L’univers és com un mural esquitxat de llet. Basta fixar-nos en l’etimologia de galàxia, del grec γάλα, γάλακτος (“llet”). No debades, les galàxies són enormes acumulacions d’estels, gasos i pols amb aspecte lacti (del llatí lac, lactis, “llet”, d’on tenim també lletuga i lactosa, que és un tipus de molècula present a la llet).

 

Hi ha galàxies enormes com Andròmeda, o petites com la seva veïna M32.   N’hi ha en forma de globus, de lent, planes, el·líptiques o formes irregulars. El nostre Sistema Solar forma part d’una galàxia en forma d’espiral també de ressonàncies ben lactoses: la Via Làctia. L’imaginari col·lectiu li volgué atribuir un relat mitològic. És el que fa referència al mite d’Hera i Alcmena.

 

Alcmena era una mortal amb qui Zeus havia tengut Hèracles (l’Hèrcules llatí). El patriarca olímpic volia que el seu fill, cridat a ser un heroi, esdevingués immortal. Com a requisit, però, havia de ser alletat per la seva muller Hera, que estava molt ressentida amb la infidelitat del seu marit.

 

Zeus, amb tot, aconseguí endormiscar Hera perquè Hermes, el missatger dels déus, col·locàs el nadó al seu pit. Tanmateix, el petit Hèracles ja donà símptomes de la seva força en mossegar la mamella d’Hera. De seguida la deessa es despertà i, en veure’l als seus braços, el llançà lluny. Tot i així, no pogué evitar que la llet que fluí del seu pit deixàs en el firmament una estela que rebé el nom de Via Làctia, “el camí de llet”.

 

La Via Làctia conté uns 100.000 milions d’estels, entre ells, el Sol, al voltant del qual giren els planetes, cossos “errants” (πλανήται). En total té uns 100.000 anys llum de diàmetre i una massa de més de dos bilions de vegades més que la del Sol. Cada 225 milions d’anys el Sistema Solar completa un gir al voltant del centre de la galàxia. Es mou a uns 270 km per segon.  La Terra està a 25.000 anys llum del centre de la galàxia. La Via Làctia conté aproximadament 17.000 milions de planetes de mida similar a la Terra, alguns d’ells podrien tenir aigua líquida per mantenir vida.

La “mala llet” d’Hera
No hi ha dubte que Hera va tenir molta “mala llet” amb Hèracles, i mai més ben dit. Ja al segle IV aC Aristòtil creia que els nadons absorbien la personalitat de qui els donava el pit. Si no podia o no volia la mare, l’encarregada d’alletar els nadons era una professional anomenada en català dida, paraula que probablement és la imitació d’un nom infantil de la mamella (en castellà, “nodriza”).

La selecció de la dida era molt estricta. Es tenia en compte el seu nivell sociocultural. No sempre, però, l’elecció era la correcta. Així, si el nin, en créixer, presentava problemes de conducta, es donava tota la culpa a la dida, que els havia donat “mala llet”.

Nos us podeu perdre aquest blog sobre mitologia i astronomia feta per un grup d’alumnes de batxillerat d’un institut de Catalunya dirigits per la professora Margalida Capellà. Es diu “El cel dels mites”.

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la història de les dides.