Banner Top

El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Jesús contra el capitalisme
Segons els Evangelis, Jesús no era molt amic del capitalisme. Després de la seva entrada triomfal a Jerusalem del diumenge de Rams, el fill de Déu va anar al temple. Hi trobà una munió de mercaders que hi tenien instal·lats llocs de venda de coloms i de canvi de moneda. En veure’ls, es posà fet un nero i el engegà dient: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”.

 

Aquí teniu una cita de Frederic Jameson: “És més fàcil imaginar el fi del món que el fi del capitalisme”.

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

A la recerca del Sant Prepuci

Esper que un dia Steven Spielberg continuï la saga d’Indiana Jones amb una pel·lícula que es podria titular A la recerca del Sant Prepuci. És una història que sempre m’ha fascinat. Fa al·lusió a la circumcisió del fill de Déu, que tingué lloc l’1 de gener.

Com a jueu que era, aquella criatura havia de complir amb el precepte de la circumcisió (< circum, “al voltant”, + caedo, “tallar”), que, d’acord amb el costum hebreu, es practicava vuit dies després del naixement -el Nou Testament, però, no diu en cap moment que el natalici es produís un 25 de desembre. L’únic evangelista que parla de la circumcisció, i breument, és Lluc (2.21). Segons el seu relat, aquell dia, l'1 de gener, el fill de Déu també fou batiat com a  Jesús (< Jeshua, “Déu salva” en arameu).

CristCircumcisió de Crist, pintat per Meister der Heiligen Sippe der Ältere (segle XVI)

El ritual de la circumcisió, que el cristianisme no seguí, consistia en l’extirpació total o parcial del prepuci (< prae-, “davant”, + suposadament l’arrel indoeuropea *peu-, “tallar”) per tal de deixar al descobert el gland (< glans, -ndis, “aglà”) del penis (< pendeo, “penjar”). També es pot parlar d’ablació (< aufero, abstuli, “tallar”) del prepuci. Suposadament es tractava d’un signe de l’aliança que Déu havia fet amb Abraham. Així ho trobam explicat al Gènesi (17:10-14)

“Tots els homes hauran de ser circumcidats. Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. […] Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança”.

Una relíquia molt viatjada
La circumcisió, tanmateix, fou una pràctica molt habitual en altres cultures de l’antiguitat. Hi ha qui la interpreta com un ritu de pas a la vida adulta. De fet, en l’actualitat hi ha tribus africanes que circumciden els al·lots quan es fan homes. Aleshores els deixen sols a la selva i només poden tornar a la vida comunal quan la ferida els ha cicatritzat.

En grec prepuci és ποσθἡ, que avui, en medicina, ha donat la paraula postitis (inflamació del prepuci) i balanopostitis (inflamació de la mucosa del gland i del prepuci). La gent que té un prepuci estret pateix de fimosi (< φιμός, “morrió”) i, per això, se’ls sol circumcidar. No sabem si aquest va ser el cas el nin Jesús. Se suposa que aquell tros de pell va ser enterrat i aviat es convertí en una relíquia (< relinquo, “deixar”, “abandonar”).

EgipteRepresentació de circumcisions a l’antic Egipte

Una llegenda diu que, després de la crucifixió de Crist, Sant Joan Baptista (o la Verge Maria) entregà el sanctum præputium a Maria Magdalena. A partir d’aquí la relíquia viatjà d’un lloc a un altre. Durant l’edat mitjana eren nombrosos els monestirs i les esglésies que reivindicaven tenir el Sant Prepuci, entre elles, la catedral de Santiago de Compostela (Galícia).

La commemoració de la Festivitat de la Circumcisió del Senyor se celebrava l’1 de gener. Tractant-se, però, d’un tema incòmode, la seva celebració es tornà impopular. Així, el el 1969 el Concili Vaticà II reformà el seu calendari litúrgic i feu que aquell dia es consagràs a Santa Maria, Mare de Déu -també, però, és l’onomàstica de Sant Manuel o Emmanuel (“Déu és amb nosaltres” en hebreu), que era el nom que donà el profeta Isaïes al Messies.

Curiositats CircumcisioJescucrist Imatge3"La circumcisió", de Luca Signorelli

Per a més informació, podeu llegir aquest enllaç.

Articles del web relacionats:
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
Penis, un pinzell penjant
El priapisme del déu titola
Va existir realment Jesús?
25 de desembre, la història d'una estafa
Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- La llegenda del Sant Graal

Numerologia, la cara oculta dels nombres

Abans de l’aparició de les deu xifres hindús, pobles com el grec o l’hebreu feren servir totes les lletres de l’alfabet com a nombres. Aquesta ambivalència originà una superstició coneguda ja des de Pitàgores (s. VI aC) com a numerologia. Es basa en la creença que hi ha una relació mística entre els nombres, els éssers vius i les forces de la naturalesa. Una de les seves màximes manifestacions la trobem en la cultura judeocristiana, on la càbala (“tradició oral” en hebreu) intenta explicar el sentit ocult de les Sagrades Escriptures a partir, entre altres coses, de l’associació de lletres amb determinats nombres.

A Itàlia encara queden restes d’aquesta superstició. Hi ha molts hotels que no tenen l’habitació número desset i tampoc hi ha edificis amb un pis amb aquest número. Es passa directament del setze al devuit. El motiu és que, segons l’antiga numeració romana, el desset és XVII. Si s’altera l’ordre d’aquestes lletres-nombres el resultat és VIXI, que en llatí vol dir “jo he viscut”. Evitant, per tant, el desset es defuig la mort.

numero4

A la Xina els ascensors no tenen el número 4

A la Xina el número que provoca pànic és el quatre. Això és perquè la seva pronunciació (四, sì) és molt semblant a la de la paraula mort (死, sǐ). D’aquesta manera, és normal que en els ascensors també es passi directament del pis número tres al cinc. Al Japó, a més del quatre, un altre número maleït és el nou, perquè té el mateix so que la paraula per a “patiment”.

A Europa el número de la mala sort per excel·lència és el tretze. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. La més acceptada és la que apunta als tretze convidats del darrer sopar de Jesús, entre els quals hi havia Judes, el traïdor.

Abracadabra, un conjur de base numèrica?
L’antic sistema de numeració grec ens llegà el famós conjur màgic abracadabra. Es tracta d’una paraula que al segle II adoptà la secta dualista dels gnòstics a partir d’αβραξας (Abraxas), el nom en grec d’un déu solar que representava el Bé i el Mal. Curiosament, segons el sistema numèric jònic, les seves lletres sumen 365, és a dir, la quantitat de dies que la terra triga en recórrer la seva òrbita.

Abracadabra triangle

Es creu que els agnòstics, com que no podien esmentar el nom d’aquest déu, recorrien a la fórmula esotèrica de abracadabra. La solien portar escrita en un talismà en forma de triangle, de manera que el terme apareixia onze vegades, cada vegada amb una lletra menys fins a acabar amb una a. A més d’aquesta etimologia numèrica, també n’hi ha una altra que vincula abracadabra amb l’expressió aramea abhadda kedabrah, que significa “desintegra’t (un mal o una malaltia) com aquesta paraula”.

Aquí teniu més informació sobre l'expressió abracadabra.

Articles del web relacionats:
Els matemàtics són els millors aprenents
La guerra dels nombres
Eureka!
Etimologies primàries
- Com escrivien els nombres els grecs i els romans?
- Superstició a la romana

Cristians amb cara de peix

En els seus orígens, els cristians tenien cara de peix. Així ens ho indica el primer símbol que feren servir els seguidors de Crist per evitar les persecucions. Era la forma d’un peix, el qual tenia un simbolisme especial. En grec, peix és ἱχθύς. Es tractava de l’acrònim de l’expressió Ἰησοῦς Χριστὸς Θεοῦ Υἱὸς Σωτήρ  (“Jesús el Crist, Fill de Déu, Salvador”). El símbol es va veure reforçat per la metàfora usada pel mateix Jesús en els Evangelis per designar els apòstols com a pescadors d'homes.

Primer símbol cristià
Primer símbol cristià
 
En les pel·lícules de gènere pèplum de Hollywood podem veure el símbol del peix en les catacumbes. Aquesta imatge, però, no s’ajusta a la veritat històrica. Els primers cristians no s’amagaven a les catacumbes (< κατά + κύμβη, “cavitat”). Aquests eren llocs de pregària dels difunts, dels primers màrtirs.
 
Crismó
El 313, amb l’Edicte de Milà, el peix seria substituït pel crismó, paraula que ve de χρίειν (“ungir”). El símbol és la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστὸς. Segons l’escriptor cristià Lactanci, l’emperador Constantí l’adoptà a partir d’una anècdota segurament inventada ad hoc. El 27 d’octubre del 312, la nit abans d’enfrontar-se amb el seu rival Magenci al pont Milvi del riu Tíber, se li aparegué al cel el crismó, al costat del lema ἐν τούτῳ νίκα", més conegut en llatí com a in hoc signo vinces (“amb aquest signe guanyaràs”).

El símbol de la victòria
El símbol de la victòria
 
Al matí següent, Constantí ordenà que el vell emblema de l’àguila imperial que presidia els làbars o estendards de les seves tropes fos substituït per aquell símbol caigut del cel. En l’exèrcit enemic onejava la bandera amb el Sol, símbol del nou déu pagà imposat per Aurelià. Era la primera vegada que en un camp de batalla s’enfrontaven el paganisme i el cristianisme.
 
In hoc signo vinces
In hoc signo vinces

La victòria a la batalla del al pont Milvi fou per a Constantí, el qual sempre va estar agraït a la suposada ajuda de la nova fe, tal com demostrà amb l’Edicte de Milà. El Crismó es representa sovint acompanyat per les lletres "Α" i "Ω", penjades a la "X" o del pal horitzontal. Una a cada costat, recorden la frase de l'Apocalipsi: "Jo soc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi" (Ap 22,13).

Crismó
Crismó
 
Creu
Al segle V, quan l’imperi romà d’Occident va caure en mans dels bàrbars, el crismó només continuà utilitzant-se a la part oriental (Bizanci). Al segle VI, però, l’art cristià ja deixà de representar-lo. A partir d’aleshores el cristianisme va preferir adoptar com a símbol la creu, l’instrument de martiri de Crist.
 
La creu, amb tot, és un emblema de moltes cultures, amb múltiples variants com l’esvàstica, que a l’hinduisme simbolitza el sol. Des de la seva aparició a l’antiguitat, la creu habitualment ha representat els quatre punts cardinals o la unió dels conceptes de divinitat i del món.

Jesús crucificat
Jesús crucificat


Articles del web relacionats:
Cristians, "guiris" cretins
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic

L'origen de la iconografia nadalenca

Els diferents elements de la iconografia nadalenca tenen un origen ben curiós. Anem a pams:
 
Missa del gall amb neules
Al segle V el papa Sixt III  instaurà la missa de matines la nit de Nadal. Començava a les 12 de la nit (matines, hora litúrgica) i durava fins que cantava el gall. Segons una llegenda, va ser aquest animal el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom.
 
La preparació de la missa de Nadal té lloc un mes abans en un període conegut com a Advent (adventus, “arribada”). Des del segle XIV, durant aquest temps, les esglésies s’engalanen amb neules (< nebula, “boira”), que és una espècie de calendari religiós que indica els dies que manquen per a la celebració del naixement de Jesús.

Neules
Neules
 
Betlem amb animals?
El Betlem, l’escenificació del naixement del Messies, va ser idea de Sant Francesc d’Asís. Amb el vist-i-plau previ del papa Honori III, el muntà per primera vegada la Nit de Nadal de 1223 en una cova propera a l’ermita de Greccio, a la regió italiana de la Toscana. Es tractava un pessebre vivent que incorporà el bou i l’ase com a animals de companyia a partir d’un passatge del profeta Isaïes (1, 3-4): “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Aquests animals, però, no surten en cap dels dos evangelistes que parlen del natalici a Betlem: Sant Mateu i Sant Lluc. En tot cas, el bou és símbol de paciència i de treball, i l’ase,  d’humilitat.

Betlem
Betlem
 
Betlem -d’on, per metonímia, tenim el nom de la representació del naixement- era una petita ciutat de Galilea, al nord de Palestina. Ja era coneguda per haver estat el lloc natal del mític rei David. Segons sant Lluc, Josep i Maria hi varen anar per l’imperatiu d’un decret de l’emperador romà August que obligava tots els súbdits de l’imperi romà a l’empadronar-se al poble d’origen de cada família. Quan varen arribar allà, es varen trobar que enlloc no els volien hostatjar. Així doncs, no els quedà altre que refugiar-se en un estable abandonat, on Maria va donar a llum Jesús -Sant Mateu, en canvi, diu que va néixer en una casa.

Josep i Maria avui
Josep i Maria avui
 
Segons la versió de Sant Lluc, Jesús hauria nascut en una menjadora (praesepe) -originàriament el terme, derivat de prae, “davant” i saepire, “cenyir”, significava “clos per als animals”. Segons el filòleg Gabriel Bibiloni, en català, per raons etimològiques, s’hauria de dir pesebre, amb essa sonora. Si la deim amb essa sorda és per influència del castellà. A Espanya la tradició de fer el betlem arribaria al segle XVIII a instàncies del rei Carles III.

Caganer
Un dels protagonistes estrella dels betlems de Catalunya és el caganer. Es troba documentat des de finals del segle XVII. Hi ha dues teories sobre el seu origen. Una diu que es tractaria d’un vestigi d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort. Una altra, en canvi, el considera un contrapunt burlesc a la religió.

Caganer
Caganer
 
Arbre de Nadal
L’arbre de Nadal procedeix del culte als esperits arboris de la naturalesa durant els solstici d’hivern, un costum molt arrelats entre els pobles germànics. El seu ús cristià tenia una doble finalitat: l’ornamental i la d’intentar emular els arbres del Paradís Terrenal. En un principi serví qualsevol arbre, fins que arribà el senyor avet, que aconseguí la primacia sobre la resta. Amb el temps s’introduïren les bolles, que representaven les pomes, la fruita prohibida (tanmateix en cap moment, a les Sagrades Escriptures, se’ns diu que fossin pomes).

Arbre de Nadal
Arbre de Nadal
 
Durant el segle XVI catòlics i protestants també mantingueren discrepàncies entorn la iconografia religiosa. Els primers eren partidaris de promoure el betlem entre els seus fidels, mentre que els segons, amb la seva tendència iconoclasta, apostaven per l’ancestral arbre de Nadal. En l’actualitat en la majoria de llars cristianes europees conviuen pacíficament ambdues tradicions.
 
El tió
El tió és un de les tradicions més arrelades a Catalunya, molt associada amb l’arbre de Nadal. És un tronc que també evoca el do de la fertilitat i el foc hivernal, símbol de comunitat i d’escalfor familiar. La nit del 24 de desembre els infants es congreguen al seu voltant i li fan “cagar” regals i llepolies a cops de bastó i cantant el famós “caga tió”. És una manera de demanar que la natura, pels volts dels solstici d’hivern, continuï produint béns.

El tió
El tió
 
Nadales
Provenen d’antigues cançons populars, sobretot de temàtica amorosa, que es cantaven durant l’edat mitjana -en castellà villancico prové del llatí villa (“vil·la”). A mitjan segle XVIII l’Església les prohibí pel seu contingut pagà. Tanmateix, eren cançons tan arrelades que no pogueren aconseguir que la gent les deixés de cantar. Fou així que aixecaren la seva prohibició amb la condició que pels volts de Nadal continguessin al·lusions al naixement del Nin Jesús. D’aquesta manera, els pagesos que no sabien llegir podien participar de les festes de Nadal i honorar la figura de Jesús.
 
Raïm i torró
La llegenda diu que l’any 1909 en el País Valencià va haver-hi una collita excepcional de raïm. Per treure’s de sobre aquell excedent, algú va tenir la idea de menjar un singló de raïm per a cada una de les dotze campanades de Cap d’Any.

Torró de Xixona
Torró de Xixona
 
Pel que fa al torró, es creu que el seu origen es remunta al segle XVI, al poble de Xixona del País Valencià. Després de les collites dels fruits del camp, en les cases varen començar a fer unes postres amb una sèrie de components naturals com eren la mel i les ametlles. Aquest dolç va agradar tant que els pobles dels costats varen començar a fer-lo. Amb el temps va travessar fronteres amb distintes elaboracions.
 
Altres teories diuen que el torró va ser un invent del segle XVII, quan la pesta assolia Catalunya. Aleshores, el gremi de pastissers va organitzar un concurs amb l’objectiu de fer unes postres que tinguessin totes les garanties sanitàries. Un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, va fer un dolç a base d’avellanes, mel i pinyons. Va agradar tant que va prendre el seu nom en diferents variacions provades des de llavors. Una altra etimologia fa derivar torró de terra en el sentit de 'terròs', per comparació amb un conglomerat de terra. Altres versions apunten a un origen àrab.
 
La Rosca de Reis
La tradició de menjar aquest tortell el dia 6 de gener es remunta a diverses celebracions precristianes d’origen romà. Entre d’altres, podria estar relacionada amb les Saturnals, festes dels solstici d’hivern en honor a Saturn, el déu del camp, en les quals s’elaboraven uns pastissos rodons fets amb figues, dàtils i mel.

Rosca de Reis
Rosca de Reis
 
L’origen del tortell, però, també podria estar associat a festes en honor al déu Janus, conegut com el “déu dels pastissos”. En un primer moment s’introduïa una fava dins d’un dels pastissos que es distribuïen, i l’afortunat a qui li tocava era nomenat rei per un dia, independentment de la seva condició social. Posteriorment aquesta tradició fou cristianitzada i passà a ser el dolç estrella del dia de l’Adoració dels Reis.
 
Loteria
“Any nou vida nova”, diuen. A posta ens convé invocar la bona sort amb la loteria. El 1763 el rei Carles III i el seu ministre Esquilache instauren la loteria primitiva en benefici d’establiments piatosos. La loteria de Nadal, però, es crearia el 1812 per pal·liar les despeses de la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814). El 1941 arribaria el Sorteig del Niño. I ara, a Catalunya, des del 2013 celebren la Grossa de Cap d’Any, el 31 de desembre.

La Grossa catalana de Cap d'Any
La Grossa catalana de Cap d'Any

Paga extra
A Espanya, la paga extra de Nadal va ser una idea de Franco. La va instaurar el 1944 per compensar els treballadors per l’encariment de la vida que s’havia produït durant la postguerra. El 1947, per commemorar el 18 de juliol, Día del Alzamiento, també s’instauraria la paga extra d’estiu.

Articles del web relacionats:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
La pèrfida sibil·la
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
Nadal com a catarsi?
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, "sobre" + ὄνομα, “nom”).

Un gentilici curiós és el de carpetovetònic, que avui ha passat a ser un adjectiu que s’aplica de manera despectiva a una persona antiquada, conservadora a ultrança. La paraula prové de la unió de dos pobles celtes de l’interior de la Hispània preromana: els carpetans i els vetons.

Els carpetans vivien a la serralada muntanyenca que separa Segòvia de Madrid. Al nord-oest limitaven amb els vetons, que habitaven la zona de Salamanca, Cáceres, Ávila, Zamora i Toledo. En el segle II aC ambdós pobles s’uniren militarment contra els romans i els derrotaren en dues ocasions. Finalment, però, després d’una precària treva amb Tiberi Grac, Escipió l’Africà els va sotmetre el 153 aC. En l’imaginari col·lectiu, aquella aliança carpetovetònica es convertiria en tot un símbol del nacionalisme espanyol a ultrança. 

La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i Espanya
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Igual d’incert és l’origen del topònim Espanya. Es creu que podría provenir del púnic Isephanim, que significava “illa o costa del conills” en al·lusió a l’animal que abundava a Andalusia, on els fenicis fundaren Cadis. En monedes romanes de l’època d’Adrià, Espanya ja apareixia representada com una senyora asseguda amb un conill als seus peus. I el poeta romà Catul anomenà la Península Ibèrica com a Cuniculosa Celtiberia, és a dir “la Conillera”.

Tanmateix, una altra teoria apunta que Espanya deriva de la paraula celta span (“palma de la mà”), ja que aquesta seria la forma que tindria la seva esplanada. També hi ha qui apunta al verb hebreu xaphano (“ocultar”) per tractar-se d’un país llunyà i, per tant, amagat, prop dels confins del món.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Aquí teniu en línia l'Onomasticon Cataloniae, el diccionari etimològic de Joan Coromines que recull l'origen dels noms de lloc i de persona dels territoris de llengua catalana.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia

Aquí teniu un capitol del programa "Téntol" d'IB3 dedicat als topònims i gentilicis:

 

Aquest altre està dedicat als noms dels carrers:


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu una entrevista de Cristina Ros al geògraf Cels Calviño. Diu: “Amb cada topònim que es perd se’n va una part de la nostra història”.

Aquí teniu un blog interessat titulat "Malalts de toponímia".

Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger sobre com s'han de traduir els topònims.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

Aquest enllaç parla sobre els noms de lloc de Menorca. 

I aquí teniu un projecte toponímic ben interessant: Menorca nom a nom.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Cristians, "guiris" cretins?

El nom de Jesús (Ιησούς) és la forma grega de l’hebreu Yeshúa (“el Senyor salva”). Amb tot, els Evangelis, que foren escrits en grec (la llengua de cultura de l’època), utilitzen l’apel·latiu “Crist” per referir-s’hi. En grec, Χριστός és la traducció de l’hebreu Messies (Mashiach), que significa “ungit”.

La concepció hebrea de l’ “ungit” prové d’una antiga creença segons la qual untar una persona amb oli atorgava qualitats extraordinàries. En un principi, el terme només s’utilitzava per a càrrecs com a sacerdots o reis. Amb el temps, però, es restringí al redemptor i restaurador de la nació jueva, encarnat en la figura de Jesús. Els seus seguidors, per tant, no trigaren a ser coneguts com a cristians. El nom propi de Jesucrist fou fruit de la lectura de les cartes de Pau, qui amb freqüència utilitza l’expressió “Jesús messies” (Ιησούς Χριστός). Χριστός donaria els noms propis de Cristòfor (“el portador de Crist”) i Cristina.
 
Crisma, Christmas i cretí
El verb χρίειν (“ungir”) també va servir per donar nom al crismó, el símbol cristià existent abans de la creu. És fruit de la la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστός.

 

Crismó
Crismó


Un altre derivat de χρίειν és crisma. És una barreja d’oli i bàlsam emprat en alguns sagraments com el baptisme i la confirmació o en l’ordenació de sacerdots i bisbes. Com que el crisma s’ungeix al cap, no és estrany que en el llenguatge popular “la crisma” passàs a designar el cap. Antigament, els anglosaxons anomenaren Cristes maesse (literalment, “festa de Crist”) la festivitat de la nativitat de Crist, fixada arbitràriament per l’Església el dia 25 de desembre. Això explica que avui en anglès Nadal sigui Christmas.


Salvator Mundi. Crist com a salvador del món, obra atribuïda a Leonardo da Vinci (és l'obra més carai mai venuda en subhasta)
Salvator Mundi. Crist com a salvador del món, obra atribuïda a Leonardo da Vinci (és l'obra més cara mai venuda en subhasta)
 
Cretins
Els cristians també varen donar nom al cretinisme, una malaltia que provoca deformitats.  El terme fou encunyat a mitjan segle XVIII per metges francesos en al·lusió als cristians (chretiens) de la regió suïssa de Valais que patien aquesta malaltia. Atès el lamentable aspecte que presentaven, segurament els habitants de la zona es referien als cristians amb la piadosa expressió de “pobres cristians” (pauvres chretiens), que en la pronunciació franco-provençal sonava com a cretins. D’aquí que, amb el temps, cretí passàs a ser sinònim d’estúpid, neci.

 Cretinnen aus Steiermark, 1819 gez. Loder, gest. Leopold MüllerLàmina representant casos de cretinisme

“Guiris”
Els cristians també estan relacionats amb els “guiris”, els turistes estrangers. Segons l’etimologia més acceptada, aquesta paraula neix al País Basc durant les guerres carlines del segle XIX. Aleshores els carlistes anomenaven cristinos els partidaris de Maria Cristina de Borbó. Com que el basc tendeix a rebutjar les consonants sordes inicials, la c inicial es convertí en g i aparegué una vocal de reforç, de manera que es quedà en guiristino. I com que per als carlistes els seus adversaris eren uns estrangers, amb el temps la paraula serví per anomenar qualsevol altre estranger.

guris

 

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra sobre el cretinisme, la malaltia.

Articles del web relacionats:
Cristians amb cara de peix
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic
- Via Guiri, un viatge al fetge turístic de Mallorca
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px