Si avui qualcú es mor de fam és per culpa de la deessa Fames (“fam” en llatí), Λιμός en grec. Essent filla de la Discòrdia (Eris), és una mala consellera. Virgili la situa al “vestíbul” dels Inferns, al costat de la Pobresa i altres divinitats negatives. Ovidi, en canvi, la presenta com una dona raquítica (< ῥάχις, “espina dorsal”) i mal vestida que habita la desolada regió d’Escítia, a l’oest d’Àsia. Aquesta és la desagradable descripció que d’ella fa l’autor de les Metamorfosis (VIII, 802-808), en traducció de Jordi Parramon:

“Té els pèls de punta, els ulls enfonsats, el rostre tot pàl·lid,
blancs els llavis de bruts, la gola de pústules aspra,
seca la pell, en la qual se li poden veure les tripes;
sota les anques combades, eixuts, li surten els ossos,
el seu ventre és el buit del ventre, del pit, que li penja
i que s’aguanta només pels lligams de l’espina diries;
la magror li realça els junts; se li inflen els globus
dels genolls, i als turmells uns grossos tumors li destaquen”.

En la mitologia grega, una de les principals víctimes de Λιμός (Fames) va ser Erisícton, Era un jove príncep de Tessàlia que va cometre el sacrilegi de tallar amb la seva destral arbres d’un bosc consagrat a Demèter i habitats per dríades. Aleshores la deessa el va condemnar a patir una fam eterna i féu que la monstruosa Λιμός (en grec, amb tot, és una paraula masculina) s’introduís, com una tènia (< τείνω, “estendre”), a les entranyes d’Erisicton.

El jove tessali dilapidà tot el seu patrimoni per comprar queviures que mitigassin la seva insadollable fam. La seva filla Menestra, que per voluntat de Posidó tenia el do de metamorfosejar-se, es va vendre com a esclava i, un cop venuda, canviava de forma i es tornava a vendre. Tots els doblers obtinguts els donava al seu pare perquè pogués comprar més aliments. Tanmateix, Erisícton, embogit de fam, s’acabà devorant a si mateix.

Transtorns alimentaris

Bulímia versus anorèxia
Avui del grec λιμός tenim bulímia, nom donat a un trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits. Amb l’afegitó de βοῦς (“bou”), literalment vol dir “fam de bous”, ja que antigament, en un món marcat per la ramaderia, aquest era l’àpat estrella -el terme no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

Un altre trastorn alimentari és l’anorèxia. És un neologisme format per α privativa i per ὄρεξις (“gana”). A diferència de la bulímia, l’anorèxia és una manca absoluta de ganes de menjar.

Els qui durant un temps volen purificar el seu cos fan dejuni (“ayuno” en castellà), paraula que deriva del verb llatí ieiuno (“estar afamat”). El dejuni implica no prendre aliments o prendre’n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. En castellà tenen el verb “desayunar” per referir-se al primer àpat del matí, quan tornes a estar afamat i deixes enrere el dejuni.

Articles del web relacionats:
– Guapo és un vi insípid!
– Paraules amb molt de fetge
– Paraules amb petjada gastronòmica
– L’origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
– Vitamines que donen vida
– Etimologies gastronòmiques
– Adonis no patia vigorèxia!