El 25 de març els grecs celebren la seva diada de la Independència. Un dia com aquell de 1821, al monestir d’Agia Lavra, al nord del Peloponès, es reuniren un grup de persones amb l’exèrcit i l’arquebisbe de Patras, Germanós III, el qual va beneir la revolució. Els fills d’Homer, influenciats per la Revolució Francesa  (1800–1815) i les Guerres Napoleòniques (1799-1802), es disposaven així a recuperar la seva autonomia després de gairebé cinc segles de dominació de l’Imperi otomà -el 1453 Constantinoble caigué sota el jou dels turcs. Aquesta és la proclamació de Independència que faria el 27 de gener de 1822 l’Assemblea Nacional Grega, reunida a la ciutat d’Epidaure:

“Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l’Hèl·lade, nosaltres que som els contemporanis de les il·lustres i civilitzades nacions d’Europa […] no podem continuar patint sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens ha sotmès des de fa més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva voluntat […].

Després d’aquesta esclavitud tan prolongada, hem decidit recórrer a les armes per venjar-nos i venjar la nostra pàtria contra una tirania terrible, l’essència de la qual és iniqua, un despotisme sense parangó […].

La guerra contra els turcs no està destinada a obtenir avantatges per una part del poble grec. És una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra que té com a objectiu reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat civil i de l’honor, drets que els pobles civilitzats d’Europa, els nostres veïns, ja tenen avui dia […]”.

 Setge de Missolonghi (1826). Pintura de Theodoros Vryzakis. 1853. Galeria Nacional, Atenes 

Filohel·lens

Lord Byron

L’últim rei de Grècia
L’últim rei de Grècia va ser Constantí II, germà de Sofia, la reina emèrita d’Espanya. El 1965 destituí el primer ministre Papandreu (1965), la qual cosa el feu enemistar amb el Parlament. L’abril de 1967, en produir-se un cop d’estat militar, intentà, sense èxit, un contracop el mateix any. Al desembre s’exilià a Roma, on continuà essent considerat rei. El juny del 1973, però, el règim dels coronels va deposar Constantí II i proclamà la República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Família de Constantí II de Grècia

L’abolició de la monarquia fou ratificada en un referèndum nacional celebrat el 8 de desembre de 1974, un cop restablerta la democràcia (el 70% dels grecs votà a favor de la república). El 1994 el govern hel·lè desposseí el seu últim rei de la ciutadania grega i li confiscà les propietats. El 2013, després de quaranta-sis anys a l’exili a Anglaterra i d’un llarg calvari judicial, Constantí II va poder trepitjar la terra que el va veure néixer. Aquesta vegada, però, ho feu amb passaport danès.

Aquí teniu un interessant reportatge, de Jordi Bonvehí, del blog “Històries d’Europa”, sobre com es va gestar la independència de Grècia el 1829.

Aquí teniu un vídeo que explica breument la història de Grècia:

Articles del web relacionats:

• Paradoxes hel·lèniques
• Desmuntant el mite de Grècia
• Grècia, l’origen egipci del mite clàssic
• Grècia, història de la humanitat i la llibertat
• Grecs, rossos i amb ulls blaus?
• Atenes, la primera democràcia
• Harmodi i Aristogíton, “sediciosos” a l’antiga Grècia
• “Tots som grecs a l’exili!”
•  De gresca amb els grecs
• Bizanzi. L’edat d’or de Constantinoble