Banner Top

El fascinant món dels zoònims

Els zoònims són els noms (ὄνομα) dels animals (ζῷον). D’encunyació grega n’hi ha un munt. Vet aquí una selecció:
  • Tortuga. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega (l’infern en l’imaginari judeocristià). Durant l’edat mitjana hi havia la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος).  
  • Hipopòtam. Mamífer que habita els llacs i rius d'Àfrica. Literalment “cavall” (ἵππος) de “riu” (πόταμος). En alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”, encara que també es pot dir Flusspferd ("cavall de riu").
  • Rinoceront. És un mamífer que té una “banya” (κέρας) situada dalt del “nas” (ῥις) -bé es podria sotmetre a una rinoplàstia. Per això, a l’antiguitat, se solia confondre amb l’animal fabulós de l’unicorn, d’una sola “banya” (cornu, en llatí).

rinoceront

  • Cocodril. És un “cuc” (δρῖλος) de “pedra” (κρόκη). El català, igual que l'espanyol (cocodrilo) i l'italià (coccodrillo), s’escapa de la forma adoptada per altres llengües d’Europa, que són més fidels a la seva etimologia: crocodile (francès), crocodilo (portuguès) o crocodil (romanès). A l’antiguitat havia la creença que aquests rèptils (< repo, “arrossegar”) emetien un so semblant a un gemec quan atreien les persones. Aleshores, després de devorar-les, deixaven caure amargues llàgrimes, per ventura de compassió pel trist destí de les seves víctimes. D’aquí sorgí l’expressió “llàgrimes de cocodril” en al·lusió a qui plora fingint un sentiment que no és vertader. Tanmateix, l’explicació biològica d’aquestes llàgrimes és una altra. Responen a una secreció que serveix per mantenir humits els ulls del saure quan està fora de l’aigua.
  • Dinosaure. Es tracta d’un llangardaix (σαῦρος) “espantós” (δεινός). El terme va ser encunyat el 1841 pel científic britànic Richard Owen. El rei dels dinosaures, molt tirà, és el Tirannosaurus Rex.
  • Camaleó. Es tracta d’un lleó λεων que va “per terra” (καμαι). La paraula no té res a veure amb camell, que deriva directament d’un altre terme grec κάμηλος, segurament agafat de l’arameu. Aquest darrer mamífer és el protagonista, de manera incorrecta, d’un famós passatge dels evangelis. A l’evangeli de Lluc (18:25), llegim: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Sant Jeroni, però, el traductor oficial de la Bíblia al llatí, va interpretar kamelos com a camell. En grec, però, aquesta paraula es referia a les cordes gruixudes amb què s'amarren els vaixells.

camaleó

  • Estruç. Prové d’στρουθός (“pardal”), que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (< κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l'equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).
  • Dromedari. A diferència del camell, que té dues gepes, el dromedari només en té una, cosa que li permet córrer amb més agilitat. Així ho indica la seva etimologia: δρόμος (“cursa”). Comparteix, per tant, arrel amb altres paraules com hipòdrom, velòdrom o canòdrom.

dromedari

  • Elefant. Mamífer amb ullals de marfil (ἐλέφας). Igual que l’hipopòtam, es tracta d’un paquiderm, és a dir, té la “pell” (δέρμα) “gruixada” (παχύς).
  • Pantera. Es tracta d’una “fera” (θήρ) completament (πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) feroç. En llatí, pantera rebia el nom de pardus, d’on tenim, a través del francès, guepard, és a dir, “un gat pantera”. Un altre gènere de la pantera és el lleopard, és a dir, “un lleó pantera”.
  • Dofí. Prové de δελφις, que, igual que αδελφος (“germà”), deriva de κόλπος (“ventre”), per ventura perquè el seu ventre és la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. L’altre cetaci famós, balena, també prové del grec, de φάλλαινα.
  • Antílop. Mamífer rumiant, semblant al cérvol, que a la “vista” (ὤψ) és bell com una “flor” (ἄνθος).

antilop

  • Pop. Mol·lusc que té “molts” (πολύς) “peus” (πούς) o tentacles, concretament, vuit -així ja ho recull l’anglès octopus. 
  • Goril·la. Al segle V aC un navegant fenici anomenat Hannó va vorejar la costa de l’Àfrica atlàntica fins arribar a Serra Lleona i Camerun. En aquesta zona, segons la crònica del seu viatge titulat Periple (“navegar al voltant” en grec) veié des del seu vaixell una tribu d’individus enormes, negres i molt peluts que, en la traducció grega del relat, anomenà γόριλλαι, terme derivat del grec  γοργός (“terrible”) –és el mateix ètim que trobam en l’abominable estirp de les Gorgones, la màxima representant de la qual fou Medusa, de mirada petrificant. Més de dos mil anys després del viatge d’Hannó, al 1847 el missioner i naturalista nord-americà Thomas Savage emprà per primera vegada el terme goril·les per designar aquests primats tan semblants als humans.
 gorilla

 

El llatí també ens ha donat zoònims interessants:
 
  • Lluç. Prové de l’escurçament de l’expressió llatina maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”), que en castellà donà “merluza”.
  • Papallona. Igual que el francès papillon, prové de papilio, papilionis. La seva versió castellana, mariposa, té una història etimològica ben curiosa. Antigament, en sortir a jugar al camp, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca (el mateix reflecteix l’etimologia de l’insecte marieta). I de “María se posa encima de la rama” sorgí la paraula “mariposa”. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, “bàbotxka” (бабочка), literalment, "doneta". 

papallona

 

  • Calamar. Aquest mol·lusc (< mollis, “tou”) agafa el nom d’un dels primers instruments d’escriptura: el calamus. Es tractava d’una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (< ater, “negre”). D’aquí que el recipient per a la tinta es digués atramentarium, però també calamarium. A partir del segle XIV el mol·lusc loligo vulgaris va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium. De calamus també tenim, per via del portuguès, caramel. En aquest cas, no va ser per la tinta, sinó per la seva forma de canya.

    D’altra banda, els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Tanmateix, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”.

calamarbo

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. Un cas emblemàtic és el de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda. En grec guineu és ἀλώπηξ, d’on deriva alopècia, la pèrdua patològica de cabells. Amb aquesta paraula, documentada des del segle I dC, es volgué comparar la calvície humana amb la que pateixen les guineus.

alopecia

 

Aquí teniu un llistat amb els sons que fan en català els animals.

I aquí teniu un llistat de cognoms que provenen del món animal:

ANIMAL

NOMS DE PILA I COGNOMS

cuniculus

Cuní, Cunit, Cunill, Cunillé, Cunillera, Conill

bos

Bovet, Boet, Bou, Bover

caballus

Cavaller, Cavallé, Caballeria, Caballé,  Cabaleiro, Caballero

porcus

Porcell, Porcell, Pòrcel, Pursell

columbus

Coloma, Colom, Colometa, Colombí, Colomer, ColomersPalomo, Paloma

apis

Abella, Abellà, Abelló, Abellan, Abejón, Piera, Vilabella

agnus

Agnès, Inés, Agneta

capra

Capri, Cabrera, Capellà, Capella, Cabrero, Cabrides

aquila

Àguila, Aguilera, Aguiló, Aguilà

leo

Leòncia, Leònidas, Lleonard, Lleandre, Lleó, Pantaleó

ursus

Úrsula, Ursí, Ursulina, Ursèol

 

Aquí teniu un capítol del programa "Téntol" d'IB3 TV dedicat als animals:

 

Articles del web relacionats:

Paraules amb ànima

Segons els sociòleg colombià Orlando Fals Borda, som animals sentipensants.  Hi ha gent, però, que es passeja pel món sense sentir ni pensar. Són, per tant, morts en vida. És com si haguessin perdut l’ànima, el motor de la nostra condició d’Homo Sapiens.

En l’imaginari popular hi ha la creença que, en morir, perdem 21 grams, que seria el pes de la nostra ànima. Això, però, és una mentida, tal com recorda l'investigador Daniel Closa en el seu fantàstic blog. Va ser sobretot a partir de l'extraordinària pel·lícula “21 grams” (de l’any 2003) quan aquesta mentida agafà volada en l’imaginari col·lectiu. El seu protagonista (Sean Penn) afirma:  “Diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” 


 

Ja en les mitologies de l'antiguitat apareix una divinitat (Prometeu a la grega, Jehovà en el Gènesi bíblic) que crea l'home amb fang i després, amb el seu alè, li “insufla” la vida. Per alguns pensadors, això constitueix la base de la teorització de l'existència d'una entitat immaterial, i fins i tot immortal, que abandona el cos en el moment de la nostra darrera expiració.

Ànima, igual que ànim i el mot castellà “alma”, prové de la veu llatina homònima anima (“alè vital”), la qual conté l'arrel indoeuropea *ane-, possiblement una onomatopeia de la respiració forta. La mateixa arrel es troba present en el grec ἄνεμος (“vent”). Com a éssers que respiram, som animals. I la nostra ànima és el que ens anima a seguir vivint. Sense ella, seríem individus exànimes inanimats. Les persones pobres d’esperit són pusil·lànimes (+ pusillus, -a, -um, “petit”). Necessitam unanimitat (+ unus, a, um, “un”) per expulsar-les de la societat amb animadversió.

Paraula de Fray Luis de León
Paraula de Fray Luis de León

També, com a corrent místic, existeix l’animisme. Considera que gairebé tots els llocs, tots els animals, totes les plantes i tots els fenòmens naturals tenen consciència i sentiments. Tots ells, a més, poden comunicar-se directament amb els humans. Segur que tantes etimologies ens faran exhalar més d’un sospir a partir del verb llatí halare (“emetre”), d’on deriven també altres paraules com alè, alenar, inhalar, anhel halitosi, mal alè.

Ψυχή versus spiritus
L'equivalent grec d'ànima és ψυχή, que donà el verb ψύχειν (“respirar”). Per relatar la mort d'algú, Homer conta que la ψυχή surt volant com una papallona de la boca del difunt per anar a parar a l’Hades, el lloc de l’ultratomba –curiosament la lletra inicial d’aquesta paraula (Ψ), la penúltima de l’alfabet grec, té una certa semblança amb l’insecte esmentat, que era considerat un símbol de vida immortal.

En la mitologia, en canvi, Psique era una bella adolescent, de qui s’enamorà Eros –aquesta relació representaria la unió entre l’esperit i el cos físic per tal d’arribar a l’elevació de l’ànima, i així esdevenir éssers complets.

François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.
François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.

 

Eros i Psique (Bouguereau)
Eros i Psique (Bouguereau)


Ψυχή compta amb una extensa família de derivats:  psicologia (mot creat el segle XVI per l’humanista alemany Philipp Melanchthon), psiquiatria (amb l’afegitó de ἰατρεία, “tractament”, fou fundada pels metges francesos a mitjan segle XIX), psicoanàlisi (aquesta disciplina, avui considerada una pseudociència, fou creada a finals del segle XIX per neuròleg austríac Sigmund Freud) o parapsicologia (+ παρα, “al costat de”; estudia els processos psíquics que no es poden comprendre a partir dels processos sensorials ordinaris. En parapsicologia el cercle lluminós que envolta un objecte o persona rep el nom d’aurèola (< aurum, “or”), aura (< αὔρα, “brisa”) o halo (< ἅλως, “era”, espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla).

En grec, a part de ψυχήtambé trobam la paraula πνεῦμα (“buf”, “vent”), derivada de πνέω (“bufar”). D’aquesta paraula tenim neumàtic (càmera que s'omple amb un buf d'aire) i pneumònia (< πνέυμων, “pulmó”), que és una inflamació greu dels alvèols pulmonaris i dels bronquíols -del cultisme llatí tenim pulmonia, d’idèntic significat (el conducte cartilaginós “aspre”,τραχύς, que porta l’aire als pulmons rep el nom de tràquea).

L’equivalent llatí de πνεῦμα era spiritus, derivat de spirare, que també significa “bufar”. Fills seus són: espiritualitat, respirar, transpirar, inspirar, expirar, sospirar conspirar (és a dir, “respirar conjuntament contra algú”) o aspirant –l’halitus, que donà hàlit, era l’ “alè” o “buf suau”.

En un principi es creia que l'anima (igual que la ψυχή) era l'alè vital que t'acompanyava tota la vida, mentre que l'spiritus (igual que el πνεῦμα) era l'alè de la darrera exhalació. En tot cas, els clàssics creien que els animals només tenien ànima, mentre que els éssers humans tenen ànima i esperit, vist aquest com l’alè que permet el raonament, la parla.

Això, però, millor que ho deixem en mans de l'Esperit Sant, que és la tercera persona de la Santíssima Trinitat, consubstancial al Pare i al Fill –curiosament, en la teologia cristiana, la doctrina sobre l’Esperit Sant rep el nom de pneumatologia; fora de l’àmbit religiós, aquesta disciplina estudia la influència d’ ”éssers aeris” intangibles en les persones.

Una paraula plena de poesia
Una paraula plena de poesia

 

Una altra paraula grega per referir-se a l’esperit o ànima és θυμός. D’ella tenim ciclotímia, que és un canvi d’estat d’ànim cíclic (< κύκλος, “cercle”), que oscil·la entre l’eufòria i la depressió; distímia, que és un trastorn depressiu persistent (+ δυς, prefix que indica dificultat); o lipotímia, la pèrdua fugaç del coneixement, però conservant, encara que debilitades, les funcions cardíaca i respiratòria (la seva primera arrel és el verb λείπω, “deixar”, “abandonar”). En grec també hi havia el nom propi Eutimi, literalment “de bon ànim”.

Compte amb els fantasmes!
En tot cas, hem d’anar en compte quan se’ns aparegui l’Esperit Sant perquè estarem davant d’un fantasma. Els grecs empraven aquesta paraula, derivada de φαίνω (“aparèixer”, “fer visible”), per al·ludir a qualsevol cosa que es feia visible. Podia ser un reflex, una ombra o qualsevol aparició (epifania en grec). Amb el temps, el mot adoptà l’actual significat, és a dir, imatge del suposat esperit o espectre (< specio, “observar”) d’un difunt. No deixa de ser curiós que, en les pel·lícules de terror, els fantasmes, com a éssers d’aire que són, es manifestin com un vent que recorre les cases, tot obrint finestres i movent mobles.

Ànima
Ànima


També empram fantasma per al·ludir a una calamitat que ens amenaça i que, per tant, ens espanta tant com l’aparició d’un mort. Així parlam del “fantasma de la sequera” o del “fantasma de la pobresa”. D’altra banda, “un poble fantasma” sembla que només és apte per a esperits d’ultratomba que sovint tenen fama de ser uns pedants. D’aquí que també ens trobem amb individus de carn i ossos que són uns autèntics fantasmes!

Per associació amb el concepte fantasma (que també comparteix etimologia amb diàfan), naixerien les paraules fantasia -per referir-se a aquelles aparicions que són producte de la imaginació- i fenomen, literalment “allò que es presenta” o “allò que és accessible als sentits”. Pel que sembla, aquest darrer terme va ser rescatat com a cultisme per Kant. Així, en l’àmbit de la filosofia, respectant el seu significat original, un fenomen era allò que podia ser percebut, tant si la seva aparença ens enganyava com si no ens enganyava; tant si podia ser font de coneixement com si, ben al contrari, ens allunyava de la veritat.

La teoria de l’ànima de Plató
Al món grec, qui es preocupà molt per l’estudi de l’ànima fou Plató (segle IV aC). Al seu parer, l’home està format per dos elements:  cos i ànima. El cos és una identitat purament sensible, format pel Demiürg, que és un petit déu d’origen pitagòric. Les ànimes, en canvi, no són matèria, sinó un principi espiritual, una força vital gràcies a la qual els éssers es poden moure.

El mite del carro alat de Plató
El mite del carro alat de Plató


Per Plató, el cos (σῶμα) és la presó (σῆμα) de l’ànima (ψυχή), la qual és inmortal i prové del món de les idees. En el diàleg Fedre (245 e i ss.) trobam el mite del Carro Alat que explica el tema de l’ànima i el coneixement. Així el relata el filòsof Ramon Alcoberro a la seva web:

“Les ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant les idees que també són eternes i perfectes... Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l’auriga cau en el món sensible. L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes.

Plató creia que les ànimes són eternes i que s’encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat. El cavall negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l’esperit, els humans tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables (opinions) sinó assolir l’esperit, arribar al saber i a la veritat. Per a Plató la relació entre el cos i l’ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral”.

Per acabar, us recoman aquest article titulat "¿Adiós al alma?"

Aquí teniu la gran cançó de Mari Trini "El alma no vendere":

Jo adoctrín

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (20/06/2013)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo (“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.
 
Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ὀρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-, “davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis, aconseguint així no ser presoners de la ignorància.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n'heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca.

Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Com a tutors que protegim (tueor), hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho. Només instruint-los (< struo, “unir”) podran construir estructures sòlides mentals que contínuament hauran de revisar per evitar que s’obstruesquin.
 
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. He de confessar que també som mestres (< magis, “més”), alguns amb més d’un màster, perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus, “menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
 
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees  que els permetin veure-hi millor (εἴδω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αὐλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual.

L'educació segons Kant
L'educació segons Kant

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d'ells mateixos, sense que, d'acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d'imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.
 
A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d'ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràsia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s'involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν ("L'home és un animal polític", és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia:



Aquest altre també és molt interessant. En una escola de Pèrsia un professor, des de la disciplina més rígida, ensenya als seus alumnes que dos més dos són cinc. Alguns es reprimeixen i ho accepten, i d’altres s’hi intenten rebel·lar. Babak Anvari, a través d’aquest curtmetratge xocant, fa una crítica al sistema educatiu d’alguns països orientals, on l’educació està manipulada i el preu d'encarar-t'hi és massa car. I de pas, ens apropa una oportunitat per reflexionar sobre la importància –i la responsabilitat– d'ensenyar a pensar i a reflexionar més que a obeir i acotar el cap.



Aquí teniu un poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):
No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 


Articles del web relacionats:
Talents castrats
Engrescats de bell nou
Etimologies escolars
- El mite de l'adoctrinament
- Posteducació

Aquí teniu deu articles sobre la importància d'educar.

Aquí teniu el dia a dia del professor explicat mitjançant diferents obres d'art.

Dia 5 d'octubre és el Dia Mundial del Docent. Aquí teniu reflexions sobre l'ofici de docent. I aquest vídeo també és interessant.

Aquí teniu l'educació en aforismes.

Aquí teniu un article del gran Umberto Eco titulat "¿De qué sirve el professor?"

Aquest article de Jaume Cabré també és interessant. Es titula "Elogi del professor de secundària. Segon intent".

Aquest article també és interessant: "Los buenos profesores".

Aquí teniu frases sobre l'educació de gent il·lustre.

Aquí teniu altres reflexions sobre l'art d'educar.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró parlant sobre l'educació a l'antiga Roma.

Gianni Rodari, un dels mestres de la literatura infantil, també té grans frases sobre l'educació.

I per conèixer la realitat de les nostres aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu el meu homenatge a docents il·lustres de les Balears. És la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (15/09/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears. En aquest cas, amb motiu de l'inici del nou curs escolar, parl de Guillem Cifre de Colonya (fundador de l'escola alternativa a Mallorca), Alberta Giménez (educadora que reactivar el col·legi "La Pureza"), Vicent Serra Orvay(intel·lectual eivissenc col·laborador de mossèn Alcover) i M. Àngels Cardona (insigne biòloga menorquina).



Aquí teniu un conjunt de textos sobre l'ensenyament a l'antiga Roma recopilats per Mònica Miró:

Textos sobre educació a l'antiga Roma
Textos sobre educació a l'antiga Roma


Frases sobre l'educació
Frases sobre l'educació
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px