La paraula imbècil està relacionada amb la senectut. La seva arrel és el mot llatí baculum (“bastó”), que alhora és un calc del grec βάκτρον. Altres derivats seus són bàcul o bacteri -no debades, la majoria d’aquests microorganismes unicel·lulars tenen forma de bastó; el terme fou encunyat  el 1850. En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la nomenclatura dels bacteris. I aquesta és la segona part.

 

El castellà, a través del francès, també té “debacle”, avui sinònim de desastre -originàriament volia dir “desembossar”, concretament, obrir una porta tancada amb un bastó, una barra de fusta. En grec, per a bastó, també hi havia la paraula σκῆπτρον, d’on tenim ceptre.

 

A l’antiga Roma imbecillis significava “fràgil”, “dèbil”. Segons una teoria, rebien aquest qualificatiu aquelles persones que s’havien de sostenir sobre (in-) un bastó (baculum), principalment, la gent gran. No tenia, per tant, cap significat pejoratiu. Es tractava d’una descripció, no d’un insult. El terme patí una modificació semàntica. Així, de la debilitat física passà a al·ludir a la mental.

 

Tanmateix, també hi ha una altra hipòtesi que atorga un significat negatiu a l’arrel in- d’imbecillis. D’aquesta manera, un imbècil seria una persona que no necessitat bastó. I com que antigament la saviesa s’associava a l’experiència, a la vellesa, un imbecillis era una persona que encara no necessitava l’ajuda d’un bastó; per tant, encara no havia assolit el coneixement propi de la senectut. A partir de l’arrel negativa d’in-, tampoc no falta la teoria que relaciona la paraula amb bellum (“guerra”), de manera que un imbecillis seria una persona no vàlida per a la guerra.

 

Avui un sinònim d’imbècil és idiota. Aquesta paraula, però, originàriament també tenia un significat ben diferent. Prové del grec ἴδιος, que vol dir “propi”, “particular”. En l’antiga democràcia atenesa, els ἰδιόται eren els individus antisocials que no participaven de la vida pública. Es contraposaven als πολίται, els ciutadans que s’involucraven en els assumptes de la πόλις. Amb el temps, idiota va adquirir el significat d’inexpert o d’ignorant. Ja en els monestirs de l’Europa medieval s’anomenava idiota el membre de la comunitat que no dominava el llatí. D’aquí que sorgís el terme idiotisme per referir-se a l’ús incorrecte d’una llengua.

 

Altres derivats d’ἴδιος són idiosincràsia, que amb l’afegitó σύγκρασις (“mescla”, temperamentum per als romans), al·ludeix al conjunt de característiques pròpies d’un individu o d’un grup. La llengua, per exemple, forma part de la nostra idiosincràsia, per això també se li diu idioma. I la manera pròpia que tenim cadascú de parlar rep el nom d’idiolecte.

En grec, idiota pròpiament dit com a insult era μῶρος. Amb l’afegitó d’ὀξύς (“agud”, “àcid”) es formà la paraula oxímoron, que és una figura retòrica consistent a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o «estúpid». Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.

En aquesta vida també hem d’anar molt en compte amb els estúpids, que ens deixen paralitzats. No debades, la paraula deriva del llatí stupeo (“restar aturat, astorat”). Un estúpid no deixa de ser un estult que fa bandera de la seva estultícia – ambdues paraules provenen d’stultus (“neci”). També podem parlar de beneits, a qui la gent pren el pèl per parlar bé (benedictus < benedicere): beneïts beneits. En castellà, en canvi, un “tonto” és aquell individu que ens deixa atònics a partir de l’arrel tono (“tronar”, “fer un renou fort”).

Articles del web relacionats:
– Compte amb els estúpids!
– La invasió dels idiotes
– La veterania emèrita de la senectut