És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.
Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com aHomo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.
Aquí teniu una reflexions del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”.
El text està molt ben escrit, i el contingut és bo, com semprè, i pedagògic en el sentit més pur. El problema del món actual, emperò, és la causa de l’empobriment de l’art de la conversa, que podem veure a la televisió i repetit a youtube. Quin és, emperò, aquest problema? No serà que la tecnologia – “xarxes socials”, has escrit- ha difumitat els límits del món, de manera que les fronteres entre “coses i objectes, proper i llunyà, privat i públic, guerra i pau” (Michel Haar, Heidegger and the essence of man) queden cada cop més borroses. Ara mateix, la diferència entre cosa i objecte és cosa de filòsofs, però les altres distincions són més fàcils de reconèixer. Vivim en un món on “proper i llunyà” pateixen d’una ambigüitat mai no coneguda, com “privat i públic”. Internet i els mòbils són fenòmens de la tecnologia que difumina aquestes diferències bàsiques. “Guerra i pau”! Vivim en pau, o estam en guerra? De fet estam en guerra, però la gent no ho veu o no ho vol veure. O si vols, vivim en una situació on “la guerra és la pau, i la pau és la guerra” (Orwell, no?)
Quina relació té tot això amb la conversa? Que si no reconeixem les fronteres, perquè estan desdibuixades, si no sabem veure què és privat i què és públic, què és proper i què llunyà, la conversa esdevé baralla sofística o xerrameca intrascendent. No sé si em donaràs la raó.
Tomeu
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
One Comment
Bartomeu Prohens Perelló
El text està molt ben escrit, i el contingut és bo, com semprè, i pedagògic en el sentit més pur. El problema del món actual, emperò, és la causa de l’empobriment de l’art de la conversa, que podem veure a la televisió i repetit a youtube. Quin és, emperò, aquest problema? No serà que la tecnologia – “xarxes socials”, has escrit- ha difumitat els límits del món, de manera que les fronteres entre “coses i objectes, proper i llunyà, privat i públic, guerra i pau” (Michel Haar, Heidegger and the essence of man) queden cada cop més borroses. Ara mateix, la diferència entre cosa i objecte és cosa de filòsofs, però les altres distincions són més fàcils de reconèixer. Vivim en un món on “proper i llunyà” pateixen d’una ambigüitat mai no coneguda, com “privat i públic”. Internet i els mòbils són fenòmens de la tecnologia que difumina aquestes diferències bàsiques. “Guerra i pau”! Vivim en pau, o estam en guerra? De fet estam en guerra, però la gent no ho veu o no ho vol veure. O si vols, vivim en una situació on “la guerra és la pau, i la pau és la guerra” (Orwell, no?)
Quina relació té tot això amb la conversa? Que si no reconeixem les fronteres, perquè estan desdibuixades, si no sabem veure què és privat i què és públic, què és proper i què llunyà, la conversa esdevé baralla sofística o xerrameca intrascendent. No sé si em donaràs la raó.
Tomeu