Prest o tard la vida se’ns presenten dilemes (< δίς, “dos” + λαμβανω, “agafar”). Sempre dubtam (< duo, “dos”) de si la decisió (< prefix de-, que indica separació, + caedo “tallar”, “morir”)  que prenem és la correcta. Fins i tot les persones més segures de si mateixes dubten. És el cas d’Hèracles, l’heroi per antonomàsia de la mitologia grega, conegut en llatí com a Hèrcules, i en fenici com a Melkart.  Era fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena. Avui la seva força extraordinària és recordada amb l’expressió “força hercúlia”.

En arribar a l’adolescència, Hèracles no sabia què fer amb la seva vida. Un dia es trobà davant dos camins. Aleshores dues dones s’oferiren per fer-li de guia. Una era Ἀρετή (“Virtut”) i l’altra Κακία (“Vici”). Κακία, que vendria a ser el dimoni, li oferí una vida tranquil·la amb totes les comoditats i plaers del món. Ἀρετή, en canvi, la personificació de l’àngel, el temptà amb una vida normal, tot advertint-lo, però, que res s’aconseguia sense esforç.

 

Hèracles s’ho va pensar bé i finalment es decantà pel camí que li senyalà Ἀρετή. Va ser un camí ple de tasques que el portaren a defensar els més dèbils i a lluitar contra les forces del mal. En recompensa per totes aquestes accions, va rebre la mà de Mègara, filla de Creont, rei de Tebes. Hera, però, enemiga acèrrima del gran heroi grec, no ho pogué consentir i el féu tornar boig.

Maleït d’aquesta manera, Hèracles matà la seva muller, els seus fills i els del seu germà. Quan va recobrar el seny, va acudir a Delfos, on la pitonissa li va dir que havia de posar-se al servei del seu cosí Euristeu, rei de Micenes i Tirint: havia de realitzar les tasques que aquest li encomanàs per poder netejar la seva culpa. A partir d’aleshores, l’heroi va canviar el seu antic nom d’Alcides -que portava en honor al seu padrí Alceu- pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”) -se suposava que els treballs que havia de realitzar contribuirien a la glorificació de la deessa.

Amb els famosos dotze treballs, Hèracles s’acabà convertint en una espècie de superhome. No debades, hagué de recórrer la geografia mítica de l’antiguitat vencent tot tipus de monstres formidables -en època moderna seria identificat amb Superman. En principi havien de ser deu treballs. Euristeu, però, no en va reconèixer com a vàlids i Hèracles va haver de fer-ne dos més.

 

El Lleó i l’Hidra, les primers proves
Per dur a terme els treballs, Hèracles va rebre una espasa d’Hermes, un arc i fletxes d’Apol·lo, una cuirassa daurada d’Hefest, un peple d’Atena i cavalls de Posidó.

En el primer treball, l’heroi hagué de matar l’indomable Lleó de Nemea, fill de la monstruosaEquidna. Un cop escorxat l’animal, la seva invulnerable pell li serví igualment de cuirassa i el seu cap, de casc. Aquesta fou la peculiar vestimenta amb la qual sempre és representat Hèracles. 

 

En el segon treball, Hèracles va haver de matar l’Hidra de Lerna, filla també d’Equidna, en aquest cas amb el monstre Tifó. Habitava en un petit llac fangós considerat una de les entrades mítiques a l’inframon. El seu nom prové del grec ὕδωρ (“aigua”), ja que era una mena de serp d’aigua de múltiples de caps, un d’ells immortal -unes fonts parlen de cinc, altres de cent. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. A més, exhalava un alè verinós, amb el qual matava els viatgers i assolava la regió de l’Argòlida.

 

Hèracles aconseguí escapçar la policèfala Hidra amb l’ajuda del seu nebot i auriga Iolau. Aquest cauteritzava les ferides de cada decapitació i s’assegurava així que no en poguessin brotar més caps. Enterrà el cap immortal sota una enorme roca. Després, banyà amb la verinosa sang del cadàver les seves fletxes, que es convertiren així en implacables dards mortífers.

 

La Hidra que escapçà Hèracles està molt present en el nostre imaginari popular. Avui, per exemple, es diu que les accions policials contra el jihadisme són com l’hidra de Lerna: multipliquen encara més la ira del fanatisme islàmic. En clau metafòrica, la hidra és, per tant, un mal social molt estès, de múltiples arrels, impossible d’extirpar amb un sol esforç. En l’àmbit científic també hi ha organismes que agafen el nom d’aquest monstre de la mitologia grega.

 

Altres treballs
En el tercer treball Hèracles va haver de capturar el porc senglar Erimant, que devastava l’Arcàdia. En el quart, féu presa la veloç Cérvola de la Muntanya Cerínia, de banyes d’or i peülles de bronze. En el cinquè, hagué de matar amb fletxes les Estinfàlides, unes monstruoses aus que s’alimentaven de carn humana.

El sisè treball fou el que deixà més petjada en la història de Grècia. L’heroi grec hagué de netejar en un sol dia els fastigosos estables d’Augias, rei d’una regió del Peloponnès anomenada Èlida. El monarca li havia promès una remuneració a canvi, però no complí amb la seva paraula. En venjança, Hèracles el matà i, per commemorar tal fet, organitzà al santuari d’Èlida els considerats com a primers Jocs Olímpics dels temps mítics. Amb tot, el còmput històric i oficial de les antigues Olimpíades començà el 776 aC, amb la victòria del cuiner Coreibos d’Èlida a la carrera de l’estadi.

Al cap d’un temps, Hèracles deixà la seva estimada per una altra i Deianira, amb la intenció de recuperar-lo, impregnà la túnica del seu marit amb la sang de Nessos. En posar-se-la, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos, patint així la venjança del centaure. Afligida, Deianira se suïcidà.

A Hèracles encara li varen quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, al cim de la muntanya, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc. Finalment ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l’arc i les fletxes de l’heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l’Olimp. Així es produí la coneguda apoteosi  d’Hèracles, és a dir, fou divinitzat (ἀπό, “des de” + θεός, “fer algú d’origen diví”). A la seu del déus l’heroi grec es reconcilià amb Hera i es casà amb Hebe, deessa de la joventut.

Complex d’Hèracles

Tenint en compte totes aquestes proeses de l’heroi grec no és estrany que avui es parli del complex d’Hèracles per referir-se a aquells homes que mai no es rendeixen davant les fatalitats de la vida. Internament senten vergonya de no superar les adversitats, de manera que treuen força d’on poden per afrontar-les i donar una imatge de serenor.