La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Plató confiava que els mals de la societat desapareixerien en ser governada per un rei que fos filòsof. La seva saviesa havia de redundar en el benestar ciutadà. La història, però, ens ha demostrat que aquesta utopia no és forçosament garantia d’èxit. Hi ha hagut polítics intel·lectuals molt ben formats que han estat una autèntica estafa. El bon governant no és qui en sap més, sinó qui té més seny i sentit comú per governar.

Al segle V aC Aristòfanes també recreà una utopia a la seva comèdia El ocells. L’anomenà Nefelocoquigia (“el lloc dels núvols i els cucuts). Era una mena de ciutat perfecta, creada a instàncies de dos atenesos que estaven farts de la deriva populista que havia adquirit una democràcia que encara no havia complert els cinquanta anys.

Al segle IV aC, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

El regne dels hiperboris
Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu grec, el paradís per excel·lència era l’Hiperbòria o el Regne dels hiperboris. Estava situat al nord, a les muntanyes de Tràcia, al nord del mar Egeu. Es creia que era el lloc on habitava el bel·licós vent del nord Bòreas -l’etimologia del gentilici és (ὑπερ βορεία,  «més enllà del nord»). Εls seus habitants, els hiperboris, gaudien contents d’una llarga vida amb totes les comoditats del món. No coneixien les malalties ni els sentiments negatius de l’estirp humana. Era com una espècie de retorn a l’Edat d’Or, amb una terra ubèrrima i un clima benigne. El poeta Píndar, tanmateix, insistia que era un lloc inventat: 

«Ni amb vaixell ni a peu trobareu
el meravellós camí que mena
cap a la comunitat dels hipeboris.» 

Mapa d’Abraham Ortelius, Amsterdam 1597: en el cantó superior de la dreta diu Hyper Borei i mostra un continent que ocupa tota l’àrea polar. 

En l’illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Declaració d’Independència dels Estats Units

Icària
Una altra utopia fou Icària. És l’illa imaginària on l’advocat francès Étienne Cabet situà l’acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie (1839). Hi descriu un país en el qual s’hi practicava el comunisme. Imbuït d’un cert messianisme, Cabet volia que aquesta forma de govern s’imposàs per convenciment. Es distancià així de Karl Marx i Friedrich Engels, que creien que la revolució només era possible mitjançant la revolució (violència) i el govern de la classe obrera (la “dictadura del proletariat”).

Étienne Cabet 

Icària agafava el nom d’una illa del mar Egeu. Es deia així en record del personatge mitològic d’Ícar, el fill de Dèdal que va caure a prop d’aquesta illa després d’escapar del laberint del Minotaure de Creta. Ho feu amb unes ales de plomes unides amb cera que, en enlairar-se tan amunt, el sol fongué.

Cabet volgué fer realitat la Icària de la seva novel·la. El 1847 animà europeus a participar en la fundació d’una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, acabà en fracàs. I la segona temptativa, a l’antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en aldarulls. El mateix Cabet en fou expulsat i morí d’apoplexia al cap de poc temps (1856).

També es parla d’extropies per al·ludir a la confiança total en la tecnologia i en la intel·ligència humana -segons els seus defensors, es podrà allargar indefinidament la vida humana. Un altrer terme interessant és el d’ustopia, que permet visualitzar com una possibilitat real tot el que és per ara només un perill hipotètic -les ustopies són una reflexió crítica sobre les desviacions catastròfiques, inherents al món actual; n’és un exemple la novel·la El conte de la serventa (1985). El 1967 el filòsof francès Michel Foucault també encunyà el concepte d’heterotopia, d’un “altre” (ἕτερος)  lloc. A diferència, de les imaginàries utopies, les heterotopies són emplaçaments reals, on és possible trobar cert benestar (per exemple: anar a una spa, al cinema o fer un viatge de lluna de mel).

El gran mestre del periodisme esportiu, Joaquim Maria Puyal, té unes reflexions interessants sobre les utopies. Són unes reflexions extretes d’una entrevista que li va fer el 2011 Eva Piquer per al digital “Catorze”:

“Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit”.

Us deix amb una sèrie de frases per a la reflexió:

• “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig” (Marià Villangómez)
• “Cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat” (Antonio Gramsci)
• “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat” (Antonio Gramsci)
• “El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se” (Antonio Gramsci)
• “Un optimista pot veure llum on no n’hi ha, però per què el pessimista ha de córrer a apagar-la?” (René Descartes)
• “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
• “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
• “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky)
• “Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci” (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura)
• “Mai arribaràs al teu destí si t’atures a llençar pedres a cada gos que borda” (Winston Churchill)
• “La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres” (Manuel de Pedrolo) 
• “El futur té molts noms: per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat” (Victor Hugo, 1802-1885)
• “Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable, i no s’arriba a fer mai res” (Josep Pla)
• “Tot sembla impossible fins que es fa” (Nelson Mandela)

I aquí teniu un poema d’Anna Pena. Titulat “Sense retorn”, és una apologia de la il·lusió:

Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:

Aquí teniu la meva intervenció al programa “Balears fa ciència” d’IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.

Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:

I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:

I aquí teniu aquesta cançó de Joan Rovira, que es titula “Encara tenim temps”:

Articles del web relacionats:
– Estoics per resignació
– Una mica d’hedonisme
– La força de les utopies
– Sobre acadèmies, liceus i ateneus
– La casta i el 15M a l’antiga Roma
– La mort de les utopies?
– La degradació humana
– L’origen dels vents
– A la recerca del paradís perdut
– Cilindre de Ciros, la primera declaració de Drets Humans