Els romans ho tenien clar: Ubi societas, ibi ius (“On hi ha una societat, allà hi ha una llei”). Tot i que ells foren el compiladors del nostre dret actual, el primer recull de lleis del qual tenim constància és el codi d’Hammurabi. Data del segle XVIII aC. Agafa el nom d’un rei de Babilònia, que va voler posar per escrit les prop de 300 normes que havia de regir la vida quotidiana de Mesopotàmia.

El codi d’Hammurabi estava gravat en una estela de diorita d’uns tres metres d’alçada. Escrit en lletra cuneïforme acàdia, la seva finalitat era que els súbdits no poguessin excusar-se en el desconeixement davant d’una hipotètica sanció. Avui aquest document excepcional es pot contemplar al Museu del Louvre de París.

Al món romà les togues de qualsevol magistrat tenien les franges de color porpra (toga praetexta) –es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. Actualment, en canvi, les que vesteixen jutges, fiscals i advocats són totalment negres atès que aquest és el color associat avui als actes solemnes.

A l’hora de presidir els judicis, els pretors podien estar acompanyat d’un ajudant, que amb el temps seria conegut com a assessor, paraula que conté la preposició ad- (“cap a”) i el verb sedere (“asseure’s”). D’altra banda, qualsevol persona implicada en un litigi (< lis, litis “disputa”) rebia el nom de reus, d’on deriva reu – és famosa la màxima jurídica in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor del reu”).

 

A l’hora de declarar (< de, preposició d’intensitat + clarus, a, um, “clar”), tot reu tenia dret a recórrer als serveis de la figura del defensor (patronus o orator). Aquesta professió, basada més en l’eloqüència i no tant en el coneixement del dret, esdevingué una de les més prestigioses durant l’època republicana (segles VI-I aC). De fet, per a molts, serví de trampolí per fer el salt a la política. Fou el cas de polítics il·lustres com Cató el Censor o Ciceró –a partir del segle XVIII els honoraris d’aquests professionals rebrien el nom de minuta en una possible al·lusió als minuts que hom dedica a la seva feina.

A l’antiga Roma els judicis eren públics i se solien celebrar en una basílica o en el fòrum –d’aquí el qualificatiu de metge forense assignat avui al metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi. Les sessions podien comptar amb la presència d’un advocat. Es tractava d’un amic o parent que acudia al procés per donar ànims a una de les dues parts implicades. El terme, que avui fa referència a l’antiga professió de defensor, deriva de l’expressió ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”); en canvi, misser, paraula molt arrelada a Mallorca i Menorca, és una contracció del vocatiu llatí mi senior (“senyor meu”) – antigament misser era el tractament donat a persones d’autoritat i a la gent de lletres.

 

Com a sinònim de litigi també tenim altercat. La paraula ens remet a la idea de presentar una querella (< queror, “lamentar-se”) contra una altra persona (alter) –avui, però, el terme ha quedat sobretot com a sinònim de conflicte greu entre dues persones. Abans, una querella implicava una acusació, és a dir, donar la responsabilitat a algú, tal com indica la seva etimologia (< ad, “cap a” + causa, “responsabilitat”). I una querella s’anunciava públicament a través d’una denúncia (< de, preposició de separació + nuntiare, “anunciar”). Una altra paraula que hem heretat del món jurídic romà és el de vindicar que al·ludia a l’acte de reclamar (dico) amb força (vis) com a propi allò que estava en possessió d’altri; amb el temps, aquest mateix verb donaria reivindicar –es creu que a partir de la paraula llatina res (“cosa”).

 

D’altra banda, una inculpació es coneixia com a crim (crimen). Més endavant, aquesta paraula –que conté l’arrel indoeuropea krei- (“separar, decidir”), present també en mots com crisi, criticar, discriminar- fou utilitzada per a designar la conducta de l’inculpat, és a dir, el delicte  –avui en dia, en portuguès, crime té aquest mateix sentit. Finalment crim esdevingué sinònim d’homicidi. Avui, però, quan incriminam o recriminam qualcú el continuam “inculpant”.

 

Delinqüent és una altra paraula que hem heretat de la jurisprudència romana amb un valor semàntic diferent. Igual que delicte, deriva del verb linquere (“deixar, abandonar”) i en un principi un delinqüent era aquella persona que cometia una falta per abandó, és a dir, per desgana. En aquest cas, es podria tractar d’un frau o dol (< dolus, “trampa”), d’aquí l’expressió “acte dolós”. El mateix sentit té la paraula calúmnia, una imputació falsa contra algú (deriva de caluor, “enganar”). I la mala intenció que  porta a la calúmnia es coneix com a insídia (< insideo, “estar amagat”).

 

Dels conflictes jurídics derivats de les finances tenim en castellà el llatinisme sponsor, que ens ha arribat a través de l’anglès de manera incorrecta com a sinònim de patrocinador. En el dret romà, però, l’sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”. El terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.

 

A l’antiga Roma els encarregats de cobrar els impostos eren els publicans. Passaven a recollir els doblers en uns cistelles de vímet que es coneixien com a fiscus. D’aquí sorgiria la paraula fisc, sinònima d’hisenda (< facienda, “coses que s’han de fer”). En època moderna a partir d’aquest ètim sorgiria la figura del fiscal, funcionari que representa i defensa judicialment els interessos de l’Estat.

 

A partir del segle I aC fou necessària la figura d’un jurista encarregat d’assessorar i de respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats. A poc a poc, els juristes, anomenats genèricament prudents (“coneixedors” < pro + vídeo, “qui veu amb antelació”) , anaren recopilant informació sobre casos i sentències (< sentio, “percebre”, “opinar”). Aquesta ingent tasca serví de base per al naixement de la ciència del dret, la jurisprudència, paraula composta de ius (“dret”) i de prudentia, (“saviesa”).

 

La jurisprudència estableix la casuística que s’ha de seguir en litigis de naturalesa similar. A l’hora de validar alguna llei es feia servir l’expressió ratum facere aliquid (“fer vàlida alguna cosa”), que en les llengües romàniques donaria el verb ratificar –l’adjectiu ratus, arrel del mot raó, deriva del verb reor (“creure”, “considerar”).

Durant l’Edat Mitjana, el lloc on es feien sentir totes les sentències llatines era l’Audiència (< audio, “escoltar”), és a dir, el lloc on hom és escoltat. D’època medieval també és la paraula àrbitre (arbiter, -tri) com a sinònim de jutge. El terme és compost per la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”. No debades, quan hi ha una disputa hom va a aquesta persona perquè faci de mediador. D’àrbitre també tenim el verb albirar com a sinònim de veure-hi de lluny sense distingir, jutjar, bé una cosa.

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l’Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un llistat de llatinismes que encara es fan servir en l’àmbit del dret. Atenció, però. Curiosament la Cimera Judicial Iberoamericana acaba de decidir que començaran a eliminar les frases en llatí de les sentències.

• Sub iudice (“sota el jutge, en mans del jutge”). Pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.
• In diem (“per a un dia concret”). És una expressió pròpia de la burocràcia jurídica que s’aplica en les citacions i convocatòries.
• In absentia (“en absència”). S’utilitza per referir-se al fet que l’acusat no és present al judici.
• Ab intestato (“d’un intestat”). Es diu de la successió no testamentària, és a dir, quan el difunt no ha fet testament. Per extensió es diu “morir ab intestato”, o sigui, morir sense haver fet testament.
• Non compos mentis (“no estar en bon seny”). Aquest recurs jurídic se sol aplicar més en la vida del dador del testament per anul·lar disposicions finals perjudicials per a un hereu directe.
• Ius sanguinis (“dret de sang”). És el criteri aplicat per alguns països segons el qual es concedeix la nacionalitat d’un país a algú si els seus pares ja tenen la nacionalitat d’aquell país. L’altre criteri és el ius soli (“dret del sòl”), segons el qual s’adquireix la nacionalitat d’un país si s’hi ha nascut.
• Sui iuris (“del seu propi dret”). Amb capacitat legal.
• Patria potestas o pàtria potestat. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d’edat.
• In fragranti < in flagranti crimine (“en el delicte que crema”). En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.
• Ex professo (“expressament, amb intenció”)
• Ad hoc (“per a aquest propòsit”). Aplicat a una solució proposada per a un cas específic.
• A priori. Amb anterioritat a l’experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.
• A posteriori. Amb posterioritat a l’experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.
• Animus iniuriandi (“ànim d’ofendre”).
• Bona fide (“de bona fe”). S’aplica al dret per al compliment de les prestacions estipulades.
• Àlibi (<alibi ‘en un altre lloc’, comp. de alius ‘altre’ i ibi ‘allí’). Coartada.
• Exequàtur (“que es compleixi”, 3 pers. pres. subj. de exsĕqui “complir-se”). Autorització que dóna un estat a través dels seus tribunals perquè pugui ésser executada en el propi territori la sentència dictada per un tribunal estranger.
• Per fas o per nefas (“per tots els mitjans lícits o il·lícits”). Per tots els mitjans possibles.

Articles del web relacionats:
– La justícia, l’art que ens fa iguals?
– Testificar amb testosterona tres vegades
– Llegir bé en temps d’eleccions
– Vots devots
– Llatí per a corruptes
– Que es faci justícia!
– La infanta no sap llatí
– L’hora d’Antígona