Moltes regions o ciutats europees les podem resseguir a través de la nostra gastronomia. Són menjars que ens traslladen al seu lloc d’origen. Aquí en teniu tres exemples:

Maionesa. Són moltes les llegendes que parlen sobre l’origen d’aquesta famosa salsa. Una d’elles la vincula amb el líder de les tropes franceses, el mariscal duc de Richelieu, familiar del conegut cardenal. Al segle XVIII, després d’haver arrabassat Menorca als anglesos, Richelieu volgué celebrar la victòria amb un bon banquet a Maó. Per a l’ocasió el seu chef de campanya intentà fer una salsa a base de crema i ou. En no sortir-li, acabà utilitzant oli d’oliva. El resultat fou un suc ben original. La salsa tingué tant d’èxit entre els comensals que l’anomenaren Mahonnaise en record a Maó. D’altra banda, aquesta ciutat agafa el nom de Magó, el germà d’Anníbal que al segle III aC, durant les guerres púniques, es dirigia Menorca per reclutar foners.

Hamburguesa i Frankfurt. Aquestes dues icones de la gastronomia americana foren introduïdes als Estats Units a finals del segle XIX de la mà dels immigrants alemanys. El tros de carn pressionat entre dues llesques rodones de pa agafa el nom d’Hamburg, el principal port d’Alemanya, la “ciutat fortificada” en llengua germànica. En canvi, la salsitxa o hot dog deu el nom a Frankfurt (el “pas dels francs”), ciutat del centre del país teutó -una versió seva seria la Vienesa, que també agafa el nom d’una altra ciutat, la capital d’Àustria. En un principi, tant l’Hamburger com el Frankfurter es menjaven en un plat. Sembla que va ser a l’exposició universal de San Luis, celebrada el 1904, on alguns restaurants les serviren per endur amb un pa. Claudicaven així a la moda del menjar ràpid, el fast-food.

Xampany. Agafa el nom de la regió del nord-est de França, la Champagne, derivada del llatí campus (“camp”). Fou una regió que ja a l’antiguitat es féu famosa per l’elaboració d’aquest vi blanc escumós que sempre es beu en moments d’alegria.

 

Personatges amb marca gastronòmica
Sovint, més que aliments, ens cruspim o tastam personatges històrics. Aquí en teniu una petita mostra:

Beixamel. Aquesta salsa agafa el nom de Louis de Béchameil, un financer francès que va viure al segle XVII. Ocupà molts de càrrecs, entre ells el de gestor reial a la cort de Lluís XIV, el rei Sol. Fou un gran sibarita, amant sobretot de la gastronomia. Tot i que se li atribueix l’autoria de la salsa que porta el seu nom, el més probable és que perfeccionés una recepta d’un coetani seu, François Pierre de la Varenne. També, però, es diu que l’esmentat cuiner podria haver dedicat la salsa a Béchameil. No debades, era molt habitual entre els cuiners de l’època dedicar plats als nobles i poderosos.

Carpaccio. La història d’aquest plat arranca el 1950. Giuseppe Cipriani era un cuiner d’un bar de Venècia. Un bon dia va rebre la visita d’una comtessa italiana, que li va demanar si tenia algun plat de carn crua. Cipriani en va preparar un a corre-cuita. El resultat fou una fina làmina de carn de bou que va amanir amb maionesa i mostassa. En tenir-lo servit a taula, la comtessa li va preguntar com es deia. En aquell moment a Cipriani li vingué al cap una exposició sobre el pintor renaixentista Vittore Carpaccio que s’estava fent a Venècia. Com que era un pintor amant dels colors vermell i groc, decidí batejar aquell plat d’idèntics colors amb el seu nom.

Cereals. Aquesta planta de la família de les gramínies ret culte a Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra. El seu equivalent grec és Demèter. El seu nom provindria del verb llatí crescere (“créixer”), la qual cosa ja indica les seves funcions. Alguns relacionen la cervesa amb aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tindrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Magdalena. Aquest pastisset podria agafar el nom de dues Magdalenes diferents. Una és Madeleine Paulmier, una serventa del segle XVIII. Un dia hagué de servir a un sopar glamurós de l’alta societat francesa organitzat pel rei de Polònia. Arran d’una discussió, el cuiner encarregat de l’àpat se’n va anar i va deixar les postres sense fer. Aleshores va entrar en escena Madeleine Paulmier, que va proposar humilment fer un pastisset seguint una recepta de la seva àvia. El rei va quedar tan meravellat d’aquell pastisset que va decidir batejar-lo amb el nom de la seva artífex. La segona hipòtesi sobre el seu origen el relaciona amb el personatge evangèlic de Magdalena (Maria Magdalena, de fet). Magdalena havia estat molt pecadora i un dia va anar a implorar el perdó de Jesús. En aquella ocasió va plorar tant que va mullar els peus de Jesús.

Sandvitx. Pren el nom del britànic John Montagu, quart comte de Sandwich al segle XVIII. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideés un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Anys després, en honor a aquell comte, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Pantagruel. L’adjectiu pantagruèlic es pot referir a una gana descomunal (“Té una gana pantagruèlica”) o a un àpat copiós, abundós (“Quin banquet més pantagruèlic!”). Agafa el nom d’un dels personatges de la novel·la de l’escriptor francès François Rabelais titulada titulada Gargantua i Pantagruel (1532). Pare i fill són dos golafres compulsius, encara que el pare ha estat qui se n’ha duit la fama fora de la literatura.