Article publicat a l’Ara Balears (05/06/2016)
Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al “Baleares”, un creuer franquista que el 5 de març de 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop de 800 persones que hi moriren –9 d’ells eren preadolescents mallorquins, flechas navales, enrolats sense ser-ne prou conscients- foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.
L’enfonsament del Baleares era una venjança a la seva participació un any abans en la major massacre de població civil que es produí durant la Guerra Civil. Fou a Màlaga el 8 de febrer de 1937, dos mesos abans del bombardeig de Gernika (País Basc). En ocupar els rebels la ciutat andalusa, prop de 150.000 persones fugiren cap a Almeria per l’únic camí costaner que hi havia. Aquella diàspora, presidida per la por, es coneixeria com ‘la desbandá’. Mentre des de l’aire avions italians i alemanys no aturaven de metrallar, des de la mar queia una pluja de bombes llançades pels creuers Baleares, Canarias i Almirante Cervera. Aquell atac se saldà amb prop de 5.000 morts, la majoria dones i nins -a Gernika n’hi hauria més de 2.000.
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura, seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.
Així va cobrir el NODO la inauguració del monument de la Feixina:
Aquí teniu el programa de “Memòria i oblit d’una guerra” dedicat al buc “Baleares”.
Aquest article parla sobre on estan enterrats els grans dictadors de la història.
A Palma tenim Via Roma i Via Alemanya. Amb aquest noms el franquisme va voler donar les gràcies a les seves potències amigues pel suport que li donaren durant la guerra civil. Com a mostra d’agraïment a la Itàlia feixista, el 1938 també s’instal·laren a la Rambla de Palma les estàtues de dos romans (Neró i Juli Cèsar), extretes de la col·lecció del cardenal Despuig del Museu de Bellver. El 1942, davant el deteriorament que patien en ser exposades a l’aire lliure, foren substituïdes per dues còpies fetes per l’escultor Horacio de Eguía.
Fotos de l’arxiu de Pilar Juan del moment en què es varen canviar les estàtues romanes
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:
Aquest vídeo és molt interessant. Para sobre què s’ha de fer amb monuments com el del Valle de los Caídos. És del programa “Quan arribin els marcians”, de TV3.
Aquí teniu un enllaç d’arquitectura nazi que s’ha mantingut com a recordatori dels horrors.
Aquí teniu una peça sobre l’autoritarisme avui en dia.
Aquest article és molt interessant. Parla sobre una iniciativa curiosa a Itàlia sobre la gestió dels monuments feixistes. Aquest altre article reflexiona sobre el mateix tema.
Aquest article parla de monuments a dictadors en països democràtics.
En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl “Memòria i oblit d’una guerra” dedicat al creuer Baleares.
Aquest article també és interessant. Es titula: “Les violacions dels aliats”.
Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.
L’escriptor Narcís Comadira fa la següent reflexió sobre la memòria història en un article, “La memòria”, publicat al diari Ara (22/10/2016):
“I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada”.
Articles del web relacionats:
– L’odi soterrat
– Francoland
– Mallorca sota la bota de Mussolini
No Comments