Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.

 

Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

 

El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.

 

Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.

 

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat -en zoologia, designen són l’estadi embrionari d’un animal que té lloc fora de l’ou o del cos dels progenitors i en el qual assoleix l’estat adult.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.