La democràcia que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes pivotava al voltant de dos pilars essencials: la isegoria (ἴσος, “igual” + ἀγορά, “plaça pública”), la llibertat d’expressió, i la parresia, la capacitat de parlar (εἴρω) amb franquesa, dient tota (παν) la veritat en benefici del bé comú.
Tanmateix, aquell sistema de govern pioner acabà traint les seves essències fundacionals. Així ho pogué constatar Sòcrates, el pare de la filosofia, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut amb les seves idees i de no creure amb els déus d’Atenes. Ell, tanmateix, defensà les seves profundes conviccions fins a l’hora de beure la letal cicuta. Rebutjà l’ajuda dels seus amics per escapar de la presó.
Al diàleg Critó, escrit pel seu deixeble Plató, Sòcrates, des de la presó, exposa al seu amic Critó que no és bo guiar-se per l’opinió de la majoria. Insisteix que les úniques idees dignes de consideració són les dels savis i de les persones competents. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Edicions La Magrana):
SÒCRATES: Seguim, doncs. ¿Quin raonament podríem fer sobre el cas següent? Un home que fa gimnàstica per dedicar-s’hi, ¿té en compte la lloança, la censura i l’opinió de qualsevol home o només la d’una sola persona que precisament és un metge o un entrenador?
CRITÓ: La d’una sola persona
SÒCRATES: Aleshores, cal que temi les censures i desitgi les lloances d’aquella sola persona i no les de la gent.
CRITÓ: És clar que sí.
SÒCRATES: Per tant, cal que actuï, s’exercici, mengi i begui segons l’opinió d’un de sol, del seu superior i del que hi entén, més que segons els parers de tots els altres.
CRITÓ: Així és.
SÒCRATES: Està bé. Però si no fas d’aquest sol home i menysprea el seu consell i els seus elogis, i, en canvi, escolta les paraules de la gent que no hi entén, ¿oi que patirà algun dany?
CRITÒ: És clar.
SÒCRATES: ¿I quin és aquest dany? ¿Quina conseqüència té i en quina part del qui desobeeix l’afecta?
CRITÓ: Evidentment en el cos; en efecte, el perjudica.
SÒCRATES: Exacte. I el mateix passa per a totes les altres coses, Critó, per no haver-les d’anomenar una per una. Així, quan es tracta de la justícia i la injustícia, de la lletjor i la bellesa, de la bondat i la maldat, o bé d’allò que ara estem discutint, ¿cal que seguim i temem l’opinió de la gent o la d’un de sol, si és algú que hi entén, que cal respectar i témer més que no pas tots els altres? Si no l’obeïm, danyarem i farem malbé allò que millora amb la justícia i es corromp amb la injustícia. ¿O no és així?
CRITÓ: Així ho penso jo, Sòcrates.
El filòsof estoic Sèneca (segle I dC) també fou de l’opinió de Sòcrates. A La vida feliç digué: “No faré res mogut per l’opinió comuna, ho faré tot per convicció. M’imaginaré que tot el que faig segons la meva consciència té lloc davant la mirada del poble”.
Un altre filòsof estoic del segle I dC, Epictet, també considerava que “voler agradar als altres és una trampa perillosa”.
Molt interessant és aquest documentat “Filosofia a la presó” a partir del mètode maièutic de Sòcrates:
Articles del web relacionats:
– La mort del mestre
– Sócrates, el tábano de la democracia
– Humor irònic
– Sòcrates a la presó
– Paraules amb coneixement
– Estoics per resignació
No Comments