Saïda és un nom fictici, però la seva història és ben real. Té 28 anys i prové del Marroc. Fa vuit anys va arribar a Mallorca amb tres criatures de 3, 2 i 1 any, respectivament. Submisa per educació, seguia les ordres del seu marit, que volia provar sort a casa nostra, animat pels seus compatriotes. Es varen establir a Inca en un pis de lloguer bastant assequible.

 

A pesar de la seva precarietat econòmica, Saïda es va deixar embarassar tres cops més pel seu marit. Cansada de patir i de callar, fa un any s’omplí de coratge i denuncià el seu marit per maltractaments. Ara ell, que no va arribar a trobar cap feina solvent, té prohibit acostar-se a la seva dona -només pot veure els seus fills al parc. Saïda ha fet una passa important en rebel·lar-se contra el patriarcat de la seva religió musulmana. Se sent, però, totalment desbordada amb sis menors d’edat al seu càrrec. És analfabeta i la seva única ajuda són els Serveis Socials, que li paguen totes les despeses, lloguer inclòs.

 

Saïda només té ulls per subsistir en el seu dia a dia. No és prou conscient del futur que espera als seus sis fills. Alguns es beneficiaran del miracle de l’educació i seran clars exemples de resiliència i d’integració social. D’altres, en canvi, incapaços de sortir de la bossa de la pobresa on per desgràcia els ha tocat néixer, acabaran flirtejant amb la cara fosca de la societat, ja sigui amb les drogues o amb la delinqüència. La culpa, però, no serà seva, sinó de Serveis Socials, que mai no s’ha atrevit a abordar amb valentia el tema de la immigració. Ha pogut més el discurs “bonista”, que, per contra, ha accentuat les diferències socials amb la creació de guetos –a Inca, durant massa temps, de forma irresponsable, la Conselleria i l’ajuntament han permès l’educació “guetitzada”.

 

Quan Saïda va arribar a Mallorca amb tres criatures, ningú de Serveis Socials li va exigir que, atesa la seva vulnerabilitat econòmica, no en podia tenir més. Per ventura, però, el toc d’atenció hauria d’haver estat per al seu marit, que era qui tallava el bacallà en aquella casa. Ara aquesta negligència ens costa cara a tots els contribuents. Saïda és víctima d’una caritat institucional mal entesa. Sobreviu com pot amb les ajudes socials, que, tanmateix, no es preocupen d’atacar l’arrel del problema. Diferent és l’esperit solidari que exhibeix Jaume Santandreu, responsable a Palma de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà. El seu lema és prou eloqüent: “La dignitat d’un pobre exigeix que, quan s’assegui a taula, pugui dir ‘aquest plat calent no me l’han regalat, me l’he guanyat’”.

 

El súmmum de tot aquest despropòsit institucional va arribar amb el xec nadó del president José Luis Rodríguez Zapatero. Qualsevol família, independentment de la seva renda, va percebre 2.500 euros per dur al món una criatura. La mesura es va implantar sense cap control, de manera que hi va haver pares que varen aprofitar aquests doblers per a altres assumptes més banals. Sens dubte, hauria estat millor invertir una partida pressupostària tan important en subvencionar escoletes o en millorar la reconciliació de la vida familiar i laboral. Zapatero, però, gran amant del discurs políticament correcte, no sabia més que improvisar.

 

Comença a ser hora d’obrir un debat seriós sobre les polítiques socials que es duen a terme tant amb la gent de fora com amb la d’aquí. No és una qüestió de xenofòbia. No debades, el cas de Saïda podria ser el cas de qualsevol illenca de soca-rel que també navega enmig d’una indigència sense sortida, mitigada tan sols per pedaços caritatius.

 

A  Balears, Serveis Socials fa una tasca essencial per protegir els més desvalguts, que són els grans damnificats d’un model capitalista massa inhumà. No només els ofereix suport econòmic, sinó també conhort moral. Sovint, però, aquesta ajuda es fa des del paternalisme i la beneficència cristiana, males companyes de viatge per gestionar el bé comú.

 

Mentre enarboram la bandera de la tolerància, consentim que nines de quinze anys abandonin a la força l’escola per ser casades o que, durant el Ramadan, arribin a classe gairebé sense forces. I aquest és el fracàs de Serveis Socials. No hi pot haver barra lliure d’ajudes sense condicions. A casa nostra hi ha uns drets que s’han de respectar i unes obligacions que s’han de complir per tothom. A veure si ja posam fil a l’agulla i deixam enrere el perniciós discurs “bonista”. Per ventura, Saïda, que ja s’ha desfet del jou masclista del seu marit, ho hauria agraït abans de tenir tants de fills, ara amb un futur del tot precari.

Articles del web relacionats
– Protàgores i l’islam