En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.

 

Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res” (ἓν οἶδα ὅτι οὐδὲν οἶδα), etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; “Els grans coneixements provoquen els grans dubtes”. Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

 

Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: “El dubte és l’escola de la veritat”; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).

 

Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 

Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

 

És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.

 

Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. […] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. […] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.

 

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:

 

 

Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. “Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses”, diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.