Dues setmanes després dels atemptats jihadistes a Catalunya encara no em puc treure del cap les cares imberbes dels seus quatre autors abatuts pels Mossos. Eren joves àrabs d’entre desset i vint-i-quatre anys, plenament integrats a la seva terra d’acollida.  Les fotografies que la Policia distribuí d’ells just després de la barbàrie eren extretes de la llista de classe de l’Institut Abat Oliba de Ripoll i del club de futbol del poble. En conèixer la identitat dels botxins, els seus professors i entrenadors es portaren les mans al cap. I no foren els únics. També podrien haver estat alumnes meus.

 

La primera persona a manifestar la seva ràbia i impotència va ser Raquel Rull, l’educadora social que treballà amb els futurs fanàtics. Ho féu mitjançant una carta que de seguida és féu viral a les xarxes: “Què estem fent malament? Hem d’aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra….”.

 

La carta d’aquesta educadora social de Ripoll em féu recordar la meva primera experiència docent amb el col·lectiu musulmà. Va ser fa nou anys a l’institut Can Peu Blanc de Sa Pobla. Es tracta d’un dels pobles de Mallorca amb més immigració àrab. Em tocà fer classes de reforç a nins de quinze anys. Gràcies a ells vaig aprendre a pronunciar bé la “ll” de Mallorca. La seva integració lingüística al poble era total. Al pati, però, hi havia guetos. Poblers i musulmans anaven al seu aire. Cadascú tenia clar quin era el seu espai vital. Tant per una part com per l’altra no hi havia el més mínim interès per interactuar.

 

Mai no oblidaré una escena que em deixà astorat. A la sortida de l’institut em vaig trobar una alumna àrab discutint amb un compatriota seu. Per despatxar-lo, li etzibà amb un català impol·lut: “Tu calla, puta moro”. Amb aquest comentari racista, la jove àrab expressava la seva voluntat de distanciar-se de l’estigma que arrossega la seva comunitat per les nostres contrades. És un estigma  que, segons els experts, respon principalment a una dada objectiva: la majoria dels immigrants musulmans són analfabets que provenen de les zones més depauperades i retrògrades del Marroc. A l’escola, però, els fills d’aquests immigrants tenen l’oportunitat de conèixer nous horitzons. Alguns l’aprofiten amb èxit, sobretot les al·lotes que, a casa, tenen la sort de comptar amb un clima no tan coercitiu; d’altres, en canvi, es queden pel camí.

 

Els professors treballam amb material sensible i, tractant-se d’alumnes àrabs, molt més. Nedam a contracorrent. Els ensenyam uns referents socioculturals que sovint contrasten del tot amb els del seu microcosmos familiar. Intentam treure el millor d’ells sense caure, però, en el pervers paternalisme, que l’únic que fa és estigmatitzar-los encara més. Tanmateix, hi ha aspectes de seu món interior que se’ns escapen. Així ha quedat demostrat amb els autors de la massacre de Barcelona i Cambrils. Ser tan joves i viure en un entorn secularitzat els féu vulnerables a doctrines islamistes criminals d’un imam radicalitzat que tirà pel terra tota la feina feta per la comunitat educativa. Així, abduïts per una estètica fundada sobre la violència i el nihilisme, aquells inofensius al·lots de l’Institut Abat Oliba de Ripoll perderen la por a morir i foren capaços de matar en nom d’un Al·là desconcertant a la seva terra d’acollida.

 

Entenc perfectament la perplexitat dels antics professors dels assassins de Catalunya. Independentment de la seva nacionalitat, els docents sempre patim quan ens trobam amb un alumne conflictiu, de conducta disruptiva. Passam pena pel seu futur encaix en la societat. No era el cas, però, dels jihadistes catalans. Tothom destaca el seu tracte exquisit. A més, sense viure en una situació d’extrema exclusió social, gràcies al programa d’Ocupació Jove de la Generalitat, havien aconseguit trobar un bon agombol en el mercat laboral. Res, doncs, feia presagiar la tragèdia.

 

Els joves terroristes de Catalunya han estat víctimes del fanatisme de la seva pròpia religió. L’escola no es pot sentir culpable del fracàs social que representen. Llevat de comptades excepcions, la nostra incidència en les vides dels joves àrabs és relativament minsa. Sempre pesarà més l’autoritat paterna o la d’un imam disposat a menjar-los el cervell. Ara, per tant, qui s’ha de rebel·lar contra tanta ofuscació i odi ha de ser la pròpia població musulmana resident de bona fe. Ja ho ha fet en aquest darrer atemptat. Especialment emotiu va ser el manifest que llegí entre llàgrimes la germana de dos dels jihadistes de Ripoll abatuts pels Mossos.

 

Lluny de resignar-nos, a l’escola els docents tan sols podem continuar vetlant per la bona convivència. Cal, però, no ser ingenus i tenir en compte la crua realitat. Mentre lamentam sentir-nos amenaçats pel fonamentalisme, deixam que els nostres polítics europeus i clubs de futbol continuïn essent còmplices de règims islàmics fonamentalistes. Ja podem cridar als quatre vents “No tenc por”. Jo, però, sí que tenc por de veure les conseqüències de tanta desídia i hipocresia institucional.