Paraules de la terra

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. El mateix mot cultura, derivat de colo (“conrear”), ens fa tocar amb els peus a terra, igual que home, que prové de humus (“terra”), en al·lusió al nostre caràcter terrenal, ben diferent del celestial dels déus –altres derivats seus són inhumar (enterrar), exhumar,  humil, humiliar o humanitat

Durant molt de temps es donà per fet que la paraula pòstum també provenia d’humus, pensant així que el terme al·ludia a allò que ve “després de la terra”. Es tracta, però, d’una etimologia popular –la veritat és que l’adjectiu llatí postumus és el superlatiu de posterior (“de després”). Tanmateix, a causa d’aquesta mala associació, en algunes llengües la paraula ha vist incorporada una “h” intercalada –és el cas de l’anglès posthumous o del francès posthume.

Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l'aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d'intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S'intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s'havia mòlt (< emolere).

Vincent Van Gogh. El sol.
Vincent Van Gogh. El sol.


Pobres empegueïts

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d'esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta.

A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria (luxuria, en llatí, significava originàriament “creixement immoderat de plantes o d’arbres”, cosa que lliga amb frondositat, abundància i, finalment, sota l’òptica cristiana, amb excés). Les terres també podien ser exuberants, és a dir, molt fèrtils (< ex, “des de” + ubero, “fertilitzar”, “produir fruits”) o ubèrrimesContrari de fèrtil és estèril, paraula que hem agafat del grec στεῖρα. Inicialment s’aplicà de manera exclusiva a la terra. A finals de l’Edat Mitjana, però, s’emprà també per al·ludir a la infertilitat de dones i animals.

Fundacion Joan Miro Joan Miro Arte Museos Generalitat de Catalunya Patrimonio Patrimonio cultural Patrimonio 300982509 74486695 1706x1280

La masia, Joan Miró (1921-22, National Gallery of Art, Washington)

Atesos els seus efectes tan catastròfics, el capitalisme també ens pot fer empegueir a tots. No debades, tal com hem esmentat més amunt, el capitalisme va néixer en el món ramader, amb els pecora (neutre plural de pecus, -oris, “bestiar”). En un principi aquesta paraula al·ludia als animals dolents, que no eren productius. Amb el temps, convertit en insult masclista, donà peu a l’expressió mala pècora.

De pecus, -oris, en català antic sorgí el mot pec per al·ludir al bestiar; amb el temps, però, agafà el significat de “beneit”, “estúpid”, present en el refrany “Qui foll va a Roma, pec se’n torna”. Després, apareixerien els termes peguesa (“beneitura”) i empegueir, que, de “mostrar-se com un beneit”, passaria a significar “avergonyir-se”.

Gregaris reclacitrants
Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx). Alguns d’ells, ens situacions d’estrès, poden patir a la parpella una erupció en forma d’ordi anomenada uixol o urçol (“orzuelo” en castellà). No debades, la paraula prové del llatí hordeum (“ordi”).

El sembrador (Van Gogh)
El sembrador (Van Gogh)


Les persones més delirants ja s'han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira)" que fa l'arada. Derivats seus són delirium tremens (estat de confusió i d’al·lucinacions) o deler (sinònim de desig). N'hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l'advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l'acusa d'haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s'escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.
Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.


Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d'aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d'impostos -altres derivats d'iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d'aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s'encastava la biga de l'arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l'hora de passar l'arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l'altra banda del riu (river). Era millor que l'agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d'aquesta tanca eren els forans o forasters.

Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)
Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)


Llavors amb espelmes
La nostra mare terra (γῆ en grec) antigament era tota (πᾶν) una massa compacta, una pangea. Durant molt de temps, per culpa del geocentrisme, se li tenia un respecte reverencial. Avui, però, encara se li té. No debades, tothom tem els seus moviments tel·lúrics (tellus, eris, “terra”), és a dir, amb els seus terratrèmols, derivat de terra, un altre sinònim que es feia servir. De l’expressió llatina terra patria (“terra paterna”) ens ha quedat el concepte pàtria. A la seva obra Tusculanes, Ciceró tenia clar què era la pàtria: Ubi bene, ibi patria (“On s’està bé, allà és la pàtria”)

En grec, γῆ convivia també amb χθών, d’on tenim autòcton, és a dir, “propi” (αὐτός) de la terra; en canvi, allò que procedeix d’un “altre” (ἄλλος) indret rep el nom al·lòcton

Pangea amb les fronteres actuals
Pangea amb les fronteres actuals


La feina principal de l’agricultor era inseminar bé la terra. En llatí, llavor és semen, -inis d’on tenim seminari i, en castellà, “semilla” -semen prové alhora del verb sero (“sembrar”), d’on tenim també disseminar, sementer o saó, sinònim d’avinentesa perquè fa referència a una cosa que ha madurat (d’aquí l’expressió “en aquelles saons...”).Curiosament la nostra paraula llavor també té arrels agràries. Prové del llatí labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Ja ho deia Virgili (segle I aC) en les seves Geòrgiques: Labor omnia vincit improbus (“Tot ho venç el treball tenaç”).

Propaganda amb gust de terra
En llatí, per a sembrar també hi havia el verb pango, que ens regalà paraules país, pagès i pagà. La història d’aquesta última paraula és ben curiosa. Al segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals (< pagus, “camp", "llogaret”), es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (< αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg (pro) dels camps (pagi). Fou aquesta la seva primera acció de propaganda, que ens féu a tots veïnats d’aquesta “aldea” (vicus) global que és el món.

Tanmateix, la paraula propaganda va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme.

Si llauram bé la terra podem recollir fruits (< frui, “gaudir”) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”) –d’aquí tenim optimisme o inòpia, que en un principi significava “sense riquesa”; ara, en canvi, l’expressió castellana “estar en la inòpia” vol dir no saber res d’un tema.

Ops amb dos nins (Rubens)
Ops amb dos nins (Rubens)

 

En grec, fruit és ὁ καρπός, ου, que ens ha donat paraules com carpologia, part de la botànica consagrada a l'estudi del fruit, o mesocarpi (+ μέσος, η, ον “mig”), la part intermèdia de les capes d’un fruit (situada entre l’endocarpi i l’epicarpi, és la part que normalment s’aprofita per menjar). 

Dessa Ops
El panteó romà, per influència dels sabins, comptava precisament amb la deessa Ops, que presidia la fertilitat i la terra. Al món grec era identificada amb Rea, i el seu marit Saturn, el generós monarca de l’edat daurada, amb Cronos. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

La deessa Ops també tenia cura de les llavors, una paraula que, en la seva versió grega (σπερμα), ens ha donat  espelma. Avui la cera de les espelmes sol ser agafada de les abelles. El seu actual nom, però, està influenciat probablement pel verb espalmar que al·ludeix a l’acció d’untar una embarcació amb sèu o matèries semblants, com la mateixa esperma de balena. 

Per a “llavor”, en grec també hi havia σπόρος, que, amb la preposició δια (“a través de”), donà paraules com espora, element reproductor dels vegetals, no implicat en la reproducció sexual, o diàspora, mot que al·ludeix a la dispersió dels jueus per diverses contrades del món.

Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)


Un dels fruits que dóna la terra si la llauram bé són els tubercles. Aquesta paraula prové del llatí tuberculum, diminutiu de tuber (“bony” o “tumor”). És una etiqueta aplicada a la patata, el moniato, la xufa, la pastanaga, e rave o la remolatxa. De tuber també deriven les paraules trufa (amb metàtesi), protuberància i la castellana “tobillo” (turmell en català), que no deixa de ser una protuberància entre el peu i la cama.

A mitjan segle XIX es va donar el nom de tuberculosi a la malaltia contagiosa més famosa de l’època. Es caracteritzava per la formació d’uns petits tubercles o bons en alguns teixits de l’organisme. Si som amants de totes aquestes “plantes” (φυτόν) serem neòfits -inicialment era una persona “nova” (νέος) iniciada en el culte d’una religió; per extensió, és persona que s'acaba d’adherir a una doctrina, a un moviment o un partit polític, etc. 

Radicals des de l’arrels
En grec arrel és ῥίζα, que ens ha donat paraules com rizòfag (+ φάγομαι, «menjar»), dit dels animals que s'alimenten d'arrels, o rizòfit (+ φυτόν, “planta”), planta amb arrel. El seu homònim llatí és radix. Sovint empram l’adjectiu radical per referir-nos a una persona violenta que va contra el poder establert i que, per tant, es contraposa a una persona moderada, que actua amb seny. Això, no és així si tenim en compte l’ “arrel” d’aquesta paraula.

Etimologia de radical
Etimologia de radical


Així doncs, en essència, un radical és qui vol canviar-ho tot “des de l’arrel”, de manera que es pot ser “radicalment pacifista” sense emprar cap mètode violent. Amb tot, lamentablement avui aquesta paraula s’ha pervertit tant fins a convertir-se en un insult. Ens convé, doncs, eradicar del nostre imaginari lingüístic la connotació tan despectiva que ha adquirit una paraula que ens demana a crits que sapiguem arrelar bé els nostres pensaments per així trepitjar amb pas més ferm la vida.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus) –això ho saben bé els Jordis, atès que el seu nom deriva del grec Γεώργιος, compost per γῆ (“terra”) + ἔργον (“treball”); aquest era el nom que rebien al món hel·lè els agricultors. No em cal estipular res més.  No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d'un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge de terra, mar i aire. I aquest altre capítol del mateix programa parla sobre el llenguatge dels animals i dels homes. I aquest altre capítol vendria a ser la segona part. 

Aquest altre capítol està dedicat a paraules relacionades amb el bosc.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
- Etimologies botàniques

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Del camp a la mar" d'IB3 Ràdio (05/12/2019). Parl sobre etimologies de la terra:

 

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Aquí teniu Mercedes Sosa cantant "Cuando tenga la tierra":

 

El naixement de l’oratòria

Aristòtil situa el naixement de l’art de l’oratòria (o eloqüència) a Siracusa, al segle V aC. Després de la caiguda dels tirans, els ciutadans lliures, per recuperar les seves propietats confiscades, varen promoure processos civils. Aquesta pràctica animà Còrax i el seu deixeble Tísias a escriure el primer tractat de retòrica que serví per donar normes a l’orador per parlar correctament davant un tribunal.

Hauria estat precisament un sicilià, Gòrgies, l’introductor a Atenes de l’art de la retòrica (< εἴρω, “dir”) en ple segle V aC.  De totes maneres, des dels inicis de la literatura grega hi ha constància de discursos de personatges: a Homer són freqüents els episodis en els quals els herois es dirigeixen a una assemblea o a un exèrcit; nombrosos poemes lírics contenen arengues militars, exhortacions...; en la tragèdia, els discursos de l’Èdip de Sòfocles també són memorables, així com també els que recreà l’historiador Tucídides.

A Atenes l’oratòria es convertí en un gènere literari escrit en prosa a la segona meitat del segle V i el segle IV aC. Ho feu coincidint amb l’auge de la democràcia, la qual donava la possibilitat a qualsevol ciutadà de participar a l’assemblea o de defensar-se davant dels tribunals. L’èxit, però, de l’eloqüència arribà de la mà dels sofistes, que eren una espècie de mestres ambulants (metecs, “estrangers”) que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. És amb ells quan l’eloqüència passà a ser matèria d’estudi (retòrica) i disciplina pràctica (oratòria). Protàgores, a qui Plató dedicà un diàleg, fou un dels primers i destacats sofistes.

sofistesSofistes

Sofistes i logògrafs
Lluny de tractar els problemes transcendentals de l’existència humana, l’oratòria se centrava en el present, en els problemes quotidians més immediats. En aquest sentit, els oradors foren els advocats de la Grècia antiga. Només els rics, però, es podien pagar els serveis d’un sofista per excel·lir en l’art de la paraula.

Els sofistes foren molt criticats per Sòcrates i Plató perquè educaven en la manipulació del llenguatge. Ells eren partidari del relativisme: res no és veritat, tot depèn de l’habilitat amb què s’argumenta. Per ensenyar els joves a parlar a l’àgora utilitzaven el paignion (“joc”) retòric, que consistia a defensar tesis absurdes, prescindint de què fossin veritat o no, simplement per demostrar l’habilitat en l’argumentació. Així doncs, no és d’estranyar que, quan Atenes inicià la seva decadència a partir de la mort de Pèricles i de la derrota de la Guerra del Peloponnès, els sofistes fossin acusats de ser els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Al marge dels sofistes, a la Grècia dels segles V i IV aC també havien proliferat les figures dels logògrafs, és a dir, experts a escriure discursos judicials per a altres persones -alguns d’ells, però, foren també grans oradors com Lísias. El client aprenia de memòria el text que l’expert havia preparat per a ell i el declamava davant el tribunal. El cànon mític dels “deu famosos oradors de l’antiga Grècia” fou Gòrgias (sofista sicilià, però que inicià els ensenyaments de retòrica a Atenes), Antifont, Iseu, Lísies, Demòstenes, Èsquines, Isòcrates, Hispèrides, Licurg i Andòcides.

Tipus de discurs
Al segle IV aC els oradors varen començar a publicar els seus discursos o els reelaboraven i publicaven després de pronunciar-los, com succeeix amb Demòstenes. No tots els discursos són iguals. En funció de la temàtica o de l’ocasió en què es pronunciava els discursos podien ser de tres tipus, tal i com establí al segle IV aC Aristòtil:

  • Discursos “deliberatius” o “polítics”: són els que se pronunciaven davant l’assamble o altres òrgans polítics. Els seus màxims representants foren Demòstenes i Èsquines.
  • Discursos “forenses o “judicials”: Recollien els arguments de les parts implicades en processos judicials públics i privats. Els discursos es pronunciaven davant un tribunal i versaven sempre sobre fets ocorreguts. Generalment, aquest tipus de discursos s’obria amb un pròleg, que anava seguit de la narració dels fets acompanyada de proves; es tancava amb un epíleg en el que es solia sol·licitar al tribunal que se posés de part de qui pronunciava el discurs. Commoure el receptor, per tant, era l’objectiu clau. Els seus màxims representants foren Lísias i Iseu.
  • Discursos “epidíctics” (discurs de lluïment de les arts oratòries o d’elogi d’una persona): la seva finalitat era l’elaboració de bells discursos artificiosos sobre un tema concret: elogis fúnebres, elogis de personatges (panegírics), discursos de banquests .... Tenien un to intel·lectual superior, amb una sintaxi més complexa i literària que sovint s’acostava a la poesia. Eren discursos més per ser llegits que no pronunciats davant d’un tribunal. El seu màxim representant fou Isòcrates.

Ja els llatins assenyalaren els tres objectius de l’oratòria: docere (“ensenyar, informar”), movere (“commoure”) i delectare (“agradar”). Aristòtil, per la seva part, fixà en tres els procediments necessaris per persuadir l’auditori:

  • Caràcter moral (ἔθος) o la credibilitat de l’orador davant el públic.
  • Emoció (πάθος) o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable
  • Argumentació (λόγος), que era el més important de tots tres donat que feia referència a la veritat dels arguments presentats. 
L’elaboració de tot discurs consta de cinc parts, que, a través del sedàs dels romans, ens han arribat amb aquests noms:
  • Inventio: compilació d’idees, arguments...
  • Dispositio: ordenació de les idees, arguments
  • Elocutio: executació lingüística del tema a tractar
  • Memoria: memorització del discurs per a la seva presentació en públic
  • Actio o pronuntiatio: preparació del to, la veu, el llenguatge no verbal per a l’execució del discurs

Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervenir directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola).

Oratòria a Roma
A Roma, l’oratòria com a gènere literari específic començà al segle II aC de la mà de Marc Porci Cató “El Censor”, en plena època de la República, és a dir, quan el poble participava de la política estatal sota el lema Senatus populusque romanus. La teoria de l’estil de Marc Porci Cató es resumia en quatre paraules: rem tene, verba sequentur (“domina el tema, les paraules sortiran soles”). Cató donà a l’oratòria romana una estructura sòlida que permeté a aquesta rebre la influència de l’eloqüència grega sense perdre la seva identitat.

ciceróCiceró

Ja al segle II aC havien proliferat per Roma moltes escoles de retòrica dirigides per rètors grecs vinguts de l’Hèl·lade i fou precisament Marc Porci Cató qui liderà una plataforma per expulsar-los de manera temporal donat que considerava que anava en contra dels costums romans. Amb el temps, però, els estudis de retòrica grega s’acabaren per imposar a Roma, constituint, al costat de la gramàtica, la base indispensable de l’educació dels joves de famílies benestants. No debades, només amb el poder de la paraula un ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política. La figura més important de l’oratòria romana fou Marc Tul·li Ciceró (segle I aC), que la perfeccionà havent-se format a Rodes.

Quintilià
A finals del segle I aC, amb l’arribada de l’Imperi i l’ensorrament de la República, l’oratòria va entrar en crisi donada la seva poca utilitat política en un entorn dominat per l’emperador. Així i tot, encara hi hagué grans experts en aquest art com Quintilià, nascut al segle I dC a Calahorra (La Rioja). L'emperador Vespasià li va concedir una subvenció al costat d'altres retòrics grecs i llatins.

Quintilià és autor de De Institutione Oratoria, una obra enciclopèdica, de dotze llibres que recull tot allò que és necessari per formar un orador. En els dos primers llibres, parla de l'educació elemental i els mètodes per a la formació bàsica en la retòrica. En el llibre X (el més conegut) aconsella la lectura com a peça clau en la formació d'un orador i inclou un estudi sobre les persones que van escriure en grec i llatí. L'últim llibre se centra en les qualitats que ha de tenir qui es vulgui dedicar a l'oratòria, tant en la conducta com en el caràcter. 

estatua de Quintiliano 2Estàtua de Quintilià a Calahorra

Amb l’Imperi, tanmateix, la retòrica s’havia convertit en un simple joc estètic, on imperava el panegíric, lloança de déus, emperadors o ciutats, o desenvolupant temes banals que tenien com a objecte el simple lluïment o exercici escolar. La tècnica d’aquests nous oradors consistia en la descripció artística de persones, llocs, edificis, obres d’art...

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
Tertulians en catarsi
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
- El poder de la fal·làcia
- Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
- Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- Etimologia dels recursos estilístics 

Els alimenta, els subsidis socials de Trajà

Natural d’Itàlica (Hispània), Trajà (53-117) va ser el primer emperador nascut fora d'Itàlia. El Senat va premiar el seu caràcter bondadós amb el títol d’Optimus Princeps. Amb ell, l’imperi romà va arribar al seu punt màxim d’extensió. Va ser un bon gestor de les finances públiques. Va voler situar Itàlia a l’avantguarda económica de l’Imperi.

La mesura estrella de Trajà va ser els alimenta, que ja havia instituït el seu predecessor, Nerva, que només va governar devuit mesos. Es tractava d’un sistema de subsidis socials. Consistia a concedir préstecs a un interès baix (el cinc per cent) a propietaris de terres itàliques per millorar-ne el rendiment. Els interessos recaptats servien per pagar el menjar, però també l’educació dels nins més desafavorits. Atesa la naturalesa del préstec, poc se’n podia lucrar l’Estat, de manera que l’emperador reforçava la seva imatge de príncep humanista.

traja

Trajà

Aquella ambiciosa mesura econòmica pretenia impulsar el desenvolupament agrícola, que es trobava en hores baixes davant l’intens flux migratori cap a les ciutats. A la llarga l’objectiu era també augmentar la natalitat amb la qual poder servir amb nous soldats un exèrcit mancat d’efectius. Així ho interpretà Plini: “Els fills […] són nodrits amb despeses públiques per servir d’ajut en les guerres, d’ornament en la pau, i aprenen a estimar la pàtria, no solament com la seva pàtria, sinó també com la seva nodridora; d’ells seran poblats els campaments, les tribus, d’ells naixeran, un dia, d’altres a qui no calguin subsidis públics”.

BeneventoImatge de Trajà distribuint els alimenta

 
Trajà no va dubtar a reflectir el seu esperit generós en les monedes, l’instrument propagandístic per excel·lència de l’antiguitat. En cadascuna d’elles hi apareixia donant de menjar a dos nins amb la paraula restitutor (“restaurador”). L’ajuda dels alimenta va perviure durant tot el segle II. Atesa l’escassetat de fonts posteriors, es creu que va desaparèixer amb la crisi militar, econòmica i política del segle III.

Aquí teniu més informació sobre els alimenta.

Articles del web relacionats

Mites grecs, una llavor immortal

Avui la mitologia grega és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or que hagué d’aconseguir Jàson), Taure (toro en què es convertí Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles).

Sens dubte, els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que ens resulten més familiars. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. El 1818, per exemple, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu, el creador de la humanitat, per a la seva novel·la Frankenstein. La psicologia també ha tirat de molts de mites per batejar dolències com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

La conferència s'ofereix des del CACIM (Catàleg d'Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d'aquest document en l'epígraf "Xerrades sobre tradició clàssica".

Conferència impartida a:

Articles del web relacionats:

L’origen grec del maleït plàstic

El plàstic que inunda les nostres vides té poc més d’un segle de vida. Així ho recorda el periodista Víctor Farradellas en el reportatge El plàstic, miracle del segle XX, problema del XXI, aparegut al número 207 la revista Sàpiens (juny de 2019). La paraula plàstic va néixer a la segona meitat del segle XIX a partir del verb grec πλάσσω (“modelar”). La primera patent d’aquest material data del 1862 i correspon al químic anglès Alexander Parkes. Tanmateix, qui li va saber treure rèdit econòmic va ser el nord-americà John Wesley Hyatt.

El 1869 una empresa de Nova York va anunciar que oferia 10.000 dòlars a qui, en la fabricació de les bolles de billar, fos capaç d’aportar un substitut vàlid a l’ivori dels ullals d’elefant. Hyatt respongué a la crida amb un material fet de cel·lulosa. Aquell nou material no anava malament per fer bolles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. Calia, doncs, millorar-lo. El 1907 Leo Baekeland, un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, va idear la baquelita, el primer plàstic plenament sintètic.

billar

 

La baquelita va servir per fer tot tipus d'objectes, a part de bolles de billar: juguetes, aparells de telèfon i de ràdio, ornaments... Era un bon aïllant i un material resistent i ideal per a la producció en massa. Va anar molt bé sobretot per recobrir els cables elèctrics en un moment en què Estats Units s’estava electrificant a marxes forçades.

Durant la Segona Guerra Mundial el plàstic fou molt emprat per a material militar (paracaigudes, cordes, uniformes, cascs o finestres d’avions). Aquell invent oferia molts avantatges. Permetia preservar els recursos naturals de l’explotació massiva i a la vegada abaratia costos. D’altra banda, la seva eficiència era indiscutible. Els pilots abatuts que sobrevivien se sentien més segurs amb les finestres de plexiglàs que amb les de vidre.

Aliat de la societat de consum
Després de la guerra, el plàstic es convertí en un gran aliat de la nova societat de consum: entrà en la indústria automobilística com a substitut del ferro; en la paqueteria, desplaçà el paper i el vidre; i, en la decoració, els mobles ja no estaven fets de fusta. Amb els anys, però, el moviment ecologista declararia la guerra a aquell invent revolucionari. No debades, el problema principal que plantegen els residus plàstics és que la seva resistència i durabilitat fan que siguin necessaris segles per degradar-se. Així, tenim fenòmens com la gran illa artificial de plàstic, de la mida de l’estat de Texas, que flota a l’oceà Pacífic, davant les costes de Califòrnia (USA).

Els residus plàstics també poden tenir greus conseqüències en la nostra salut. Tanmateix, els plàstics continuen essent una part essencial de l’actual estat del benestar/consumisme. Sense ells no hi hauria mòbils, cables elèctrics i bona part dels instruments que ens poden salvar la vida en un quiròfan. Avui només es recicla un 9% del total del plàstic mundial.

Altres derivats de πλάσσω (“modelar”) són plasma, líquid amb què es forma l’ésser viu, i rinoplastia, reconstitució de l'apèndix nasal (ῥις) mitjançant una intervenció quirúrgica.

Aquí teniu un capítol molt interessant del programa "No pot ser", de TV3, dedicat al plàstic.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Articles del web relacionats:
El despertar de la consciència ecologista (Secció "Turista de coa d'ull", Num. 8, 16/09/2018)
Paraules de la terra
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
Etimologies botàniques

ETIQUETAT COM

Palimpsests, l’art de reciclar paper

Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

traducteur écrivant

Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
- La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
- "Tabula rasa" amb estil

Les dones de la Bíblia

A la Bíblia trobam diferents perfils de dones:
 
Eva: la temptació
Representa la dona com a font de pecat. Al paradís Eva -que en hebreu significa “font de vida”- es va atrevir a saltar-se la prohibició de Déu de prendre la fruita de l’arbre de la ciència del bé i del mal. Ho feu temptada pel dimoni en forma de serp. Després oferí a Adam la fruita prohibida, que per culpa d’una mala traducció s’identifica amb una poma. Aleshores tots dos s’adonaren que anaven nus i s’hagueren de tapar les parts amb fulles de figuera. D’aquest episodi ve l’expressió “menjar la fruita prohibida”,·que al·ludeix a les ganes de transgredir les normes i aconseguir precisament allò que és vedat.

Davant aquella transgressió, Déu, enutjat, expulsà la parella del paradís. Abans, però, els llançà la següent maladicció (Gènesi 3, 16-19):

“Després digué a la dona:

  • Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.
Després va dir a l'home:
  • Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”.
eva

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Salomé: la luxúria
En hebreu, el seu nom significa “pau”, “benestar”. Era una princesa jueva, filla d’Herodes Filip (fill d’Herodes el gran, el de la massacre infantil) i d’Heròdies. La seva mare s’havia divorciat del seu marit per casar-se, contra la llei jueva, amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea.

Segons els Evangelis, Salomé ballà davant d'Herodes Antipas per aconseguir en safata el cap del profeta Joan Baptista, que es trobava a la presó. Ho feu instigada per la seva mare Heròdies, que volia la mort d'aquest perquè havia criticat públicament la seva unió amb el germanastre del seu marit.

salomeSalomé amb el cap de Sant Joan Baptista (Andrea Solario, 1506)

Salomé, per tant, era només una arma utilitzada per la seva mare per aconseguir la mort d'un home que demanava el recte compliment de les lleis jueves. D’aquesta manera, la jove apareix a la història com un personatge submís i manipulat. Va ser, però, Oscar Wilde qui, a la seva obra Salomé (1891), la va presentar amb una forta càrrega sexual durant el seu ball davant del monarca. Així, per culpa de l’escriptor irlandès, Salomé encarna el prototip de dona capritxosa i cruel, una autèntica femme fatale

Judit, la patriota
És una de les grans heroïnes de la Bíblia. Viuda pietosa, va tenir un paper decisiu en el setge de la ciutat de Betúlia (Israel) liderat pel general assiri Holofernes. Judit, (“la dona de Judea” en hebreu) es va introduir en el campament enemic i aconseguí fer-se amb la confiança d’Holofernes. L’embriegà i, en quedar adormit, li tallà el cap amb el seu propi sabre. Aleshores, els assetjadors varen fugir i Betúlia es va veure lliure.

 udit decapitando a Holofernes, por Artemisia Gentileschi

Judit decapìtant Holofernes (Artemisia Gentileschi, 1614–1618)

Susanna, quan “No és no”
Va viure en l’època de la captivitat dels jueus a Babilònia. Susanna, que en arameu podria significar “lliri”, era una bella jove dona d’un home molt ric. Estava cansada que dos vells, que feien de jutges, li fessin tota mena de proposicions deshonestes. Aquests, sentint-se rebutjats, la varen acusar d’adulteri i la varen dur a judici. Quan estava a punt de ser condemnada a morir lapidada, el profeta Daniel la va salvar.

Susanna and the Elders (1610), Artemisia Gentileschi

Judit i els vells (Artemisia Gentileschi)
 
Dalila, la muller traïdora
En hebreu podria significar “dona dèbil”. Era l’esposa de Samsó, un dels jutges del pobles d’Israel dotat d’un físic portentós. Els enemics filisteus la subornaren perquè traís el seu marit. Aquest li acabava de confessar que la seva força extraordinària era deguda a la seva llarga cabellera. Aleshores, Dalila, per complir amb la seva paraula, no dubtà a rapar-lo. De seguida els filisteus capturaren Samsó, li buidaren els ulls i el condemnaren a fer girar la roda d’un molí.

 sanson y dalila 1

Samsó i Dalila

Rut, exemple de lleialtat
Casada amb un dels fills de Noemí, es negà a abandonar la seva sogra quan el seu marit morí. Aquest gest feia justícia al seu nom, que, en hebreu, significa “companya”.

 Ruth Orpah

Noemí, Rut i Orfa (pintura de William Blake, 1795)

Sara, la maternitat tardana
En hebreu el seu nom significa “princesa”. Era la dona d’Abraham, un dels grans patriarques bíblics. Durant molts d’anys va ser infèrtil. El seu marit, però, havia tengut un fill (Ismael) amb l’esclava Agar. Aleshores Déu va voler que Sara també fos mare, ja que el fill d’una esclava no podia ser un digne hereu. Abraham va ser qui comunicà a Sara, de 90 anys, el voluntat divina. En sentir-lo, ella es feu un tip de riure. Al cap d’un mesos naixia el seu fill Isaac

Historia de Abraham y Sara

Articles del web relacionats:
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-
 L'ofuscació del feminisme
Feministes "femmes fatales"
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes
Sobre dones i homes
- La poma, una fruita prohibida plena de seny
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px
×