Banner Top

Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




L'etern mal uterí

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2014)
 
Últimament les dones han patit dos cops baixos molt durs. Primer ha estat el llibre italià Casa’t i sigues submisa editat a Espanya per l’arquebisbat de Granada. El polèmic títol, agafat d’unes paraules de sant Pau, és prou eloqüent de seu contingut: “Luigi [el suposat marit de l’amiga de l’autora] és el camí que Déu ha elegit per a estimar-te, i és el teu camí cap al cel. Quan et diu alguna cosa, per tant, l’has d’escoltar com si fos Déu qui et parla [...] perquè sovint hi veu més clar que tu”.
 
Reflexions com aquestes semblen calcades del llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri editat el 1958 per la Secció Femenina de la Falange Española. En ell s’hi podia llegir: "Pel que fa a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d'una dona. Quan assolesqui el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanàs pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund".
 
L’avantprojecte de llei de l’avortament del ministre Gallardón suposa un altre revés important per a la dona que ens remet de bell nou al temps del nacionalcatolicisme. Ara només es podrà avortar en cas de violació o quan hi hagi risc per a la salut física o psicològica de la mare. En cas, però, de malformació del fetus, la gestació haurà de seguir. Amb aquesta normativa –la més restrictiva d’ençà de la democràcia- el Govern del PP no només es proposa reduir el nombre d’embarassos no desitjats –cosa que està per veure-, sinó també defensar el dret de les persones discapacitades, tot un acte d’hipocresia donades les retallades en la llei de dependència.
 
Un altre pic, doncs, només les dones amb poder adquisitiu podran avortar marxant a l’estranger, mentre que moltes altres hauran de recórrer a pràctiques clandestines perilloses per a la seva salut. Així, el gènere femení haurà de reviure el calvari que el persegueix des dels inicis de la humanitat. Ja el Gènesi supedita el naixement d’Eva a Adam: “De la costella que havia pres a l'home, el Senyor va fer-ne la dona, i la presentà a l'home”. Un cop vinguda al món, Eva, temptada pel dimoni en forma de serp, s’atreví a menjar el fruit prohibit de l’arbre edènic del coneixement que no dubtà a compatir amb el seu company. Aleshores, Iahvè no escatimà injúries contra ella: “Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar”. Per haver-li fet cas, Adam també va rebre: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front [...]”. Fou així com diguérem adéu a les bondats del paradís.
 
En la mitologia grega, la dona, representada per Pandora, també és vista com la perdició de la humanitat. Segons Hesíode, Zeus ordenà crear-la per castigar la desobediència dels homes, els quals s’havien deixat dur per Prometeu, el seu benefactor. Havent-se casat amb el germà d’aquest, Epimeteu, aquell “terrible engany” de gran bellesa tampoc no va poder reprimir la seva curiositat en obrir una capsa que contenia totes les desgràcies. Tan sols va estar a temps de retenir l’esperança, la qual pot esdevenir també una desgràcia en cas de frustració; d’aquí vendria la famosa expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.

Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
 
El mite de Pandora no fa més que reflectir la misogínia imperant en la societat grega. La dona era considerada com una eterna menor d’edat de comportaments estranys per culpa del seu l’úter o hystéra (“les darreres parts”) –a partir d’aquest ètim la medicina moderna encunyaria el terme histèria, ja aplicat també, però, a l’home. Al segle I aC Virgili atiaria els prejudicis envers el gènere femení amb una frase de l’Eneida: uarium et mutabile semper femina (“la dona sempre és una cosa inconstant i mudadissa”). La seva versió més actual i cèlebre arribaria al segle XIX de la mà de l’òpera italiana Rigoletto de Giuseppe Verdi: La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d'accento e di pensiero (“La dona és voluble, com una ploma al vent, canvia de paraula i pensament”).

 

Ara la dona continua estigmatitzada pel mateix “mal uterí”. Mentre l’Església li recorda les seves obligacions conjugals, l’Estat, amb la nova llei de l’avortament, li coarta la seva autonomia reproductora. I perquè tengui ben present quin ha de ser el seu rol, només li faltava la LOMQE, una llei que, en un Estat aconfessional com el nostre, recupera la preeminència de la religió a les escoles.

Dones votant
Dones votant

Aquí teniu la famosa escena masclista de la pel·lícula "My fair Lady":




En aquest enllaç trobareu informació sobre la misogínia dels grans intel·lectuals de la història, de Plató a Kant.

Aquí teniu un vídeo sobre la dona al cinema.

Aquí teniu el programa "Mujeres malditas", de RNE, ben interessant.

Aquí teniu un article del filòsof Miquel Àngel Ballester titulat "La filosofia contra les dones". I aquest és la segona part.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

Aquí teniu un reportatge de la revista "Sàpiens" que parla sobre la lluita pel vot de les dones. Aquest altre article també parla del mateix.

Aquest article es titula "L'arribada del sufragi femení".

Aquí teniu "Los 20 principios a no olvidar" (1958), de Sección Femenina de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

quadre feminista

"Guía de la buena esposa de Pilar Primo de Rivera" (1953)


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquest vídeo reflecteix molt bé el paper de la dona al món grec:



Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la regla, vista com un estigma antropològic. Aquest vídeo també parla sobre el mateix tema:



Icíar Bollaín és l'autora d'aquest curiós curtmetratge "Por tu bien" (2004):



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) sobre etimologies misògines i avortives:



Articles del web relacionats:
-
 L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
Feministes "femme fatale"
Helena, l'adúltera més famosa
-Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


Les noves amazones

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (28/10/2013)
 
El moviment feminista observa cada cop amb més perplexitat el ressò mediàtic que està tenint Femen. Es tracta d’un grup de dones que va néixer fa cinc anys a Ucraïna per denunciar la pornografia i la prostitució al seu país d’origen. Ara, però, amb centenars de seguidores arreu del món, es dedica a combatre un ventall més ample d’injustícies. Fa unes setmanes tres de les seves activistes irromperen al Congrés dels Diputats per mostrar el seu rebuig a la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón. Sorprengué constatar quina és la seva principal arma reivindicativa: pits al descobert amb consignes pintades. Aquesta estètica recorda molt la de les amazones, considerades les precursores del feminisme a l’antiguitat.
 
La mitologia ens diu que les amazones vivien prop de les costes del mar Negre. Eren filles d’Ares, el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Segons una etimologia molt popular, però poc fiable, el seu nom significaria, en grec, dones “sense pit” (a+mazos). No debades, tenien per costum tallar-se’n o cremar-se’n un per dominar millor l’arc, el seu temut instrument de guerra. Curiosament, però, no hi ha indicis de tal pràctica en les obres d’art, on les amazones sempre són representades amb ambdós pits, encara que amb un freqüentment cobert -és més probable que amazona provengui del persa i signifiqui “guerrer”.
 
El combat de les Amazones (Rubens)
El combat de les Amazones (Rubens)

Aquestes intrèpides dones mantenien una societat matriarcal i sense homes. Segons Estrabó, un cop l’any, per evitar l’extinció de la seva espècie, organitzaven incursions sexuals als pobles veïns. Els nins que naixien d’aquests encontres eren sacrificats o enviats als seus pares; les nines, en canvi, es quedaven amb elles i, ja de petites, eren ensinistrades en l’art de la caça i la guerra. Ben aviat, dalt de portentosos cavalls, les amazones intentaren estendre els seus dominis per tota Turquia, reencarnant així un nou prototip de femme fatale. Tanmateix, a pesar de la seva aparent força bruta, el més habitual era que patissin derrotes severes. Per a alguns estudiosos, això vendria a ratificar que, en l’imaginari grec, fortament misogin, qualsevol intent femení d’insurrecció acabava essent sufocat.

Amazona, Hans von Stuck (1904)
Amazona, Hans von Stuck (1904)

 

Algunes amazones són famoses per la seva intervenció en els mites dels grans herois. Així, la reina Hipòlita va ser morta per Hèrcules, el qual, en el seu novè treball, hagué d’aconseguir el seu cinturó; Antíope fou raptada per Teseu, la qual cosa provocà la guerra entre Atenes i les Amazones; i Pentesilea, que acudí en defensa de Troia, morí a mans d’Aquil·les, el qual, mentre agonitzava, s’acabà enamorant d’ella. A les Amazones se’ls atribuïa la fundació d’Efes i la construcció del famós temple de la ciutat dedicat a Àrtemis.

Califòrnia en honor a una amazona
La força literària de les amazones exerciria una gran influència al llarg del temps. Durant l’edat mitjana foren un tema recorrent en els llibres de cavalleria. A Las Sergas de Esplandian, escrit el 1510 per García Rodríguez de Montalvo, apareix un lloc fictici anomenat la Península de Califòrnia, senyoriu de l’amazònica Califas. La repercussió de l’obra féu que els conqueridors espanyols capitanejats per Hernan Cortés pensassin en aquest topònim per batejar l’actual regió del sud-oest d’EUA.

A Sud-amèrica, les amazones també haurien estat presents en la ment de l’extremeny Francisco de Orellana, que participà en la conquesta l’imperi inca. Al 1541, en endinsar-se per un riu d’Equador, fou rebut amb fletxes enverinades. Les cròniques de l’expedició apunten que moltes d’elles provenien d’un grup de dones altes i de pèl llarg. Atesa la seva semblança amb les guerreres gregues, aquell riu s’hauria batejat com l’Amazones. Amb tot, és més possible que el nom derivi de la paraula indígena amassona (“destructor de naus”).

La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
 
En la mitologia escandinava, les amazones serien identificades amb les belles valquíries, que, d’acord amb la seva etimologia nòrdica, es dedicaven a “atendre els herois caiguts en batalla”. En època moderna, la seva figura tornaria a ser evocada per Marianne, la jove símbol de la República francesa representada amb un o dos pits al descobert. En el seu cas, aquesta part del cos al·ludiria al coratge i a la llibertat, però també al poder de nodrir els seus fills, el poble francès, i amb això al desig d'abundància i protecció. La inèrcia mimètica de la història faria que recentment, al país gal, el rostre de la líder de Femen, la ucraïnesa Inna Xevtxenko, hagi servit d'inspiració per al nou segell de Marianne, la qual cosa ha generat una forta polèmica.
 
Marianne, símbol de la República francesa
Marianne, símbol de la República francesa

A les “noves amazones”, les crítiques no només els arriben des dels sectors més conservadors. La mateixa militància feminista no entén que una dona reivindiqui els seus drets mostrant els pits, tradicional objecte de desig masclista. Femen, per contra, considera que la seva nova forma d’activisme, batejada com a “sextremista”, és la millor manera per captar l’atenció mediàtica de la situació de la dona al món. Resta importància al fet que només s’exhibesquin en “topless” aquelles rebels de cossos joves i esculturals.

Amazones en el museu Orsay de París
Amazones en el museu Orsay de París
 
Tanmateix, hi ha qui recorda que aquest grup tan provocador s’ha d’analitzar tenint en compte el seu país d’origen, d’on moltes femens s’han hagut d’exiliar per evitar la presó. Ucraïna és un estat que ha passat del comunisme al neoliberalisme i que no ha viscut les lluites feministes dels anys 70 ni cap política pública d’igualtat. Ara, essent víctima de les xarxes d’explotació sexual, la dona ucraïnesa s’ha imbuït de l’esperit emancipador de les amazones, el qual ha arrossegat per a la causa altres indignades de tot arreu. Només caldrà esperar que tenguin millor sort que les seves predecessores mitològiques.

El masclisme en les dones
El masclisme en les dones

A França les Femen ja tenen rèplica, Les Antígones, que defensen el feminisme amb un talant més pacífic.

En aquest enllaç trobareu més imatges de les amazones. I en aquest altre també.

També és interessant aquest article titulat "Solteres per elecció i sense complexos", de Thaïs Gutiérrez (Diari Ara, 01/05/2016)

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens sobre Joana d'Arc, una amazona francesa del segle XV.

I aquí teniu un article titulat "Las supermujeres de los cómics".

I aquest article és de Xavier Sierra.

En castellà, l'actitud de prepotència de les dones envers els homes es diu "hembrismo". En aquest enllaç trobareu més informació sobre aquest terme.

Reflexions interessants
Reflexions interessants


Aquí teniu il·lustracions de Lola Vendetta sobre el sexe dèbil.

Aquest article parla sobre les restes arqueològiques trobades de les suposades amazones.

Aquí teniu un reportatge de TV3 sobre Jinwar, el poblat de Síria només per a dones.

Aquí teniu un capítol del programa "Les dones i els dies" de Catalunya Ràdio dedicat al paper de la dona a la guerra.

En aquest article teniu més informació sobre el fals mite de les amazones, aprofitant l'estrena de la pel·lícula «Wonder Woman», la protagonista de la qual és la princesa d'aquest tribu:



Aquí teniu l'entrenament de les amazones:

Aquí teniu una entrevista a Kate Bolick, autora de ‘Solterona. La construcción de una vida propia’ (Malpaso, 2016). En aquest altre enllaç hi ha una altra entrevista a ella.

En l'era moderna les amazones també estarien encarnades per les dones soldats kurdes que lluiten contra el grup terrorista Estat Islàmic. El seu testimoni és molt interessant:



I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



Sobre el sexisme imperant en la nostra societat, aquí teniu un videoclip del cantant nord-america Robin Tricke titulat Blurred Lines ("línies borroses"). Fixau-fos en la lletra:



La rèplica a la lletra d'aquest videoclip va arribar de la mà d'un grup de dones:




Aquest és el famós discurs sobre el feminisme que va fer l'actriu Emma Watson, de Harry Potter, davant l'ONU:




I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:


I sobre el feminisme, aquí teniu una entrevista a l'activista Brigitte Vasallo.

La força de les utopies

Article publicat a l'Ara Balears (17/10/2013)
 
Somiar no costa res. Ja ens ho va advertir el 1971 John Lennon en la seva cèlebre cançó Imagine on s’imaginava un món sense guerres, religions, propietats, fam ni cobdícia. La història de la humanitat és la crònica de la constant recerca d’un món millor. Al segle IV aC Plató s’endugué una gran decepció quan la idolatrada democràcia atenesa condemnà a mort el seu mestre Sòcrates. Això li féu afirmar que allà on mana tothom no mana ningú. És per això que somià en un govern dels millors, és a dir, dels aristòcrates (en grec, aristos vol dir “el millor” i cratos “poder”).
 
Per dur a terme un projecte tan ambiciós, el filòsof atenès defensava que només mitjançant l’educació, il·luminadora d’una vida justa, es pot canviar una societat. Tanmateix, la seva poca fe en la condició humana li féu augurar una vida curta a la aristocràcia, la qual acabaria degenerant en una tirania. L’Estat platònic, per tant, no deixa de ser una quimera. En la mitologia grega, la Quimera era un monstre, mescla de lleó, cabra i drac, que escopia foc. Fou mort per l’heroi Bel·lerofont muntat dalt del cavall alat Pegàs. Des del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid féu que una quimera fos sinònima de creació imaginària de l'esperit que hom creu com a possible, no sent-ho. Entelèquia (“tenir per acabat”) també seria una altra paraula d’origen grec equivalent a cosa irreal; en els seus inicis, però, fou un terme filosòfic creat per Aristòtil i feia referència al punt d’arribada d’una actuació.
 
Al segle XVI el britànic Tomás Moro enriquiria l’imaginari de les quimeres i de les entelèquies amb l’encunyació d’un nou terme: utopia. L’emprà per descriure una illa imaginària pàtria d’una societat perfecta sense moneda ni propietat privada –en grec, etimològicament, podria significar “no lloc” (ou-topos) o “lloc del bé” (eu-topos). Amb el temps, aquest mot perdria la seva connotació toponímica i passaria a al·ludir a un ideal irrealitzable. Alguns, però, s’entestaren a convertir-lo en real. Fou el cas dels nord-americans, que el 1787, en assolir la independència, no dubtaren a estampar en la seva constitució el dret a la recerca de la felicitat que té tot ciutadà. D’això en prengueren nota els revolucionaris francesos que el 1789 s’alçaren contra la classe benestant al crit d’igualtat, llibertat i fraternitat.
 
Direcció a Utopia
Direcció a Utopia

A Rússia, el 1917 les doctrines de Karl Marx atiaren la revolució bolxevic, que acabà per implantar un sistema comunista, vist aleshores com una autèntica utopia. El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració Universal dels Drets Humans fou un nou exemple d’utopia realitzable –una altra cosa és que sigui respectada. A la dècada dels seixanta els hippies es rebel·laren contra el sistema liberal-capitalista amb la idea utòpica d’un món millor. Alguns d’ells foren protagonistes a França del Maig del 68, que ens regalà per a la posterioritat frases com “Siguem realistes, demanem allò impossible”. Més recentment els indignats del 15M també seguiren el mateix camí.
 
Ara, a les Balears, la històrica marea verda en defensa d'un ensenyament públic de qualitat ha estat un altre clam a favor de les utopies realitzables. És com si ens haguéssim oblidat la tan interioritzada consigna illenca del “i tanmateix”. La societat ha despertat de la seva endèmica letargia i s'ha fet valer davant l'arrogància d'uns polítics massa confiats en les seves majories silencioses. No es recordava una implicació ciutadana tan gran. Tant les assemblees de docents com les amipas de cada centre escolar han ressuscitat la força de la dialèctica. Tothom ha volgut dir-hi la seva en un gest de dignificació de la democràcia.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano
 
Així doncs, a casa nostra, la força de les utopies continua ben viva. És una força que ha servit per contrarestar la inflexibilitat que ha demostrat el Govern en cadascuna de les meses de negociació. Els representants dels docents hi han acudit sabedors de les paraules que, d’acord amb la Divina comèdia de Dante, hi ha gravades a les portes de l’infern: “Deixau tota esperança, els que hi entrau”. Són unes paraules que ens remeten al món feliç de la novel·la homònima de Aldous Huxley (1932), on l'Estat controla la vida dels individus com si fossin autèntics autòmats. Un argument similar conté 1984, l'obra que el 1948 va escriure George Orwell per criticar el Gran Germà que pot arribar a esdevenir un govern totalitari i repressor. Només per haver aconseguit despertar la nostra consciència col·lectiva Bauzá ja es mereix un monument. Mentrestant, continuarem motivant-nos amb el famós vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”.

Mario Benedetti té un poema extraordinari titulat precisament "Utopías".

Miquel Martí i Pol també té un altre poema preciós “Ara mateix”, que acaba amb el seu famós “tot està per fer i tot és possible”:


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.




 I per acabar-nos d'animar, que millor que escoltar la cançó Imagine de John Lennon:
 
 
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




I amb la fantàstica cançó dels Catarres, "Seguirem lluitant", banda sonora de la marea verda:
 


Qui va voler fer realitat les seves utopies va ser el clergue afroamericà Martin Luther King, premi Nobel de la Pau de 1964. Nascut a Atlanta el 1929, als anys seixanta es va convertir en el líder del moviment afroamericà pels drets humans. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968. És famós el discurs titulat "I have a dream" que pronuncià a Washington el 28 d'agost de 1963:




En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre les utopies:


Articles del web relacionats:
La degradació humana
La mort de les utopies?

Orígens dels títols i les insígnies papals

Reproducció parcial d’un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος =’vigilant’) de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”).

Pontífex i vicari
Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l’any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l’Església. En l’antiguitat romana, el “pontífex” (‘fer el pont’) era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l’Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d’August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com “vicepresident” o “vicissitud”.

Altres títols papals
D’altres títols, a banda de Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d’Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d’Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s’atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l’anell del Pescadorcadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal

Aquí teniu un article dels Palpati, servidors que tocaven els testicles als papes per assegurar-se que eren homes.

També podeu consultar l'entrada d'aquest web titula L'origen vaticà de la nostàlgia.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px