Banner Top

Les pedres de la història

Els fonaments de la prehistòria són les pedres. Basta fixar-se en els noms de les subedats de l’Edat de Pedra. S’han creat a partir de l’ètim grec λίθος (“pedra”). Bé ho saben els arqueòlegs, els estudiosos (λόγος) d’allò antic (ἀρχαῖος) o els paleontòlegs, els estudiosos d’aquelles éssers (ὄντες) antics:
  • Paleolític (+ παλαιός, “antic”). S'estén aproximadament fins al 9.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Plistocè (< πλεῖστος, “el més”, + καινός, “nou”), el sisè període del Cenozoic (< καινός, “nou”, + ζῷον, “animal”). Va ser quan es va produir el naixement del primer Homo, fa més de sis milions i mig d'anys, a l’Àfrica subsahariana.
  • Mesolític (+ μέσος, “enmig”). Data aproximadament del 9.000 aC fins al 6.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Holocè (< ὅλος, “tot”, + καινός, “nou”)
  • Neolític (+ νέος, “nou”). Va ser l’època en què tingueren lloc les innovacions de gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris. 

les edats de la histria 1 638

Després de l’Edat de Pedra ve l’Edat dels Metalls: Edat de Bronze i Edat de Ferro (devers el 3.500, a l’Edat de Ferro, va ser quan va néixer l’escriptura). A continuació hi ha l’Edat Antiga (segle I dC- segle V, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al 476), l’Edat Mitjana (segle V -XV, amb inici de la caiguda de Constantinoble 1453), l’Edat Moderna (segle XV-XVIII, amb l’esclat de la Revolució Francesa 1789) i l’Edat Contemporània.
 
Asfalt
Les construccions megalítiques són aquelles compostes per una gran (μέγας) pedra. També, però, són conegudes com a construccions ciclòpies, en al·lusió als Ciclops, fills de Gea i Urà, responsables, segons la mitologia, de les gegantines fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes -Polifem, a qui Ulisses deixà cec, pertany a una altra casta de ciclops. Tanmateix, hi ha una diferència entre construccions megalítics i ciclòpies. Les megalítiques són aquelles pròpies de final del Neolític, com els dòlmens (segurament del bretó taol, “taula”, i men “pedra”). I les ciclòpies són aquelles fetes amb grans pedres. Així, cal tenir en compte que tots els monuments megalítics són ciclopis, però no tot allò ciclopi és megalític.

De  λίθος també tenim monòlit, monument d'una sola (μόνος) pedra, o  litografia, sistema d'impressió (γράφω), en què el dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt una pedra calcària o bé damunt una planxa metàl·lica. Allà on hi ha pedres en forma de ciment és a l’asfalt, que prové d’ἄσφαλτος, paraula composta per l’ἀ privativa i el verb σφάλλω (“fer caure”). Tal com indica el seu nom, els grecs l’empraven com a ciment en construccions perquè no es caiguessin.

asfalt

 
La nostra paraula pedra també és d’origen grec. Prové de πέτρα i va donar nom a un apòstol molt famós: Sant Pere. A l’evangeli segons Sant Mateu (16,13-19), hi apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol, que va renegar de Jesús fins a tres cops abans que no cantàs el gall. Ho feu, tal com l’havia advertit el seu mestre, la mateixa nit de l’Últim Sopar.
 
Les pedretes de l’àbac
A Roma, les pedres s’empraven molt per fer operacions amb l’àbac. Aquest instrument, ja present a l’antiga Xina, és considerat la primera calculadora de la història. Consistia en un tauler que en un principi, d’acord amb la seva etimologia semítica –abaq vol dir “pols”-, es dibuixava al terra, sobre la pols.

abaco romano

 
L’àbac constava d’unes quantes línies virtuals sobre les quals es col·locaven les pedres que ajudaven a comptar. La disposició de cada línia corresponia a un lloc decimal i les operacions es realitzaven movent unes pedres en relació amb les altres. En llatí, les pedretes es deien calculi, d’aquí que el nostre verb calcular signifiqués antigament “pedrejar”, és a dir, “fer operacions amb pedretes”. Amb el temps, aquesta mena de “pissarra sobre sorra” canviaria de suport i seria feta de filferros.

En medicina també es parla de càlculs renals. Tal com indica la seva etimologia, són pedres als ronyons (renes). I si, en grec, aquestes pedres (λίθος) es troben en les vies urinàries es parla de litiasi renal o d’urolitiasi (+ οὖρον, “orina”). En llatí una altra paraula per a pedra era lapis, -idis, d’on tenim làpida, dilapidar o llapis.

Un escàndol sense escrúpols
El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tingués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. I alguns escàndols són fruit d’un pecat, és a dir, d’una ensopegada. No debades, la paraula prové de pecco (“ensopegar”). Ja ho diuen els evangelis: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Tanmateix, cal recordar que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Articles del web relacionats

Edat Mitjana, edat fosca?

El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilizar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestas –“període mitjà” en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època -amb tot, la data convencional de defunció de l’Edat Mitjana és el 1453, any en què els otomans ocuparen Constantinoble, estendard de l’Imperi Romà d’Orient. 

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa “alt”, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari.

La pesta
La pesta
 
La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals gòtiques, una autèntica obra d’enginyeria; i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.
 
Tampoc no sembla que l’Edat Mitjana fos una era d’aïllament. Basta recordar que al segle XIII Marco Polo travessà tot Àsia fins arribar a la Xina, i que a l’any 1000  el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Fogueres a l'Edat Mitjana
Fogueres a l'Edat Mitjana
 
Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.
 
En l’imaginari col·lectiu la foguera també forma part del món medieval, que se sol relacionar amb l’atroç persecució de dones acusades de bruixeria. Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna -el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat. L’Edat Mitjana, doncs, ha estat víctima d’un complot.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el mite de l'Edat Mitjana.

Aquest vídeo parla sobre l'Edat Mitjana:




Articles del web relacionats:
Universitats divertides
La guerra dels nombres
La guerra de los relojes
Per què va caure l'Imperi Romà?
Imperi bizantí: l'edat d'or de Constantinoble
Llibres que ens fan lliures
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px