer el públic amb els seus problemes.
Vox populi, vox Dei, que apel·la a la bondat del sentit comú de la gent, té una rèplica en una altra frase llatina totalment oposada: Vox populi, vox diaboli (“la veu del poble és la veu del diable”). De fet, en aquest mateix sentit vox populi, vox Dei és utilitzat al segle VIII en una carta (Epístoles, 166) que adreça el religiós anglès Alcuí de York al seu alumne Carlemany. Aquestes eren exactament les seves paraules: Nec audiendi qui solent dicere, vox populi, vox Dei, quum tumultuositas vulgi sempre insaniae pròxima sit (“No hauríem d’escoltar els qui solen dir que la veu del poble és la veu de Déu, per tal com l’agitació de la massa sempre s’acosta a la follia”).
“Estar en boga”
En castellà hi ha l’expressió “estar en boga”, que vol dir estar de moda. Prové del francès vogue, paraula que dóna nom a una famosa revista de moda. En francès, voguer, igual que bogar en castellà, significa “remar”. Ambdós termes provenen de vocare (“cridar”), verb que al·ludeix als crits que pegava el cap al conjunt de remers.
Les veus en sinfonia
A part de φωνή, en grec per a so també hi havia la paraula φθόγγος, d’on tenim diftong (+ δίς, “dues vegades”), que és la unió de dues vocals que es pronuncien juntes en una mateixa síl·laba (aigua, taula); i apotegma (+ ἀπό, “a part”, “fora de”), que és una sentència breu, instructiva, especialment l’atribuïda a una persona il·lustre.
Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat “Veu i paraula”.
Aquí teniu el poema “Elogi de viure”, de Joan Maragall:
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.
Aquí teniu el capítol del programa “No serà fàcil” de TV3 dedicat a l’equivocació:
Articles del web relacionats:
– Talents castrats
No Comments