La història diu que l’Imperi Romà d’Occident s’acabà l’any 476 dC amb les invasions bàrbares. Al cap de tres segles, però, ressorgí de les cendres gràcies a la tasca d’un home que avui és reivindicat com el “pare de l’Europa moderna”. El seu nom fou Carlemany, rei dels francs, un poble germànic de la zona del Rin.

 

Nascut a la ciutat belga de Lieja, Carlemany fou l’impulsor de la dinastia carolíngia, inaugurada pel seu padrí Carles Martell. Entestat a frenar l’avanç de l’Islam, va estendre els seus dominis per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Holanda i fins a part d’Hispània (nord de l’actual Catalunya i Osca, que es conegué com a Marca Hispana). Establí la capital a Aquisgrà, a la zona oest d’Alemanya  -des de 1950 aquesta ciutat acull el Premi Internacional Carlemany, que reconeix la tasca de personalitats importants que han treballat en favor de la unificació europea.

 

Carlemany va convertir al cristianisme tots els pobles que sotmeté. L’any 800, el dia de Nadal, el papa Lleó III el va coronar el primer emperador del Sacre Imperi Romà amb el sobrenom d’August. D’aquesta manera es reforçà la unió entre el poder polític i el religiós. Si el papa era el cap dels cristians, l’emperador, que ostentava el càrrec “per gràcia divina”, n’era el defensor. Això indignà molt l’imperi bizantí, que fins aleshores s’erigia com el gran protector de la cristiandat. L’any 812 es firmà un acord entre els dos imperis: tornà a haver-hi dos emperadors a Europa, un a l’Orient i un altre a l’Occident.

Sota el regnat del monarca carolingi, els monestirs es convertiren en els grans garants de la cultura clàssica gràcies a les còpies que els monjos feien dels textos d’autors grecollatins. El llatí es convertí de bell nou en llengua comuna arreu de l’Imperi i es crearen noves escoles. No deixa de ser irònic que qui més va fer per aquest ressorgiment cultural no va ser gaire destre a l’hora d’il·lustrar-se. No debades, Carlemany tingué serioses dificultats per llegir i escriure.

 

El projecte europeu de Carlemany tan sols durà prop d’una cinquantena d’anys. El 814, un cop mort, el seu imperi s’anà fragmentant paulatinament en petits estats feudals. Al segle X, davant una imminent invasió àrab, el papa Joan XII va demanar ajuda als germànics. L’any 962, a Roma, el seu líder, Otó I, era coronat emperador amb el títol d’August. D’aquesta manera naixia el Sacre Imperi Romanogermànic, també de clara inspiració clàssica com el carolingi.

 

El Sacre Imperi Romanogermànic abraçava un conglomerat d’estats de l’Europa Central que es va mantenir fins a les acaballes del segle XVIII, quan va irrompre en l’escena internacional Napoleó Bonapart. Al general cors li agradava imaginar-se a si mateix com un nou Juli Cèsar, arribat per salvar la República francesa del caos, o un nou August pacificador del gran imperi. Tan sols portà les regnes de França onze anys. Després de l’intent fallit d’envair Rússia el 1812, el seu somni s’esvaí de manera definitiva el 1815 en caure derrotat a la famosa batalla de Waterloo (Bèlgica).

I acabam amb la cançó d’ABB, Waterloo:

Articles del web relacionats:
– Roma segons Ròmul?
– Moscou, la tercera Roma
– Per què va caure l’Imperi Romà?
– Roma com a justificació del colonialisme modern
– Roma, història de la humanitat i la llibertat