La mitologia grega ens dóna motius per creure en el matrimoni i en l’amor etern. Ho exemplifica en el mite de Filemó i Baucis. Es tractava d’una anciana parella que vivia a la ciutat de Frígia (actual Turquia) sense grans pretensions. Un dia Zeus i Hermes varen decidir posar a prova la Humanitat. Vestits de viatgers, erraren per tota la terra a la recerca d’hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que arribaren a la humil casa de Filemó i Baucis.

 

Els amfitrions varen oferir als visitants tot el que tenien. Fins i tot estaven disposats a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, però, els varen dir que no calia i, agraïts pel tracte dispensat, els revelaren la seva vertadera identitat. Aleshores Zeus i Mercuri avisaren els seus hostes que tenien intenció de destruir la regió on vivien per acabar així amb tots aquells que els havien negat l’entrada. Els animaren a cercar aixopluc al cim d’una muntanya. Des d’allà dalt, el matrimoni va veure com s’inundava la seva ciutat. L’única casa que se salvà fou la seva, la qual quedà transformada en temple.

 

Filemó i Baucis es feren càrrec d’aquell temple. Com a premi, Zeus els concedí un desig. Els dos ancians demanaren poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser. Després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s’inclinaven un cap a l’altre. A les seves Metamorfosis Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en una alzina (o roure) i Baucis en til·ler (ella també té un asteroide amb el seu nom).

 

Aquest mite fa referència a la xenofília,  l’amor (φιλία) als estrangers (ξένος), el contrari de xenofòbia. La llegenda de Filemó i Baucis és evocat en la literatura com a exemple de l’amor que sobreviu a la vellesa i dura fins a la mort. Goethe, Proust i Beckett es feren ressò d’ella. També va inspirar grans pintors com Rubens i Rembrandt i músics, com Gounod (òpera Baucis i Filemó).