El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilizar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestas –“període mitjà” en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època -amb tot, la data convencional de defunció de l’Edat Mitjana és el 1453, any en què els otomans ocuparen Constantinoble, estendard de l’Imperi Romà d’Orient. 

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa “alt”, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari.

 

La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals gòtiques, una autèntica obra d’enginyeria; i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.

 

Tampoc no sembla que l’Edat Mitjana fos una era d’aïllament. Basta recordar que al segle XIII Marco Polo travessà tot Àsia fins arribar a la Xina, i que a l’any 1000  el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

 

Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.

 

En l’imaginari col·lectiu la foguera també forma part del món medieval, que se sol relacionar amb l’atroç persecució de dones acusades de bruixeria. Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna -el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat. L’Edat Mitjana, doncs, ha estat víctima d’un complot.