Article publicat a l’Ara Balears (28/10/2016)

Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la femme fatale, que les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella New Woman, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

En el món de la pintura el mite de la femme fatale es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.

La femme fatale s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’l reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins el 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes.

La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una femme fatale. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres -per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.

Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: “Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones… Es devia resistir”.

L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar.  Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats.

Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar -diuen- la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.

Aquí teniu l’obra The Dinner Party (1979), de l’artista feminista Judy Chicago. És considerada la primera obra d’art feminista èpica. Hi trobam 39 serveis disposats al llarg d’una taula en forma triangular. Les comensals són 39 dones cèlebres, pertanyents a la mitologia o a la història. Així entre les convidades hi trobem noms com Gea, Safo de Lesbos, Susan B. Anthony, Virginia Woolf o Sojourner Truth.

Aquí teniu una entrevista a Mary Nash, especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Aquí teniu una entrevista a la mediàtica britànica Mary Beard, filòloga clàssica. Diu: “Les dones que no destaquen en la història no són dones”. 

Aquí teniu un poema recitat per Marta Fornés que parla de “Qué gran maestro fuiste, Walt Disney”. Molt recomanable.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

Aquest vídeo de “This is art” repassa mirades femenines de la Història de l’Art i com es relacionen amb el desig.

Aquí teniu un reportatge del blog “Ab origine” dedicat a la història del feminisme. I aquests és la segona part. 

Aquest article de la revista Sàpiens també parla sobre la història del feminisme.

Aquest article es titula “Jo també sóc adúltera”. Para sobre com es va despenalitzar l’adulteri a Espanya.

Aquí teniu els còmics de la campanya “Mallorca té nom de dona”, del Consell de Mallorca.

Aquí teniu un article de Marina Subirats titulat “Ideologia de gènere”.

Aquí teniu un enllaç que conté un diccionari feminista.

Aquí teniu articles del blog “Històries d’Europa” dedicat a històries del feminisme.

Aquí teniu informació del paper de la dona en temps del franquisme.

Aquest article parla sobre el feminisme i la sororitat.

Aquest article parla sobre l’origen incert del 8 de març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

En aquest article Xavier Domènch repassa la lluita feminista al llarg de la història. Fa una menció especial a Olympe de Gouges, una dona de la revolució francesa. A la seva ‘Declaració dels drets de la dona i la ciutadana’, de Gouges començava amb una pregunta clau: “Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta…” 

Aquest article parla sobre la història del vot femení a Espanya, el 19 de novembre de 1933. I aquest altre també en parla.

Aquí teniu una entrevista a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Parla de dona i desig.

Aquí teniu un article que parla sobre la veritat oculta sobre per què se celebra el Dia de la Dona el 8 de març.

Aquí teniu una petita biografia de catorze dones que han fet història.

Aquest article de Mònica Planas parla sobre la dictomia entre blau i rosa en el gènere masculí i femení.  Aquest altre article de la mateixa autora parla del moviment feminista a Islàndia.

També són recomanables aquests articles del dossier especial del diari Ara (05/03/ 2017) amb motiu de dia Internacional de la Dona:
– Quan tot gira al voltant d’uns sostenidors
– La rebel·lió de la dona aparador
– L’hora de treure les modesl dels podis i dels pàdocs
– Els homes també ens hem de rebel·lar

Aquests articles també són d’un altre dossier especial:
– L’hora de les dones
– Els drets de les dones al món
– El feminisme com a revolució del pensament
– Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s’arriba a ser-ho”.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

Aquest vídeo parla del masclisme en els contes infantils. És el cas del conte de la Caputxeta Vermella:

Aquí teniu una xerrada TED de Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 15 de setembre del 1977). Es titula We Should All Be Feminists:

Aquí teniu la campanya ‘We are #WomenNotObject’ que critica el masclisme a la publicitat:

Aquest vídeo és sobre el terme “feminazi”:

Aquí teniu la canÇó “I tu, sols tu”, del Diluvi, basat en el versos de de Maria Mercé Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida”.

Aquí teniu un monòleg de la feminista Patricia Sornosa:

A vegades, el mascle alfa no pot consentir que la dona el deixi. Ho lamenta Jacques Brel en aquesta punyent cançó “Ne me quitte pas”:

Aquí teniu la cançó Les criades del grup tarragoní “Roba estesa”:

Us deix amb les reflexions del tot masclistes i la cançó “Las chicas son guerreras” de la pel·lícula “El otro lado de la cama”:

Aquí teniu anuncis sexistes amb motiu del Dia Internacional de la dona:

Aquí teniu un vídeo de 40 dones que han fet història:

I aquí teniu un vídeo sobre 33 coses que inventaren les dones:

Aquí teniu la gran cançó d’Ana Belén “Desde mi libertad”:

Articles del web relacionats:
– L’ofuscació del feminisme
– La guerra de sexes
– Femme fatale, l’origen del mite
– Helena, l’adúltera més famosa
– L’etern mal uterí
–Tragèdies femenines
– Realment la dona va néixer d’una costella?
– Les noves amazones
–El seductor cant de les sirenes