En els seus orígens, els cristians tenien cara de peix. Així ens ho indica el primer símbol que feren servir els seguidors de Crist per evitar les persecucions. Era la forma d’un peix, el qual tenia un simbolisme especial. En grec, peix és ἱχθύς. Es tractava de l’acrònim de l’expressió Ἰησοῦς Χριστὸς Θεοῦ Υἱὸς Σωτήρ  (“Jesús el Crist, Fill de Déu, Salvador”). El símbol es va veure reforçat per la metàfora usada pel mateix Jesús en els Evangelis per designar els apòstols com a pescadors d’homes.

El 313, amb l’Edicte de Milà, el peix seria substituït pel crismó, paraula que ve de χρίειν (“ungir”). El símbol és la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστὸς. Segons l’escriptor cristià Lactanci, l’emperador Constantí l’adoptà a partir d’una anècdota segurament inventada ad hoc. El 27 d’octubre del 312, la nit abans d’enfrontar-se amb el seu rival Magenci al pont Milvi del riu Tíber, se li aparegué al cel el crismó, al costat del lema ἐν τούτῳ νίκα”, més conegut en llatí com a in hoc signo vinces (“amb aquest signe guanyaràs”).

La victòria a la batalla del al pont Milvi fou per a Constantí, el qual sempre va estar agraït a la suposada ajuda de la nova fe, tal com demostrà amb l’Edicte de Milà. El Crismó es representa sovint acompanyat per les lletres “Α” i “Ω”, penjades a la “X” o del pal horitzontal. Una a cada costat, recorden la frase de l’Apocalipsi: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” (Ap 22,13).

La creu, amb tot, és un emblema de moltes cultures, amb múltiples variants com l’esvàstica, que a l’hinduisme simbolitza el sol. Des de la seva aparició a l’antiguitat, la creu habitualment ha representat els quatre punts cardinals o la unió dels conceptes de divinitat i del món.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre les maneres de resar que tenien els antics cristians.

Aquest article El signe de la creu ofereix més informació sobre el tema.

Articles del web relacionats:
– Cristians, “guiris” cretins
– Per què som cristians?
– Jueus, l’origen d’un estigma
– Esvàstiques al món clàssic