Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d’un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Mapa de l’àgora d’Atenes

L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà, suburbi (+ sub, “sota”) o urbanitat. Urbs, alhora, no s’ha de confondre amb orbis (“món”). Les dues paraules apareixen en la famosa benedicció als quatre vents que el Papa llança des de la plaça de Sant Pere de Roma: Urbi et orbi (“Per a la ciutat de Roma i per al món”).

Per a la ciutat fortificada els romans teníem oppidum, que no s’ha de confondre amb castra, un “campament militar” -en anglès aquesta arrel és present en topònims com Colchester, Manchester o Windchester. També hi havia la colonia (< colo, “conrear”), estat fundat en terres llunyanes que depenia de la seva metròpoli, de la seva ”ciutat mare”. I finalment hi havia el municipium, una comunitat amb dret a ciutadania -la paraula està composta per munus, “càrrec” i per capio, “agafar”, “capturar”.

Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d’Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):

Aquí teniu un fragment del programa “L’oblit del passat” dedicat a l’àgora d’Atenes:

Aquí teniu el documental “Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma”:

Aquest dos documentals de TVE també parlen sobre la influència de l’urbanisme romà a la resta del món. Aquesta és la primera part i aquesta altra la segona.

Articles del web relacionats:
– El fòrum dels aforats
– Etimologies domèstiques
– L’esperançadora democràcia digital
– Democràcia obsoleta
– Capitals amb Capitoli

– País, pàtria, nació