Els doblers no fan olor
En temps actuals de corruptocràcia, allò important és tenir doblers, encara que el seu origen no sigui molt lícit. Bé ho sabien ja els romans. Quan l’any 69 dC Vespasià accedí al poder, el seu somni fou crear una nova Roma, amb el Colisseu com a principal estendard. Aleshores, les malmeses arques públiques heretades de l’època de Neró l’obligaren a pujar impostos i a recuperar-ne d’altres ja abolits. Un d’ells fou el uectigal urinae, que gravava l’orina recol·lectada de les latrines de les vies públiques -una latrina és uns instal·lació rudimentària que serveix per a fer les defecacions i les miccions; deriva del llatí lavare, “rentar”.

Latrines (Ostia Antica)
Latrines (Ostia Antica)
 
L’orina conté un alt nivell d’amoníac, d’efecte blanquejador i desengreixant. A l’antiga Roma es tractava d’una matèria primera molt preuada, utilitzada per adobar cuirs i per netejar peces de vestir. Essent encara desconegut el sabó a les fullonicae (“bugaderies”), la roba era submergida en grans ribells plens d’orina humana o animal mesclada amb aigua i cal o cendres. A continuació era trepitjada de manera sistemàtica per un grup d’esclaus.

Fullonicae (
Fullonicae (“Bugaderies”)
 
La principal oposició al nou gravamen de Vespasià vingué del seu fill Tit, que, segons relata Suetoni a De vita Caesarum, protagonitzà una anècdota de dubtosa veracitat. Davant el seu retret, l’emperador agafà amb la mà una grapada de monedes d’or i la va apropar al nas de Tit, demanant-li que les ensumàs. Sciscitans num odore offenderetur (“Et molesta la seva olor?”), li preguntà.

 
En no percebre Tit res especial, el seu pare l’informà que procedia de l’impost de l’orina. A continuació li etzibà: Pecunia non olet (“els doblers no fan olor”). Amb aquesta frase Vespasià justificava la legitimitat dels guanys sense importar el seu origen. Des d’aleshores Tit ja va saber què li esperava en arribar al tron.

Astèrix i Obèlix
Astèrix i Obèlix
 
Curiosament, aquesta cita de Vespasià la trobam en nombroses llengües: en francès (L’argent n’a pas d’odeur); en holandès (Geld stinkt niet); en eslovè (Denar ne smrdi); en alemany (Geld stinkt nicht); o en polonès (Pieniądze nie śmierdzą). A més, a França i a altres països, els banys col·locats a la via pública reben el nom de Vespasiennes en honor al emperador romà.

Latrina actual que agafa el nom de Vespasià
Latrina actual que agafa el nom de Vespasià

Compartint excrements
A l’antiga Roma les latrines eren espais públics d’ús compartit. Eren bancs llargs de pedra dotats d’orificis, un al costat de l’altra, sense separació. Així, mentre un feia les seves necessitats, podia parlar amb el del costat. Per tocar-ser el cul, hi havia un instrument anomenat tersorium o xylospongium. Era un pal de fusta amb una esponja maria fermada en un extrem.

esponjaEsponja per tocar-se el cul

En acabar-la d’utilitzar, l’esponja es deixava dins un poal amb aigua salada i vinagre a l’espera del següent usuari. L’ús comunitari d’aquest instrument feia que fos brou de cultiu de gèrmens i bacteris, de manera que la propagació de malalties estava garantida.

A les latrines s’han trobat pintades curioses: “APOLLINARIS MEDICUS TITI IMPERATORIS HIC CACAVIT BENE (Apol·linar, metge de l’emperador Tit, va cagar bé aquí). N’hi ha també que parlen dels beneficis de la defecació: “Amic meu, caga a gust i que els donin, als metges”.

Sobre locions i excrements
En llatí, un sinònim d’urina era lotium, d’on deriva curiosament loció, líquid aquós o hidroalcohòlic, emprat per a rentar o banyar regions definides de la pell, d’una ferida, dels cabells, durant un temps curt. En grec, orina és οὖρον, que donà uròleg, metge especialista en les malalties de l’aparell urinari

La paraula merda també l’hem agafada directament del llatí. Excrement, en canvi, prové del verb grec κρίνω (“separar”) i literalment vol dir “part que se separa del cos”. La seva versió més tabú, caca, prové curiosament de l’adjectiu κακός, ή, όν (“dolent”). En grec, però, per a excrement tenien la paraula κόπρος, arrel de dues paraules interessants: coprofàgia (+ φάγομαι, “menjar”),  alteració psicòtica que consisteix en la ingestió de les femtes pròpies o d’altri; i coprolàlia (+ λαλέω, “parlar”), tendència patològica a dir obscenitats, paraulotes.

Per a més informació sobre les latrines heu de llegir aquest article del dermatòleg Xavier Sierra. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu el podcast de Pep Campillo dedicat a les latrines i al món de l’escatologia a l’antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les latrines a l’antiga Roma:

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad