La precarietat és el signe de la postmodernitat. Aquest concepte va néixer durant la segona meitat del segle XX com a reacció davant del fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donàs sentit a la vida. El pensament postmodern creu més en l’individu i no en el col·lectiu, és escèptic envers el progrés social i desconfia dels grans relats polítics. Representa, per tant, la mort de les ideologies. “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”, deia una de les pintades del revolucionari Maig del 68 francès.

 

Fa vint-i-cinc anys, en plena crisi dels noranta, gràcies a un spot televisiu d’una coneguda marca de cotxes, es va posar de moda el concepte JASP, acrònim castellà de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Eren fills del baby boom amb una alta formació acadèmica, però sense cap futur professional. Ara aquella generació JASP, rebatiats com a “Jóvenes Aunque Sobradamente Puteados”, és encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni. Els “millennials”, però, comparteixen precarietat laboral i existencial amb una altra generació, la dels quaranta i cinquanta anys, que ja ha patit les inclemències del sistema capitalista.

El 15M ja sembla un record llunyà. De l’ “Indignau-vos!” hem passat al “Resignau-vos!”. Del proletariat hem passat al “precariat”, en paraules de Zygmunt Bauman, autor del concepte “societat líquida”, on tot és més volàtil que mai. Ens hem convertit en eterns becaris de la vida. D’Homo sapiens hem degradat en Homo precarius. La nostra situació és precària perquè, etimològicament parlant, no aturam de pregar una mica d’humanitat en un món que ha globalitzat la misèria. Enmig de tanta corrupció política i moral ens hem cansat de mastegar pessimisme.

 

Patim el suplici de Tàntal. En la mitologia grega, Tàntal era un esperit rebel que se sotmeté a un càstig exemplar a l’inframón. Els déus el varen encadenar prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava cap a la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Avui nosaltres, com Tàntal, tampoc no podem accedir a tot el que el “bondadós” senyor Capitalisme ens prometia. Ens hem quedat amb la mel als llavis.

 

El que abans li deien flexibilitat, ara li diuen precarietat. Si abans ser mileurista era un lament, ara és un somni. Tanmateix, ja no basta tenir feina per sortir de la indigència. Sorprèn l’actualitat de la pel·lícula “Temps moderns”, la subversiva comèdia contra l’explotació capitalista que filmà Charles Chaplin el 1936. Charlot va veure que la crisi de la Gran Depressió no era més que una excusa del sistema per a una major explotació de la classe obrera i per a l’eliminació dels drets socials i laborals.

 

El major triomf del capitalisme és la resignació i el conformisme que genera en nosaltres. Hem de donar gràcies per tenir feina, malgrat que se’ns humiliï. Abduïts per la síndrome d’Estocolm, si tiram la tovallola, se’ns acusa de covards. Amb la pastanaga al davant, se’ns exhorta a reinventar-nos. D’aquesta manera, sofrim l’esclavitud d’adaptar-nos contínuament a uns canvis que se’ns imposen. És el joc de la vida. Les regles, però, d’aquest joc cada cop són més denigrants. Encara retronen a les nostres orelles la condemna que Déu infringí a Adam en expulsar-lo del paradís: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. En un univers tan tòxic, la suor ja té regust de llàgrima. La impotència ens té alienats.

 

Hem venut les utopies per un plat de llenties. Perduda la dignitat, no ens queda més remei que assumir la nostra condició d’éssers eternament precaris. La vida ens resulta massa llarga per suportar tanta precarietat, amb els preus dels habitatges pels núvols. Arribam a un món ple de incerteses, que abans eren més fàcils d’afrontar gràcies a unes rutines i a unes convencions socials avui totalment dinamitades. Eren vides més segures, però per ventura massa avorrides. Ara, esvaïda qualsevol zona de confort, enyoram aquell beneït avorriment per poder sobreviure en un mercat laboral convertit en un autèntic “Dragon Khan”.

 

Estam condemnats a viure a la intempèrie, sense rumb, de frustració en frustració, amb la por al cos. La corda fluixa de la vida cada cop és més fluixa. Sort que tanta inestabilitat ens ha despertat l’empatia envers el proïsme. La vulnerabilitat ens agermana. Diuen que és en les crisis quan les persones exploten el seu geni creatiu. Amb l’actual precarietat, haurem de pregar, doncs, que així sigui abans de sumir-nos de ple en el nihilisme més depredador.

En aquest enllaç teniu testimonis de mileuristes.

Aquí teniu un reportatge del diari “Ara Balears” sobre la “generació becària“, és a dir, els “millennials”. El signe Carme Buades. Aquest altre és d’Anna Schnabel.

Aquí teniu un article sobre el “precariat”.

Aquí teniu el capítol del programa “Amb filosofia” de TV3 dedicat a la precarietat.

Aquí teniu una de les famoses escenes de “Temps moderns”: