Els diferents elements de la iconografia nadalenca tenen un origen ben curiós. Anem a pams:

 

Al segle V el papa Sixt III  instaurà la missa de matines la nit de Nadal. Començava a les 12 de la nit (matines, hora litúrgica) i durava fins que cantava el gall. Segons una llegenda, va ser aquest animal el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom.

 

La preparació de la missa de Nadal té lloc un mes abans en un període conegut com a Advent (adventus, “arribada”). Des del segle XIV, durant aquest temps, les esglésies s’engalanen amb neules (< nebula, “boira”), que és una espècie de calendari religiós que indica els dies que manquen per a la celebració del naixement de Jesús.

 

El Betlem, l’escenificació del naixement del Messies, va ser idea de Sant Francesc d’Asís. Amb el vist-i-plau previ del papa Honori III, el muntà per primera vegada la Nit de Nadal de 1223 en una cova propera a l’ermita de Greccio, a la regió italiana de la Toscana. Es tractava un pessebre vivent que incorporà el bou i l’ase com a animals de companyia a partir d’un passatge del profeta Isaïes (1, 3-4): “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Aquests animals, però, no surten en cap dels dos evangelistes que parlen del natalici a Betlem: Sant Mateu i Sant Lluc. En tot cas, el bou és símbol de paciència i de treball, i l’ase,  d’humilitat.

 

Betlem -d’on, per metonímia, tenim el nom de la representació del naixement- era una petita ciutat de Galilea, al nord de Palestina. Ja era coneguda per haver estat el lloc natal del mític rei David. Segons sant Lluc, Josep i Maria hi varen anar per l’imperatiu d’un decret de l’emperador romà August que obligava tots els súbdits de l’imperi romà a l’empadronar-se al poble d’origen de cada família. Quan varen arribar allà, es varen trobar que enlloc no els volien hostatjar. Així doncs, no els quedà altre que refugiar-se en un estable abandonat, on Maria va donar a llum Jesús -Sant Mateu, en canvi, diu que va néixer en una casa.

 

Segons la versió de Sant Lluc, Jesús hauria nascut en una menjadora (praesepe) -originàriament el terme, derivat de prae, “davant” i saepire, “cenyir”, significava “clos per als animals”. Segons el filòleg Gabriel Bibiloni, en català, per raons etimològiques, s’hauria de dir pesebre, amb essa sonora. Si la deim amb essa sorda és per influència del castellà. A Espanya la tradició de fer el betlem arribaria al segle XVIII a instàncies del rei Carles III.

Caganer
Un dels protagonistes estrella dels betlems de Catalunya és el caganer. Es troba documentat des de finals del segle XVII. Hi ha dues teories sobre el seu origen. Una diu que es tractaria d’un vestigi d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort. Una altra, en canvi, el considera un contrapunt burlesc a la religió.

 

L’arbre de Nadal procedeix del culte als esperits arboris de la naturalesa durant els solstici d’hivern, un costum molt arrelats entre els pobles germànics. El seu ús cristià tenia una doble finalitat: l’ornamental i la d’intentar emular els arbres del Paradís Terrenal. En un principi serví qualsevol arbre, fins que arribà el senyor avet, que aconseguí la primacia sobre la resta. Amb el temps s’introduïren les bolles, que representaven les pomes, la fruita prohibida (tanmateix en cap moment, a les Sagrades Escriptures, se’ns diu que fossin pomes).

 

Durant el segle XVI catòlics i protestants també mantingueren discrepàncies entorn la iconografia religiosa. Els primers eren partidaris de promoure el betlem entre els seus fidels, mentre que els segons, amb la seva tendència iconoclasta, apostaven per l’ancestral arbre de Nadal. En l’actualitat en la majoria de llars cristianes europees conviuen pacíficament ambdues tradicions.

 

El tió
El tió és un de les tradicions més arrelades a Catalunya, molt associada amb l’arbre de Nadal. És un tronc que també evoca el do de la fertilitat i el foc hivernal, símbol de comunitat i d’escalfor familiar. La nit del 24 de desembre els infants es congreguen al seu voltant i li fan “cagar” regals i llepolies a cops de bastó i cantant el famós “caga tió”. És una manera de demanar que la natura, pels volts dels solstici d’hivern, continuï produint béns.

 

Provenen d’antigues cançons populars, sobretot de temàtica amorosa, que es cantaven durant l’edat mitjana -en castellà villancico prové del llatí villa (“vil·la”). A mitjan segle XVIII l’Església les prohibí pel seu contingut pagà. Tanmateix, eren cançons tan arrelades que no pogueren aconseguir que la gent les deixés de cantar. Fou així que aixecaren la seva prohibició amb la condició que pels volts de Nadal continguessin al·lusions al naixement del Nin Jesús. D’aquesta manera, els pagesos que no sabien llegir podien participar de les festes de Nadal i honorar la figura de Jesús.

 

La llegenda diu que l’any 1909 en el País Valencià va haver-hi una collita excepcional de raïm. Per treure’s de sobre aquell excedent, algú va tenir la idea de menjar un singló de raïm per a cada una de les dotze campanades de Cap d’Any.

 

Pel que fa al torró, es creu que el seu origen es remunta al segle XVI, al poble de Xixona del País Valencià. Després de les collites dels fruits del camp, en les cases varen començar a fer unes postres amb una sèrie de components naturals com eren la mel i les ametlles. Aquest dolç va agradar tant que els pobles dels costats varen començar a fer-lo. Amb el temps va travessar fronteres amb distintes elaboracions.

 

Altres teories diuen que el torró va ser un invent del segle XVII, quan la pesta assolia Catalunya. Aleshores, el gremi de pastissers va organitzar un concurs amb l’objectiu de fer unes postres que tinguessin totes les garanties sanitàries. Un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, va fer un dolç a base d’avellanes, mel i pinyons. Va agradar tant que va prendre el seu nom en diferents variacions provades des de llavors. Una altra etimologia fa derivar torró de terra en el sentit de ‘terròs’, per comparació amb un conglomerat de terra. Altres versions apunten a un origen àrab.

 

La tradició de menjar aquest tortell el dia 6 de gener es remunta a diverses celebracions precristianes d’origen romà. Entre d’altres, podria estar relacionada amb les Saturnals, festes dels solstici d’hivern en honor a Saturn, el déu del camp, en les quals s’elaboraven uns pastissos rodons fets amb figues, dàtils i mel.

 

L’origen del tortell, però, també podria estar associat a festes en honor al déu Janus, conegut com el “déu dels pastissos”. En un primer moment s’introduïa una fava dins d’un dels pastissos que es distribuïen, i l’afortunat a qui li tocava era nomenat rei per un dia, independentment de la seva condició social. Posteriorment aquesta tradició fou cristianitzada i passà a ser el dolç estrella del dia de l’Adoració dels Reis.

 

“Any nou vida nova”, diuen. A posta ens convé invocar la bona sort amb la loteria. El 1763 el rei Carles III i el seu ministre Esquilache instauren la loteria primitiva en benefici d’establiments piatosos. La loteria de Nadal, però, es crearia el 1812 per pal·liar les despeses de la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814). El 1941 arribaria el Sorteig del Niño. I ara, a Catalunya, des del 2013 celebren la Grossa de Cap d’Any, el 31 de desembre.

A Espanya, la paga extra de Nadal va ser una idea de Franco. La va instaurar el 1944 per compensar els treballadors per l’encariment de la vida que s’havia produït durant la postguerra. El 1947, per commemorar el 18 de juliol, Día del Alzamiento, també s’instauraria la paga extra d’estiu.

Articles del web relacionats:
– El cant de la sibil·la
– 25 de desembre, la història d’una estafa
– 28 de desembre, quina innocentada de dia!
– Per què començam l’any al gener?
– Sant Josep i la tecnologia
– Quina joia de juguetes!
– La pèrfida sibil·la
– Estrenes divines
– Desitjos siderals
– Els orígens del cristianisme
– Els misteriosos Reis d’Orient
– Nadal com a catarsi?
– La mort de Déu
– Realment era verge, la Mare de Déu?
– Pare Noel o el triomf del màrqueting