Etimològicament, les fel·lacions donen molta felicitat. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), que també trobam present en mots com femella, fetus, fill o fecund. En llatí, felix (“la productiva”) era un adjectiu que s’aplicava en un principi als arbres fructífers.

A l’antiga Grècia les dones que millor practicaven les fel·lacions eren les de l’illa de Lesbos, la pàtria de Safo, considerada posteriorment com la mare de les actuals lesbianes. No debades, el verb lesbiázein (λεσβιάζειν) significava “fer una fel·lació”. La paraula lesbiana per a referir-se a les dones homosexuals apareixeria més tard, ja que en grec se les anomenava tríbades (“les que es freguen”). Les fel·lacions, però, no només eren cosa de dones. Aquestes pràctiques també eren molt habitual en l’àmbit homosexual masculí. Així ho testimonien nombrosos vasos de la ceràmica grega.

A l’antiga Roma hi havia dos verbs per a la fel·lació: fellare i irrumare. Els romans lligaren el poder al sexe oral, creant rols dominants i submisos. Així, en el món homosexual estava mal vist que l’actiu fos objecte de plaer, de manera que tampoc no podia ser objecte d’una fel·lació; en tot cas, només la podia realitzar. I en una relació heterosexual un cunnilingus (< cunnum lingere, “llepar el cony”) era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.

Cleòpatra, “la boca dels deu mil”
La reina Cleòpatra tingué fama de ser una gran felatrix (“fel·ladora”). Ja els grecs l’anomenaven “la bocabadada”, “la boca dels deu mil” o “la dels llavis gruixats”. Segons una llegenda poc versemblant, en una nit va ser capaç de practicar sexe oral a cent soldats romans. En ser atesos, cadascun d’ells anava ejaculant en una gran copa d’or que finalment era beguda per la sobirana egípcia.