L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).
La filla de Butades s’havia enamorat bojament d’un jove de Corint. Aquest, però, havia de marxa a l’estranger. La nit del comiat dels dos amants va ser intensa sota l’escalf del llum d’una espelma. En aquell moment d’intimitat l’al·lota va veure l’ombra a la paret que projectava el perfil del seu estimat. Aleshores, amb carbonet, decidí repassar a la paret aquell perfil per quedar-se així amb la imatge del seu promès.
A partir del dibuix de la seva filla, Butades va modelà amb argila el bust del jove. Després el va coure al forn. Així doncs, mentre la filla va crear la primera pintura, el pare va ser l’artífex de la primera escultura. Aquesta llegenda, coneguda com la de Butades, seria representada profusament a partir del segle XVIII.
Zeuxis i Parrasi
Plini el Vell també parla de la primera competició entre artistes que hi va haver a l’antiguitat. Fou la que protagonitzaren al segle V aC Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes. Cadascú es creia el millor pintor de la seva època. Per sortir-ne de dubtes, organitzaren un concurs. Zeuxis pintà un quadre amb raïm. Cada singló apareixia tan real que els ocells baixaren volant del cel i intentaren picotejar-los.
Aleshores Zeuxis, satisfet del seu èxit aparentment insuperable, va demanar a Parrasi que fes córrer la tela rere la qual tenia la seva pintura. Parrasi, però, li va dir que no podia fer-ho, perquè la tela mateixa era la pintura. El contrincant no tengué més remei que concedir la victòria al seu oponent amb la següent afirmació: “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”.
“El taller del pintor” (Gustave Coubet, 1855)
Els inicis de la consciència artística
Les primeres manifestacions de l’art grec daten de l’edat de bronze, a partir del III mil·lenni. Es tracta principalment de peces de ceràmica amb simples elements decoratius d’animals o de siluetes humanes en combats heroics. Seria a partir del segle VII aC, amb l’arcaisme, quan, per influència de l’escultura egípcia, la bellesa grega es va començar a identificar amb la proporció. Amb la intenció de transmetre més realisme, moltes figures solien estar pintades. Els colors, però, es van anar perdent i, per influència de l’art neoclàssic del segle XVIII, tenim la falsa creença que els grecs eren enemics de la policromia i que preferien el color natural del material emprat.
Al costat de vasos pintats amb referències mitològiques i de la vida quotidiana, les obres típiques de l’arcaisme són les escultures monumentals dels κοῦροι (“nois”), tot un monument al culte al cos dels antics grecs. Es tracta de joves en el seu màxim punt d’esplendor física. Apareixen nus, amb els punys tancats contra la cuixa, intentant fer una passa amb la cama esquerra. Porten els cabells llargs i exhibeixen una postura rígida, sense torsions.
La característica principal dels κοῦροι és el seu somriure tranquil, conegut com a “somriure arcaic”. Està en sintonia amb la impertorbabilitat, la capacitat d’autocontrol tan pròpia de l’ideal cívic de καλοκἀγαθία –una variant dels κοῦροι seria el Moscòfor (570 aC) o “portador del vedell” trobat a l’Acròpoli d’Atenes. Les κούραι (“donzelles”), la versió femenina d’aquestes escultures, no estan despullades, sinó cobertes amb feixucs vestits, alçant amb la mà una ofrena.
Escultures en moviment
A partir del segle V aC, amb el classicisme, es va introduir el moviment en l’art escultòric. En són un bon exemple l’Auriga de Delfos o el Discòbol de Miró, que capta amb mestria l’instant en què un musculós atleta està a punt de llançar el disc.
Un altre artista important del classicisme ja dintre del segle IV aC va ser Escopes de Paros. Obres seves com Mènade presenten com a novetat la introducció del πάθος (sentiment) per mitjà d’una intensa expressió corporal que n’accentua el dolor i el dramatisme. Per això és considerat el primer escultor de l’ànima humana: capaç de traduir els sentiments i les angoixes en marbre.
Al segle IV aC trobam Praxíteles, l’artista de l’elegància i la sensualitat. Les seves obres emblemàtiques són l’Hermes amb Dionís infant i Afrodita Cnídia. Aquesta darrera –de la qual, com moltes altres mostres de l’art grec, només es conserven còpies romanes- és la representació del primer nu femení integral de la història de l’escultura. Representada en actitud pudorosa, amb ella va començar el voyeurisme en l’art.
Per esculpir aquesta divinal figura, Praxíteles s’inspirà en la seva amant Friné, acusada d’impietat per retre culte a Afrodita a casa seva sense ser sacerdotessa. Amb tot, el nu femení va desaparèixer inexplicablement aviat de l’escena artística. No debades, no hi ha cap estàtua despullada que pugui datar-se amb posterioritat al segle II dC.
En l’art grec del període clàssic, a més de les escultures de divinitats i herois, també hi abunden els retrats amb trets individualitzats -molts d’ells també ens han arribat per mitjà de còpies romanes. Els més famosos són els de Temístocles, l’estrateg atenès que va liderar la batalla de Salamina contra els perses, i el d’un idealitzat Pèricles, que, segons Pausànies, era exposat sobre l’Acròpoli.
El camí de la pintura
Pel que fa a la pintura, després de les guerres mèdiques, la tècnica va evolucionar cap a noves tendències. Segons mostren les pintures de la coneguda tomba del Tuffatore a Paestum (sud d’Itàlia), els pintors ja eren capaços de dibuixar amb encert la figura humana. Amb tot, continua essent una mera silueta acolorida, sense volum i sense ombres, col·locada sobre una superfície sense cap intenció d’indicar profunditat espacial.
D’aquest primer moment del període clàssic el pintor més conegut és Polignot de Tassos, autor d’obres com el sepulcre de Teseu o la decoració de la stoa de Poikile a Atenes. També destaca Apel·les de Colofó. Segons la tradició, el seu retrat titulat Alexandre i el llamp (Kepavvotyopos) va fer dir al mateix autor: “Alexandre és invencible, però Apel·les inimitable”. Amb tot, la seva obra més admirada seria la Venus Anadyomene (“Venus sortint de la mar”), que, tanmateix, no és l’original, sinó una còpia romana.
D’època romana, en pintura, també destaquen els retrats d’ “El Fayum”. Datats d’a partirdel segle I aC, són pintats sobre taules de fusta que cobreixen el rostre de moltes mòries de la província romana d’Egipte.
Retrat d’El Fayum
Retrat d’El Fayum
Artistes genis
Durant gran part de la història, els artistes tenien consciència de ser simples artesans o tècnics (τεχνίτης en grec) –la paraula art ve del llatí ars, artis, la qual conté l’arrel indoeuropea *ar- (“col·locar”). El Renaixement, però, suposà un punt d’inflexió. Els studia humanitatis imposaren una nova visió del món: l’antropocentrisme –l’ésser humà com a centre de l’Univers- substituí el teocentrisme medieval.
Aquest creure més en un mateix propicià l’aparició de l’artista com a creador i, com a conseqüència d’això, irrompé el màrqueting de l’art en majúscules. Així, els artistes començaren a signar les seves obres –Albert Dürer fins i tot utilitzà un logo, avançant-se tres-cents anys en aquesta pràctica tan moderna. Durant aquesta època també es varen crear escoles i acadèmies que defensaven estils artístics diferents. Moltes d’elles foren apadrinades per grans mecenes.
Paraula de Picasso
Dones artistes
Per desgràcia, la història de l’art està marcada per l’òptica del patriarcat. Hi hagué dones, però, que es volgueren reivindicar. Fou el cas de la romana Artemisia Gentileschi (1597-1654). Es va iniciar en el pinzell en el taller del seu pare, un seguidor del naturalisme tenebrista de Caravaggio. El seu mestre de dibuix, Tassi, la va violar quan ella tenia quinze anys. Artemisia s’acabaria casant amb el pintor florentí, Pierantonio Stiattesi. Fou un matrimoni concertat pel seu pare. Tengueren quatre fills.
Autoretrat d’Artemisia Gentileschi quan devia tenir uns 46 anys
Amb el seu marit, Artemisia s’instal·laria a Florència, on va gaudir d’un gran èxit. Va ser la primera dona a ingressar a l’Acadèmia del Dibuix d’aquesta ciutat. Va mantenir bones relacions amb els artistes més respectats del seu temps i va ser capaç d’obtenir la protecció de persones influents, com Cosme II de Mèdici. En l’obra d’Artemisia les dones-símbol, com per exemple Lucrècia, Betsabé, Judith o Cleòpatra.
L’Art de la pintura o Al·legoria de la pintura o Pintor al seu estudi (Johannes Vermeer, segle XVII)
Nietzsche i l’art
El 1872 el filòsof alemany Friedrich Nietzsche s’atreví a reflexionar sobre l’origen del l’art en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a Grècia. Ho féu contraposant dues divinitats gregues, Dionís i Apol·lo, a qui atribuí principis estètics. Mentre que Apol·lo representaria l’equilibri i l’harmonia, Dionís personificaria una forma d’irracionalitat necessària per a desenvolupar la creativitat.
Per a Nietzsche, aquestes dues forces creadores havien provocat l’aparició de l’art. Al seu parer, els grecs varen ser capaços de combatre el vessant més espantós de la vida mitjançant l’art, ja que l’experiència estètica fa més suportable l’existència humana. I l’expressió més excelsa de l’art hauria estat, en paraules del filòsof alemany, la tragèdia grega. Aquesta, derivada de la poesia i la música, hauria fusionat admirablement l’actitud apol·línia amb la dionisíaca.
La traïció de les imatges
En els quadres tots veim el que volem veure. O el que ens sembla veure. No debades, un quadre no és un objecte. Una pintura crea la il·lusió d’un objecte, que apareix en el nostre cervell, recreat. Aquesta era la intenció del pintor surrealista belga René Magritte en el seu famós quadre Ceci n’est pas une pipe, “Això no és una pipa” (1928-1929). Encara que sembli una pipa, el quadre només n’és la representació i, per tant, segons Magritte, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida.
En la història de l’art, una altra obra revolucionària va ser “La Font” que l’escultor francès Marcel Duchamp va exposar el 1917 en una mostra de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Es tractava d’un urinari. Amb ella, Duchamp, imbuït de l’esperit dadaista, volgué demostrar que qualsevol objecte mundà podia considerar-se una obra d’art; bastava que fos tret del seu context original (en aquest cas, un bany) i fos situat en un nou context adequat -una galeria o un museu- amb l’etiqueta d’obra d’art. El que l’artista francès estava dient als visitants era: “Vostè, que està mirant aquesta obra d’art, decideix si ho és”.
Les bases de la mostra a la qual Duchamp va presentar la seva polèmica peça establien que totes les obres serien acceptades. “La Font”, però, va ser rebutjada i retirada ràpidament. La peça original s’ha perdut, encara que va ser documentada pel fotògraf i reconegut galerista Alfred Stieglitz.
Animals estètics
Cal tenir en compte que som animals estètics. Així ho assegura el filòsof Francesc Torralba al seu llibre Cent valors per viure (Editorial Pagès, 2011)
“L’ésser humà és un animal estètic. És capaç de quedar astorat davant d’una obra d’art i de gaudir-ne en el seu interior. La percepció de la bellesa no és aliena a la vida humana, sinó que en forma part intrínseca. Per poder desenvolupar, a fons, aquesta capacitat estètica, la de percebre la bellesa inherent a la realitat i a totes les coses, és essencial el desplegament d’una certa pedagogia, d’una educació del sentiment de bellesa. Només si interioritzem determinats valors, podrem gaudir a fons d’aquest tresor que ens ofereix la realitat humana que és l’art. Generalment, interpretem els valors en termes de moral, de correcció d’incorrecció, però hi ha valors d’ordre estètic que ens faculten per viure amb intensitat la nostra dimensió estètica”.
Qui tengué el sentit de l’estètica molt desenvolupat va ser l’escriptor francès Stendhal (1783-1842). Gràcies a una anècdota que protagonitzà tenim la síndrome d’Stendhal, que fa referència a emocions extremes que patim davant d’un fort embat de bellesa. El 1817 l’autor d’El roig i el negre havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament Stendhal es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.
Aquí teniu unes reflexions sobre l’art extretes del capítol 4 del programa “El arte de las civilizaciones” del Canal Movistar:
“Per a alguns, l’impuls creatiu ha estat l’expressió mateixa de la divinitat; per a altres, un desafiament a l’autoritat de Déu; per als creients, l’art religiós sempre ha estat transformador. Per a tots, però, l’art conserva un sentiment primari i espiritual. És una manera d’expressar allò misteriós i reflecteix el nostres desig més primari com a humans d’assolir i de definir un món més enllà del nostre”.
La pintura segons Miquel Barceló
Al març de 1945, a la revista ‘Lettres françaises’ Pablo Picasso va fer les següents declaracions en relació al seu “Guernica”:
“Vostè què creu que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira en tots els pisos del cor si és poeta, o, fins i tot, si és boxejador, només té músculs? Ans al contrari, és alhora un ésser polític, constantment a l’aguait davant dels punyents, ardents o dolços esdeveniments del món […]. No, la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”
Altres reflexions de Picasso són aquestes:
- “En aprendre a pintar com els pintors del Renaixement vaig trigar uns anys; a pintar com els nins m’hi vaig pegar tota la vida”
- “Tots els nins neixen artistes. El problema és com seguir essent artistes en créixer”.
I la cantant brasilera Maria Bethania diu: “L’art existeix perquè la vida no basta”.
El 15 d’abril és el Dia Mundial de l’Art. Aquí teniu unes reflexions de l’escriptora Carlota Gurt sobre l’art: “Perquè és just això el que fa l’art: dir-nos coses que ja sabíem, però que no sabíem que sabíem”.
Aquí teniu un article titulat “La eterna belleza del arte”, que parla del poema “Oda a una urna grega” escrit per John Keats.
Al llarg de la història l’art també s’ha utilitzat com a eina propagandística:
Aquí teniu una reflexió sobre l’art contemporani:
- Aquí trobareu informació sobre el Guernika.
- Aquí teniu un enllaç de pintures per blocs temàtics.
- L’art no és teràpia, és salut. Ho diu Enric Casasses en aquest article.
- Aquest article parla sobre les obres d’art més emblemàtiques de cada país.
- En aquest vídeo de de “This is art” es fa un trajecte dels moviments artístics. I aquest altre parla sobre l’art rupestre. I aquest tracta sobre el pop art. I aquest sobre l‘artista i el dolor.
- Aquest article és interessant. Es titula “On són les dones artistes?”
- Aquí teniu informació sobre els quadres més representatius de cada país d’Europa.
- Aquí teniu un programa de Ramon Gener dedicat als pintors del museu El Prado.
- Aquí teniu reflexions sobre l’art a càrrec de l’il·lustrador Max.
- Aquí teniu un article sobre l’exposició d’art degenerat que va fer el nazisme amb obres que considerava producte d’una ment pervertida. Eren obres sorgides ds moviments com l’expressionisme, el dadaisme, el surrealisme o el cubisme.
Aquí teniu un quadre del rus Vassily Kandinsky, precursor de l’abstracció en la pintura.
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula “Lisbon Story”. El protagonista fa una reflexió sobre l’art:
Aquí teniu una sèrie d’articles del blog del dermatòleg Xavier Sierra sobre la censura en la història de l’art:
– El arte censurado (I): el arte, expresión ideológica
– El arte censurado (II): el tabú del desnudo
– El arte censurado (III): el erotismo sigue prohibido hoy
– El arte censurado (IV): la censura religiosa
– El arte censurado (y V): la censura política
Aquí teniu un article de Mary Beard sobre la història que amaga l’estàtua d’Afrodita Cnide.
Ramon Gener explica en aquest vídeo què art i que no:
Aquí teniu una xerrada ampliada de Ramon Gener “Un viaje por el arte y la música a través de las emociones”:
Aquí teniu un capítol del programa “Pinzellades” d’art dedicat al quadre “El taller de l’artista”, G. Courbet:
L’art sovint ens deixa anècdotes curioses com aquesta de “Somnis d’un seductor” de Woody Allen:
A vegades l’art pot ser una farsa. Atenció a aquest gol que una periodista va fer el 2007 a la Fira d’#Arco de Madrid
Aquí teniu una conferència ben interessant del dermatòleg Xavier Sierra sobre els artistes i les malalties:
No Comments