El feixisme espanyol es vertebrà al voltant de la Falange Española, partit fundat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera, emmirallant-se en el feixisme italià –amb tot, el nom, Falange, al·ludia a la formació militar més emblemàtica de l’antiga Grècia, la φάλαγξ, que barrava el pas com un “corró” (aquest era el significat originari de la paraula grega). Un any més tard, la Falange Española es fusionà amb las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista, més conegudes amb l’acrònim de JONS. Franco, un cop convertit en dictador, va trobar en aquestes organitzacions el suport ideològic que necessitava per al seu règim.

La iconografia de la Falange-JONS tingué un clar rerefons clàssic. El seu símbol principal fou el jou i les fletxes, ja presents en la heràldica dels Reis Catòlics, els grans patriarques espanyols. L’intel·lectual falangista Rafael Sánchez Mazas, emmirallant-se en el mite de la Roma imperial, atribuïa l’origen d’ambdós elements a dues obres del poeta romà Virgili (segle I aC). El jou, extret de les Geòrgiques, personificava les tasques del camp, i les cinc fletxes, extretes de l’Eneida, la guerra. El conjunt d’aquests símbols al·ludia a una forma de vida i a una forma de governar, prudent i a la vegada emprenedora.

El franquisme, igual que el feixisme italià, també trobarà en el món clàssic una justificació de la seva ideologia. Així, es tengueren en compte llatinismes com el d’Horaci Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decorós és morir en defensa de la pàtria”) o el de Tit Livi Et facere et pati fortia Romanum est (“Actuar i patir bravament és l’atribut d’un romà”). 

Totes aquestes cites al·ludeixen a un concepte molt important entre els romans: la virtus. Era el resultat de reunir les millors qualitats humanes: intel·ligència, coratge militar, treball, esforç, constància, prudència…. Per als romans, però, no existien els mèrits individuals, sinó que tot s’havia de fer per al conjunt de la comunitat, la res publica. Aquest conjunt de valors unia els romans i els feia sentir superiors moralment a la resta de pobles.

Roca Tarpeia
A l’antiga Roma els traïdors a la pàtria eren llançats des del Tarpeium saxum (“roca Tarpeia”). Es tractava d’un precipici molt escarpat, de més de vint-i-cinc metres d’altura, situat prop del Capitoli. Agafava el nom de Tarpeia, una verge vestal, filla d’Espuri Tarpei, comandant de la ciutadella romana.

Durant el setge dels sabins a Roma, Tarpeia es va enamorar bojament de Tit Taci, un jove ben plantat del bàndol contrari. No dubtà a reunir-se amb ell fora de la ciutat per oferir-li la seva col·laboració. A canvi d’aquella traïció, demanà a Taci el seu cor i “allò que duia al braç esquerre”, referint-se als anells i als braçalets d’or.

Execució d’Espuri Casi des de la Roca Tarpeia

El sabí fingí acceptar l’acord. Així, quan les tropes enemigues estaven pujant per l’escarpada pendent del Capitoli, decidí complir amb la seva paraula. En donar l’ordre, els seus soldats llançaren no les seves joies, sinó els seus escuts sobre la deslleial vestal, que morí esclafada precisament per aquelles coses que els sabins duien en el braç esquerre.

El 1941 el règim franquista recolliria tot aquest ideari d’arrels clàssiques a la pel·lícula Raza.

Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras sobre la història de la Falange.

En aquest altre també trobareu informació sobre la Falange.

Articles del web relacionats:
– El feixisme i l’antiga Roma
– Esparta el mirall del nazisme
– Roma com a justificació del colonialisme modern
– A la recerca de la terra promesa
–Roma, història de la humanitat i la llibertat
–Dictadors contradictoris
– El polèmic origen romà de la salutació romana
– És realment fascinant
– Triomfs a la romana