Davant del Sanedrí (consell suprem dels jueus), Sant Esteve féu una defensa tan abrandada del seu proïsme que acabà essent apedregat per una turba exaltada. Després de la mort de Crist, aquesta lapidació plena d’ira seria l’inici de l’antijudaisme dels cristians.

Suposadament, en aquesta primera persecució moririen dos dels màxims líders del cristianisme, Pau i Pere – des de l’any 42 la mà dreta de Jesús, considerat el primer dels apòstols, es trobava al caput mundi (“capital del món”) en missió evangelitzadora.

Εn aquestes reunions se solien fer àpats col·lectius coneguts com a àgapes, paraula derivada del verb ἀγαπάω (“estimar”). L’hermetisme que les presidia havia donat peu a rumors de tota mena. Es deia que practicaven l’incest (per l’abraçada de pau “entre germans i germanes”) o que sacrificaven nins al seu déu (ja que menjaven ritualment “el cos i la sang del Fill”). Fou així com, en la societat romana, anà creixent un sentiment anticristià, que emperadors com Neró no dubtaren a utilitzar com a boc expiatori.

La religió, però, no fou l’únic punt de fricció. Els cristians defensaven l’amor fratern (“estimeu-vos els uns als altres”) i la igualtat de tots els homes, inclosos els esclaus. Aquests postulats xocaven frontalment amb una societat que basava gran part del seu poder polític i econòmic en les conquestes bèl·liques i el treball no remunerat dels esclaus.

Després de Neró, la persecució dels cristians començà a fer-se sistemàtica amb Trajà (98 – 117). Ni tan sols emperadors amb fama d’il·lustrats, com Marc Aureli (161-180), no pogueren contenir la seva aversió cap als ja avorrits seguidors de Crist –per justificar la seva eliminació féu escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Catacumbes
Els primers cristians anomenaven el seus llocs d’enterrament cementiri (< κεῖμαι, “jeure”). No debades, aquest era el lloc on, segons ells, descansaven a l’espera de la resurrecció –abans de la difusió de cristianisme era més habitual la paraula grega necròpolis (“ciutat, πόλις,  dels morts, νεκρός”).

Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l’interior de les ciutats, els primers cementiris cristians foren construïts sota terra, en unes cavitats que durant l’edat mitjana foren conegudes com a catacumbes, d’etimologia incerta (alguns la fan derivar de κατά, “a baix”, + τύμβος, “tomba”). Tenien bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats.

Donat que hi foren enterrats molts de màrtirs, les catacumbes no trigaren a convertir-se en llocs de veneració. Gràcies a les novel·les històriques i al cinema de Hollywood dels anys 60, les catacumbes són conegudes popularment com el lloc on els primers cristians mantenien reunions secretes per escapar del control de les autoritats. Amb tot, això no era possible ja que a Roma, en el moment de les persecucions, encara no hi havia prou catacumbes i, en tot cas, la seva ubicació era coneguda per tots els habitants de la ciutat. A més, no eren el millor lloc per amagar-se d’una persecució. No debades, per dins eren un laberint i només tenien un parell d’entrades; per tant, es podien bloquejar molt fàcilment pels soldats si els volien capturar.

Les raons d’aquestes dues mesures no són gens clares. S’ha de tenir en compte que el nombre de cristians en aquella època només oscil·lava entre un cinc i un deu per cent de la població total de l’imperi, estimada en 70 milions de persones.

Segons una antiga llegenda cristiana interessada, l’Edicte de Milà fou fruit d’una revelació divina que tingué Constantí. Amb tot, alguns historiadors són de l’opinió que la seva vertadera intenció era substituir la decadent religió tradicional, basada en el culte a múltiples divinitats, per una fe forta capaç de proporcionar la cohesió ideològica que l’imperi necessitava. També és possible que, supersticiós de mena com la majoria dels militars, Constantí tractàs de complaure tots els déus perquè cap d’ells el perjudiqués.

L’Edicte de Milà, però, no només garantí la llibertat de culte. A part de dedicar-los un dia al seu déu –diumenge (< dies dominicus “dia del Senyor”), dedicat antigament al Sol-, el document també atorgà als cristians tota una sèrie de privilegis: possibilitat d’obtenir herències d’antics màrtirs, devolució de béns confiscats o exempció del pagament d’impostos per a alguns membres del clergat.

Paràboles, la revolució comunicativa
Fou en aquesta època quan començà a multiplicar-se el nombre de cristians. Part de l’èxit de la nova religió radicava en la nova dimensió comunicativa que atorgava a la paraula. No debades, el llenguatge cristià, carregat de paràboles, no només serví per transmetre un missatge, sinó també per representar imatges, despertar sensacions i fer els oients protagonistes del discurs. 

El poder d’atracció del discurs cristià es féu evident tant entre les classes baixes com entre les altes i entre les mateixes files de l’exèrcit. Per a molts, la doctrina de Jesús era vista no només com un consol espiritual davant la pobresa, sinó també davant la resta de mals del món. A més, el model de salvació que oferia era molt més interessant que el de les religions paganes. No eren necessaris complexos rituals d’iniciació que s’havien de repetir cada cert temps. Un altre al·licient fou la proximitat del Déu cristià, amb qui es podia tenir una relació personal. I com a novetat, aquesta religió també s’obria a les dones -algunes d’elles arribaren a presidir comunitats cristianes, un paper que després perdrien en el si de l’Església.