Banner Top

Les pedres de la història

Els fonaments de la prehistòria són les pedres. Basta fixar-se en els noms de les subedats de l’Edat de Pedra. S’han creat a partir de l’ètim grec λίθος (“pedra”). Bé ho saben els arqueòlegs, els estudiosos (λόγος) d’allò antic (ἀρχαῖος) o els paleontòlegs, els estudiosos d’aquelles éssers (ὄντες) antics:
  • Paleolític (+ παλαιός, “antic”). S'estén aproximadament fins al 9.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Plistocè (< πλεῖστος, “el més”, + καινός, “nou”), el sisè període del Cenozoic (< καινός, “nou”, + ζῷον, “animal”). Va ser quan es va produir el naixement del primer Homo, fa més de sis milions i mig d'anys, a l’Àfrica subsahariana.
  • Mesolític (+ μέσος, “enmig”). Data aproximadament del 9.000 aC fins al 6.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Holocè (< ὅλος, “tot”, + καινός, “nou”)
  • Neolític (+ νέος, “nou”). Va ser l’època en què tingueren lloc les innovacions de gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris. 

les edats de la histria 1 638

Després de l’Edat de Pedra ve l’Edat dels Metalls: Edat de Bronze i Edat de Ferro (devers el 3.500, a l’Edat de Ferro, va ser quan va néixer l’escriptura). A continuació hi ha l’Edat Antiga (segle I dC- segle V, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al 476), l’Edat Mitjana (segle V -XV, amb inici de la caiguda de Constantinoble 1453), l’Edat Moderna (segle XV-XVIII, amb l’esclat de la Revolució Francesa 1789) i l’Edat Contemporània.
 
Asfalt
Les construccions megalítiques són aquelles compostes per una gran (μέγας) pedra. També, però, són conegudes com a construccions ciclòpies, en al·lusió als Ciclops, fills de Gea i Urà, responsables, segons la mitologia, de les gegantines fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes -Polifem, a qui Ulisses deixà cec, pertany a una altra casta de ciclops. Tanmateix, hi ha una diferència entre construccions megalítics i ciclòpies. Les megalítiques són aquelles pròpies de final del Neolític, com els dòlmens (segurament del bretó taol, “taula”, i men “pedra”). I les ciclòpies són aquelles fetes amb grans pedres. Així, cal tenir en compte que tots els monuments megalítics són ciclopis, però no tot allò ciclopi és megalític.

De  λίθος també tenim monòlit, monument d'una sola (μόνος) pedra, o  litografia, sistema d'impressió (γράφω), en què el dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt una pedra calcària o bé damunt una planxa metàl·lica. Allà on hi ha pedres en forma de ciment és a l’asfalt, que prové d’ἄσφαλτος, paraula composta per l’ἀ privativa i el verb σφάλλω (“fer caure”). Tal com indica el seu nom, els grecs l’empraven com a ciment en construccions perquè no es caiguessin.

asfalt

 
La nostra paraula pedra també és d’origen grec. Prové de πέτρα i va donar nom a un apòstol molt famós: Sant Pere. A l’evangeli segons Sant Mateu (16,13-19), hi apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol, que va renegar de Jesús fins a tres cops abans que no cantàs el gall. Ho feu, tal com l’havia advertit el seu mestre, la mateixa nit de l’Últim Sopar.
 
Les pedretes de l’àbac
A Roma, les pedres s’empraven molt per fer operacions amb l’àbac. Aquest instrument, ja present a l’antiga Xina, és considerat la primera calculadora de la història. Consistia en un tauler que en un principi, d’acord amb la seva etimologia semítica –abaq vol dir “pols”-, es dibuixava al terra, sobre la pols.

abaco romano

 
L’àbac constava d’unes quantes línies virtuals sobre les quals es col·locaven les pedres que ajudaven a comptar. La disposició de cada línia corresponia a un lloc decimal i les operacions es realitzaven movent unes pedres en relació amb les altres. En llatí, les pedretes es deien calculi, d’aquí que el nostre verb calcular signifiqués antigament “pedrejar”, és a dir, “fer operacions amb pedretes”. Amb el temps, aquesta mena de “pissarra sobre sorra” canviaria de suport i seria feta de filferros.

En medicina també es parla de càlculs renals. Tal com indica la seva etimologia, són pedres als ronyons (renes). I si, en grec, aquestes pedres (λίθος) es troben en les vies urinàries es parla de litiasi renal o d’urolitiasi (+ οὖρον, “orina”). En llatí una altra paraula per a pedra era lapis, -idis, d’on tenim làpida, dilapidar o llapis.

Un escàndol sense escrúpols
El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tingués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. I alguns escàndols són fruit d’un pecat, és a dir, d’una ensopegada. No debades, la paraula prové de pecco (“ensopegar”). Ja ho diuen els evangelis: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Tanmateix, cal recordar que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Articles del web relacionats

El llegat religiós del món clàssic

La religiositat grega s’expressava a través de dos conceptes. Per una part hi havia l’εὐσέβεια (“pietat”), que era  l’actitud de respecte envers allò sagrat -l’adjectiu σεβαστός (“venerable”) donà el nom propi Sebastià. I per l’altra banda hi havia la λατρεία (“culte”, “adoració”), amb la qual s’expressava l’actitud de submissió cap a les persones o realitats considerades superiors -d’aquesta paraula tenim idolatria, l’adoració als ídols, “imatges” (εἶδος).
 
En un poble tan disseminat com el grec, la religió fou, juntament amb la llengua, el principal motiu d’unitat. Les característiques de la religió grega són principalment tres:
  • Politeista. La religió grega va ser el resultat d’una fusió entre les creences prehel·lèniques i els cultes aportats pels pobles que arribaren a l’Hèl·lade al llarg del II mil·lenni -especialment important va ser la influència del món oriental i d’Egipte. Aquest conjunt de pràctiques es va estructurar al segle VIII aC quan va aparèixer l’organització política típica del món grec: la polis.
  • Absència de dogmatismes. Els grecs no tenia cap llibre oficial de la veritat revelada (com la Bíblia en el cas de la cultura judeocristiana). L’esperit religiós hel·lè descansava en la transmissió ancestral d’uns costums que passaven de generació a generació sense la intervenció d’un cos sacerdotal o d’una “església” que els regulàs o controlàs. Així doncs, no hi havia cap guia espiritual, com passava a Egipte o Mesopotàmia. En el seu lloc, eren els poetes, ensinistrats en la memorització i en la composició, primer oral i després escrita, els qui forjaren i transmeteren el saber mitològic i moral dels grecs, moltes vegades amb versions diferents. Els més destacats foren Homer i Hesíode.
  • Visió religiosa fortament naturalista. Es divinitzaven elements i éssers de la naturalesa. Així ho demostren alguns epítets com Zeus l’ “apleganúvols” o Atena la d’ “ulls d’òliba”. També, però, hi havia déus que personificaven una qualitat abstracta, com la “Justícia” o la “Joventut”, i que no tenien un aspecte humà.
Déus grecs
Déus grecs

ὕβρις versus pecat
A Grècia era desconeguda la nostra idea cristiana de pecat, paraula derivada del llatí pecco (“travelar”, “ensopegar”) -relacionada amb ella el grec tenia el terme σκάνδαλον (“trampa”, “pedra amb la qual travelam”), que ens ha donat escàndol. El que hi havia era ὕβρις, “desmesura”, “supèrbia”, que es contraposava a la σωφροσύνη  (“prudència”) dels ciutadans. Aquest terme ha originat el neologisme híbrid aplicat a aquell animal de pares de distinta espècie. Etimològicament, és un atemptat, un acte de “supèrbia”, contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. Les paraules que contenen arrels de diferents llengües també reben el nom d’híbrid (per exemple, televisió, que prové del grec τήλοῦ, “lluny”, i del llatí visio, “visió”).
 
El fet que la religió a Grècia no tengués un pes asfixiant en la vida quotidiana ajudà al naixement de la filosofia al segle VI aC, la qual, tanmateix, no implicà la desaparició definitiva de la religió mítica oficial. Basta dir que, al segle V aC, el filòsof Anaxàgoras va ser condemnat per impietat (ἀσέβεια) en afirmar que el Sol no era un déu (Hèlios o Apol·lo), sinó una enorme roca incandescent. I més famós va ser encara el trist cas de Sòcrates, que aquell mateix segle fou condemnat a mort. Se l’acusà també d’impietat per no creure en els déus d’Atenes i per introduir-ne de nous.

Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència
Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència


Hecatombes i holocausts

Entre els diversos ritus practicats pels grecs, el sacrifici era el més important -el seu nom deriva del llatí sacrum facere, “fer una cosa sagrada”. Significava la renovació del pacte que unia la ciutat amb els seus déus i garantia l’ordre i la prosperitat. Acompanyats de pregàries i cants rituals, els sacrificis podien ser de dos tipus:

  • Incruents. Consistien normalment en libacions, és a dir, en el vessament de líquids en honor a una divinitat (vi, mel, aigua o oli).
  • Cruents. Consistien en l’esquarterament d’un animal. Es cremaven els ossos embolicats en greix. Mentre el fum es creia destinat als déus, la carn es rostia en el foc i es repartia entre els assistents. En el nostre llenguatge habitual feim servir dos noms de sacrificis cruents: hecatombe -la mort de cent (ἑκατόν) bous (βοῦς) i l’holocaust -implicava que la crema (καίω) de l’animal sencer (ὅλος).

Sacrifici a l'antiga Grècia
Sacrifici a l'antiga Grècia

Com que la religió grega estava mancada de llibres sagrats i d’una casta sacerdotal que servís d’interlocutor amb la divinitat, era difícil saber què volien o pensaven els déus. A falta d’un clero, doncs, els grecs varen recórrer a l’endevinació (μαντική). N’hi havia de dos tipus:
  • L’endevinació exercida per mitjà de diferents tècniques: el vol i els crits de les aus (ornitomància), l’examen del fetge dels animals sacrificats (hepatoscòpia) o la interpretació dels somnis (oniromància).
  • L’endevinació inspirada pels déus en els oracles. El terme oracle, derivat del llatí os, oris (“boca”), designava tant la resposta de la divinitat com el santuari i el lloc on se li feia la consulta. A l’antiga Grècia n’hi havia dos molt importants: l’oracle de Dodona, situat a Epir (nord-oest de Grècia) i consagrat a Zeus, que donava la seva resposta a través d’una alzina sagrada; i l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, que era consultat no només per particulars, sinó també per autoritats de les polis davant un assumpte transcendent.

Pitonissa d'un oracle
Pitonissa d'un oracle

Religió romana
L’historiador grec Polibi (segle II aC) afirmava que els romans eren “més religiosos que els mateixos grecs”. A ells els devem precisament el concepte religió, d’etimologia incerta. En la seva obra De natura deorum (segle I aC), Ciceró el relaciona amb el verb relegere, que significa “recollir” en al·lusió als gestos i a les paraules que la divinitat “recull” dels homes que els reten culte. En canvi, autors cristians com Lactanci o  Agustí associaren el mot amb el verb religare (“lligar, “vincular”) en clara al·lusió als lligams íntims que uneixen l’home amb els déus.

Religió romana
Sacrifici en la religió romana
 
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió, la qual cosa s’expressà en la màxima do ut des (“et dono perquè em donis”). Així, esperaven que els déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte.
 
Igual que la grega, la romana era una religió sense control espiritual sobre els practicants. Així, tolerava qualsevol interpretació o incorporació de noves divinitats, sempre, però, que no anassin en contra de l’ordre social establert. Això explica que la religió romana acceptàs cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme, en canvi, va tenir dificultats per incorporar-s’hi perquè afirmava l’existència d’un Déu únic, negava la divinitat de l’emperador i defensava la igualtat entre tots els homes, fins i tot els esclaus.
 
A Roma, els encarregats de vetlar perquè els ritus s’executassin correctament eren els sacerdots, terme que prové de sacer (“sagrat”) i do (“donar”). Una de les seves peces de roba més distintives era les ínfules, un element ja present en altres cultures de l’antiguitat. D’origen desconegut, es tractava d’unes cintes de llana blanca, a vegades amb tinta porpra, que se subjectaven al voltant del cap com a símbol d’autoritat del sacerdot. Els seus extrems queien a ambdós costats.

Les ínfules també foren emprades per les vestals i, en altres estats, per alguns reis com a símbol de poder. Els bisbes encara les fan servir en seus capells. Avui l’expressió “tenir ínfules de” al·ludeix a la vanitat desmesurada d’algú.

infules

Les actuals ínfules dels bisbes 

Hi havia molts tipus de sacerdots i, segons la funció, s’agrupaven en col·legis. Els més importants foren:
  • Col·legi dels pontífexs: tal com indica la seva etimologia (pons, “pont”), en un principi els pontífexs eren funcionaris que, havent construït (facere) els ponts sobre el riu Tíber, vetlaven pel seu bon estat. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana: elaboraven el calendari, fixant els dies feiners i els festius, i organitzaven les cerimònies anuals. D’entre els pontífexs sobresortia el Pontífex Màxim, un càrrec vitalici considerat com l’autèntic cap de la religió a Roma.
  • Col·legi dels flàmens: eren sacerdots consagrats al culte d’un determinat déu. Els tres més rellevants eren els flamen Dialis (Júpiter), el flamen Martialis (Mart) i el flamen Quirinalis (Ròmul).
  • Col·legi dels àugurs: havien d’interpretar especialment el vol o els crits dels ocells i el comportament dels pollastres sagrats.
  • Col·legi de les vestals: eren unes sacerdotesses es preocupaven perquè el foc sagrat de la ciutat de Roma no s’apagués mai, ja que simbolitzava el caràcter etern de la ciutat.

Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).
Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).

En els sacrificis cruents de la religió romana, l’animal rebia noms diferents en funció de la seva mida. Si era petit es deia hostia -com hostis (“enemic”), la paraula deriva d’hostire (“ferir”) i, en el cristianisme, al·ludí al cos de Crist. I si era gran s’anomenava victima (< vinco, “vèncer”).

L’acció de sacrificar l’animal era coneguda amb el nom d’immolatio, d’on tenim el cultisme immolació. El terme derivava de salsa mola, que era un tipus de salsa, feta de sal i farina, que es vessava sobre la víctima (mola provenia alhora de molo, “moldre”). Segons la divinitat a qui es feia el sacrifici, calia immolar un tipus determinat d’animal: a Ceres se li sacrificaven truges; a Venus, coloms; a Diana, cérvols; a Mitra, braus, etc.
 
Un cop mort l’animal, entraven en acció els harúspexs, uns sacerdots que observaven (spicio) les vísceres (hira, “intestí”) de l’ofrena per veure si els déus l’acceptaven. En cas afirmatiu, es cremaven sobre l’altar les entranyes de l’animal, mentre que la resta es podia menjar en comunitat.

Religió romana
Religió romana

Aquí teniu un article que parla sobre el mite de creació de la religió romana.

Aquí teniu un article que parla del concepte de religió a l'antiga Grècia. Es titula "Religión en tiempos del cólera".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Isabel Rodà, directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, parla de la religió romana.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:


Aquí teniu un article que explica per què som espirituals.

Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 El rostre de Déu
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
L'oracle de Delfos
Superstició a la romana

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px