Banner Top

L'univers psicodèlic de les drogues

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que es podria haver drogat seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur. Ho feia des de l’interior d’una caverna subterrània.

El procés pel qual la sacerdotessa dèlfica es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme (εν + θεός), paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, la sibil·la  mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (εκ + ἴστημι, “quedar dempeus”, “aixecat fora del cos”), que avui és el nom d’un tipus de droga (paraula d’origen incert).

Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

Estupefaents al·lucinants
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I, des d’un punt de vista etimològic, sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs ψυχή  (“ànima”) i δῆλος  ("clar", “visible”). Psicodèlic, per tant, fa al·lusió a un estat que genera una exaltació de la consciència que deixa l’ànima “clara”. I això ho provoquen molt els al·lucinògens, psicofàrmacs (< φάρμακον, “remei”) que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec ἀλύω, “estar agitat” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment".

Els al·lucinògens també són estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat – d’stupeo, “quedar-se atònic” també tenim estúpid. Igualment podem parlar de substàncies psicòtiques psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs ψυχή (“ànima”) i τρόπος (“volta”), ens capgiren la ment.

Classificació de les drogues
Classificació de les drogues
 

Nicotina, una droga tòxica
Les drogues són productes tòxics. Aquesta paraula prové del grec τόξον (“fletxa”) perquè a l’antiguitat les puntes de les fletxes solien estar enverinades. Així, les ferides ocasionades esdevenien perjudicials, és a dir, tòxiques. Una de les drogues més tòxiques és la nicotina. Agafa el nom del francès Jean Nicot de Villamain (1530-1600).

Natural de Nimes, en tenir 30 anys, Nicot fou nomenat ambaixador francès a Lisboa. Al país lusità li varen oferir una planta de tabac procedent de Nord-Amèrica, concretament de Florida. Aleshores l’home la va portar a la seva França natal a fi de mostrar-la a Caterina Maria Romula di Lorenzo de Mèdici, reina consort. Aquesta de seguida es féu adepta a la planta, ja que les inhalacions de tabac en pols li calmaven les migranyes. En un primer moment aquella planta amb propietats medicinals rebé el nom d’ “herba de la reina” i finalment ja agafà el nom definitiu de nicotina en honor al seu introductor a Europa.

Composició del tabac
Composició del tabac


Lluny del seus efectes curatius, avui la nicotina és el principal component del tabac, que pot esdevenir una droga letal. Tot i que el costum de fumar o xuclar tabac ens ha arribat d'Amèrica, la paraula ja existia en castellà i en italià abans de la descoberta d'aquell continent. Procediria de l’àrab ṭabbaq ṭubbaq i era el nom que rebien diverses plantes medicinals, algunes d'elles somníferes.

Assassins drogats
Curiosament, del Pròxim Orient també hem adoptat una paraula relacionada amb les drogues: assassí. Hassan Ibn Sabbah fou un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia. Als seus seguidors els feia fumar un producte anomenat, en àrab, hashish, fruit de la barreja amb resina de flors de la planta Cannabis sativa -avui, en àrab, hashish només significa “herba”. El seu consum tenia efectes euforitzants (< εὖ, “bo”, + φέρω, “portar”) i narcòtics (< ναρκάω, “estar adormit”). Va ser així com aquell grup d’adeptes fou conegut com els haixixins.

La secta dels assassins
La secta dels assassins


Abduïts pel seu líder, el haixixins es desplaçaren per l’actual Iran, Iraq i Síria. I per allà on passaven deixaven un bon nombre de morts. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. Fou així com els europeus adoptaren el nom d’assassins per denominar les persones que cometien crims -la primera referència la trobam a Blanquerna (1283), de Ramon Llull.

Cal, doncs, anar en compte amb l’haixix, també conegut com a cànnabis o marihuana (d'origen incert). L’etimologia ens diu que si el consumim ens podem convertir en assassins. I si ens paguen per matar gent serem uns sicaris, paraula provinent del llatí sica (“punyal”), que alhora deriva de secare (“tallar”). A l’antiga Judea els sicaris varen ser un dels grups jueus més violents, simpatitzants dels zelotes. Els romans temien molt les seves sicae

La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)
La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)


Dopatge amb alcohol
En alguns casos les drogues poden servir per millorar el nostre rendiment. És el cas dels dopatges. Sembla que aquesta paraula la varen adoptar els holandesos en colonitzar Sud-àfrica. Allà els zulus anomenaven dop una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en danses cerimonials.

Al segle XIX, després de la Revolució industrial, l’esport va patir una gran transformació. De ser un entreteniment passà a ser una activitat que movia molts de doblers i molt de prestigi. D’aquesta manera alguns esportistes no dubtaren a ingerir substàncies per augmentar el seu rendiment físic.

El Tour de France i el dopatge
El Tour de France i el dopatge


El primer cas de dopatge conegut de l’era moderna es registrà el 1886. Fou el que protagonitzà el ciclista gal·lès Arthur Linton, que morí durant la cursa París-Bordeus. La droga més utilitzada en el dopatge és l’amfetamina, acrònim de la substància química a(lfa)m(etil)fe(ne)t(il)amina.

Herois amb heroïna
Una altra droga que dóna força heroica és l’heroïna. A finals del segle XIX la firma alemanya Bayer va crear la marca Heroin per denominar la diacetilmorfina, un narcòtic més potent que la morfina.

L'heroïna pot ser mortal
L'heroïna pot ser mortal

La nova nomenclatura recordava l’exaltació d’ànima que provoca la substància, que fa que el seu consumidor se senti com un heroi de la mitologia grega. A la marca Heroin s’hi afegí el sufix emprat per als estupefaents, que en la nostra llengua és -ina. Així doncs, cal no confondre la droga heroïna amb l’homònim del femení d’heroi.

També tenim altres drogues que procedeixen d’Amèrica Llatina. És el cas de la cocaïna, que, en la llengua quítxua, és el nom d’un tipus d’arbust (kuja).

Soma, la droga de la felicitat
Alguns consideraran que les drogues donen la felicitat. Segons, però, la literatura de ciència ficció, la droga de la felicitat  per excel·lència és el soma. És un concepte que el 1932 creà l’escriptor britànic Aldous Huxley en la seva novel·la distòpica Un món feliç -el títol estava carregat d’ironia. Curiosament, en grec σῶμα significa “cos”. I a l’antiga Índia aquest també era el nom que rebia un suc extret d’una planta que prenia la gent per realitzar les seves cerimònies religioses.

dictadura perfecta

El llibre d’Huxley és un al·legat contra un futur que sembla que ja s’ha fet realitat: la societat de consum, el control genètic o la manipulació dels règims totalitaris a través de la propaganda subliminal. Enmig d’aquest context el soma és presentat com un narcòtic que proporciona l’Estat per tenir la població contenta i, per tant, distreta i controlada. Es pren en tauletes de grams i se sol mesclar amb alguns aliments.


Avui les drogues tenen mala fama. Antigament, però, no eren il·legals, ja que sovint, en medicina, s’utilitzaven per combatre mals tan comuns com l’insomni, l’anèmia, les migranyes o els dolors menstruals.

Aquí teniu un interessant article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la morfina.

Aquí teniu un article interessant titulat "El opio del pueblo".

Aquí teniu un article que parla sobre El LSD i l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
L'oracle de Delfos
Efialtes, el dimoni convertit en malson
Mens sana in corpore sano?

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. 

Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió. De fet, la relíquia més valuosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquerir La Meca. Igualment el verd és el color de la tecnologia i dels soldats. Molts monstres en la ficció occidental solen ser verds per l’associació amb el verí, l’enuig (verd d’ira) o la podridura.    

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
És l’absència de color. Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. El blanc representa la puresa i la llum, però a la vegada ex­pressa l’alegria i la pau (com les cigonyes i els coloms). L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això els nadons s’embolcallen amb draps blancs i les núvies es vesteixen amb aquest color. Pel mateix motiu també és present en les cerimònies d’iniciació.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. El negre representa la negació i el final de les coses. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres, estar negre, llista negre, humor negre, caixa negra, ovella negra.... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els gats són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort. Curiosament, en el món de la moda, és el color de la sofisticació i l’elegància.  

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers. I a l’Oceà Pacífic, prop d’Austràlia, hi ha un arxipèlag que es diu Melanèsia (+ νῆσοι, “illes”).

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió. Així, l’expressió “posar negre sobre blanc” significa aclarir un assumpte, distingint uns aspectes d’uns altres.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Violeta
Sinònim seus són porpra o morat. A l’antiguitat era el color de la classe benestant perquè era difícil d’obtenir. S’extreia d’insectes i de flors. El violeta s’associa a la vanitat i a la sexualitat. Per això és el color del moviment homosexual i d’altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.  

Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

blau

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell és el color de les emocions, del sexe i de l’amor. També el trobem present en la Creu Roja, el nas dels pallassos, les revolucions, els moviments obrers, el comunisme i el nazisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell, en funció del seu to, té altres noms. El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

vermell

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

El carmesí és el vermell fosc, tirant a blau –la paraula prové de l’àrab hispànic qarmazí, del color del quermes, insecte del qual s’obté una matèria colorant). També hi ha el morat , de color entre vermell i blau, que al·ludeix al color del suc de les móres. I per últim tenim el porpra, color vermell fosc tirant a morat, que fa referència a una matèria colorant que s’obtenia antigament d’uns mol·lusc marins anomenats πορφύραι -l’arrel donaria nom al poble fenici perquè empraren molt aquest color per pintar les seves naus.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. És el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia. Com a color de la llum solar, en diferents cultures el groc està reservat al deús. Per això té connotacions positives, associades a la l’enteniment, l’alegria i l’optimisme. Per contra, també és el color de l'avarícia i la ira. Deu ser per això que premsa sensacionalista també rep el nom de premsa groga.

En la medicina, el groc és símptoma de malaltia. No debades, quan ens enfadem, la bilis ens fa tornar grocs. El pintor holandès Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra explica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. Relacionats també amb el color groc són els cítrics, que són els arbres de fruites àcides com el taronger, el llimoner o el mandariner. El nom prové de Citrus, l’arbre africà de Cidre, similar al llimoner.


 

Sovint es diu «estar groc com el safrà». Aquest mot, igual que el castellà «azafrán»,deriva de la forma àrab za’farān, que significa, també, “groc”. La paraula castellana «amarillo» provendria, en canvi, d’una forma del llatí vulgar amarellu(m), diminutiu de la paraula amarus, que significa “amarg”. El gran etimòleg Joan Coromines relaciona els dos significats (color i gust) pel fet que en algunes malalties com la icterícia, que s’origina en un trastorn del fel o humor amarg, la gent tenia un color pàl·lid o grogós de pell.

Totes les variacions del color acostumen a prendre el nom d’algun element de la natura que el té. Així, camussa (sinònim d’isard)  designa un groc marronós per assemblar-se al color del pèl d’aquest animal, o l’ambre és un groc ataronjat el nom del qual prové del de la resina fossilitzada. Altres comparacions amb el groc són «estar groc com una llimona» o «estar groc com la cera».

No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Aquí teniu un article interessant titulat "La visión animal de los colores".

Aquí teniu una intervenció del filòleg clàssic Pep Campillo, a Ser Mallorca, parlant sobre el simbolisme del color al món clàssic.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de  mulier i femina, ens podem trobar amb autèntiques sorpreses. Una etimologia popular, plena de prejudicis, afirma que mulier estaria relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”), la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. 

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella. Comparteix arrel amb filius,“l’alimentat amb la llet” (daughter, en anglès), fetus, “el nodrit”,  fecundus, “fèrtil”,  felix (amb idèntic signififat),  fellare, “xuclar”, “mamar” -el seu cultisme és fel·lació. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

donalengues

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge, emasculació (sinònim de castració) i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Parlam diferents a nins i nins? Aquest vídeo dels informatius de TV3 en dona la resposta. Aquest altre parla sobre les dones i l'esport d'elit

És l'home ara el sexe dèbil? La resposta la teniu en aquest altre vídeo dels informatius de TV3. Aquest altre vídeo parla sobre les desigualtats que els adults ja imposen a nins i nines.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Aquí teniu un llistat de frases del refranyer popular amb la dona com a protagonista.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Quina joia de juguetes!

Els nins esperen amb molta de joia el Nadal perquè és temps de jocs i de juguetes. Jolius com estan, però, no saben que l’etimologia actua sobre d’ells com si fos un autèntic imant. No debades, aquestes quatre paraules deriven del llatí iocus (“broma”, “diversió”), que en anglès, a través del francès, donà joke (“acudit”) i en castellà “jocoso” com a sinònim de bromista –en anglès, quan s’ho passen bé el que fan és to enjoy, és a dir, prendre “joia d’una cosa”, la qual cosa fa que estiguin joyceful (“alegres”). Durant l’edat mitjana, també produïa molta de joia escoltar els joglars, encara que fos per afinitat etimològica.

schola

Una altra paraula llatina que s’utilitzà amb el mateix significat que iocus fou ludus. No deixa de ser curiós que a l’antiga Roma l’escola infantil s’anomenàs precisament ludus; això constata que la infància ja llavors era concebuda com una etapa per a l’esbarjo –el mateix reflecteix la paraula escola, que deriva del grec σχολή (“temps lliure”, “oci”). L’escola, per tant, no hauria de ser cap negoci (< nec, “no” + otium, “oci”, “descans”), paraula que antigament no tenia la forta connotació econòmica que té ara; tan sols era sinònima d’ocupació.

Escena d'
Escena d' "otium" en una pintura romana


De ludus tenim lúdic, ludòpata, ludoteca, interludi (“joc entre” dos actes), preludi (originàriament, “el que va abans d’una representació), al·ludir -originàriament, “fer broma amb algú”- i eludir -originàriament, “esquivar alguna cosa des de (ex-) la broma”. Il·lusió també conté el mateix ètim; amb la incorporació de la preposició in (“cap a”), antigament significava “mentida”, “engany”.

Nins gaudint d'un espectacle de titelles, París, 1963 (Alfred Eisenstaedt)
Nins gaudint d'un espectacle de titelles, París, 1963 (Alfred Eisenstaedt)


Ara sabem, doncs, que incorrem en una redundància etimològica quan deim que la vida és un joc d’il·lusions –és a dir, un joc (iocus) d’il·lusions (<ludus, “joc”). A falta d’il·lusionar-nos a nosaltres mateixos, sempre podem recórrer a un il·lusionista que es dedica a enganyar la gent amb jocs de mans i falsa màgia.

Amb el temps, però, la il·lusió perdria el seu significat original i esdevindria sinònim d’esperança sense fonament real. És per això que ara, per a molts, una il·lusió és una mentida que sembla real. Això, però, és millor que encara no ho sàpiguen els nostres il·lusos (“enganyats”) infants –ja s’ho trobaran. Deixem que aquests dies continuïn gaudint de la joia que els provoca saber que les seves il·lusions s’han fet realitat en forma de joc o de jugueta. I acabarem amb tres frases lapidàries:

  • “Les úniques persones serioses són les que, de tant en tant, juguen”
  • “L’adult que no juga perd l’infant que duia dins”
  • “L’única pàtria de l’home és la seva infantesa” (Rainer Maria Rilke)

Jocs de nens (Pieter Brueghel el Vell,1560, Kunsthistorisches Museum Viena)
Jocs de nens (Pieter Brueghel el Vell,1560, Kunsthistorisches Museum Viena)


I per favor, aquest Nadal heu de saber que massa juguetes anestesien els nins. Llegiu aquest article!

Aquí teniu un àudio del programa "La noche en vela" de RNE sobre la història de la jugueta.

Sabíeu que el concepte de jugueta no va aparèixer fins al segle XVII? Ho explica Montserrat Roig en aquest article titulat "La fi de la infantesa".

Aquí teniu un capítol del programa "Téntol" dedicat a paraules relacionades amb els jocs:

 

Recordau, tanmateix, que el millor regal per als nins és el temps. Ho diu Carles Capdevila en aquest fantàstic article.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua", de TVE, parla sobre expressions relacionades amb la infància.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Wonderland" (Ràdio 4), on parla dels jocs infantils a l'antiga Roma.

Aquest reportatge de "National Geographic Historia" parla sobre com es criaven els nins a l'antiga Grècia.

Aquí teniu unes reflexions molt interessants sobre la vida fetes per un nin:



I aquí teniu el famós discurs del professor de la pel·lícula "La pell dura" (1976) de Francois Truffaut. Parla de com d'important és tenir una bona infància:




Articles del web relacionats:

Els misteriosos Reis d'Orient

Qui no estima els pamflets?

Continuam amb les nostres etimologies revolucionàries que inciten a la rebel·lió, és a dir, a la guerra (bellum). Després de parlar dels pasquins, avui toca referir-nos a una espècie de sinònim seu, el pamflet. Aquesta paraula està sorprenentment relacionada amb la de pàmfil. Es tracta d’un nom propi molt habitual segles enrere. El més conegut fou Pánfilo de Narváez, conqueridor espanyol que al segle XVI esdevingué governador de Florida.

Amb tot, hem de retrocedir més segles enrere per topar amb l’arrel de la fantàstica història etimològica que ens ocupa. A partir del segle XII es popularitzà per Europa una novel·la titulada Pamphilus, el protagonista de la qual era un bonàs, de manera que feia honor a l’etimologia del seu nom de ressonàncies gregues (παν, “tot” + φίλος, “amic”). Es tractava d’una obra curta i de contingut burlesc. Per analogia semàntica, l’anglès emprà el seu diminutiu, pamflet, per donar nom a un escrit breu difamatori. Avui no fa falta ser un pàmfil per escriure pamflets.

I si volem fer encara més visible el nostre malestar, convé no descartar sortir al carrer amb pancartes (παν, “tot” + χάρτης, “full”) a la mà. És així com ens hem de manifestar (manus, “mà” + suposadament ferre (“portar”, “mostrar”). Aquesta paraula, per tant, literalment vol dir “ensenyar les mans” per ventura com a senyal d’innocència o com a senyal de la idea de “no tenir res que ocultar”. De fet, quan manifestam alguna cosa ho donam a conèixer públicament -en anglès en diuen demostration. I que quedi clar que quan ens manifestam i feim vaga no vol dir que estiguem ociosos (vacare). Això ho deixam per a les vacances.



Un mar d'etimologies

Ja abans dels romans, els grecs s’encarregaren de bastir el famós “pont de blar blava” que el cantautor Lluís Llach immortalitzà en el seu excels disc homònim. En llengua hel·lena hi ha fins a quatre mots que fan referència a la mar: θάλασσα ο θάλαττα (de gènere femení), ἅλς (“mar salada”, també de gènere femení), πόντος (de gènere masculí) i πέλαγος (de gènere neutre) –per a nosaltres la mar només és bisexual, li podem atribuir tant gènere masculí com femení.

El terme θάλασσα (nom d’un veterà programa del Canal 33) ens ha regalat paraules com talassocràcia –en al·lusió a l’hegemonia marítima que tingué la cultura minoica al segon mil·lenni aC- o talassoteràpia, el tractament de malalties mitjançant banys de mar. Per la seva banda, d’ἅλς tenim halièutica, l’art de pescar -peix, en grec, era ἰχθύς, d’on deriva ictiologia, la branca de la zoologia que estudia els peixos.


Πόντος, en canvi, té una història etimològica curiosa. Originàriament, significava camí. Aviat, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el πέλαγος (“mar endins”).

I el πέλαγος més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes. Però, en castellà, πέλαγος també originà el verb “empalagar”, que en un principi significava “endinsar-se massa en alta mar”. Hem d’imaginar que quan estàs envoltat de “tanta mar” t’embafes com quan menges “massa”.

L'arxipèlag del mar Egeu
L'arxipèlag del mar Egeu
 
Mar Egeu
Al món grec, doncs, el primer arxipèlag o “mar principal” fou el mar Egeu, que agafa el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de Teseu. Quan aquest partí cap a Creta per a matar el Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de les seves naus per unes de blanques. Teseu, però, s’oblidà d’aquest encàrrec. Així, quan el pare va veure de lluny les naus amb les mateixes veles es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom.
 
El mar Egeu està ple d’illes, νῆσοι. Podem resseguir aquest terme sobretot a l’oceà pacífic en molts d’arxipèlags prop d’Austràlia: Melanèsia (+ μέλας, «negre»), Micronèsia (+ μικρός, “petit”) o Polinèsia (+ πολύς, «molt»).  En àrab, en canvi, illa és jazira, arrel que donà Algèria, Algesires (ciutat de la província de Cadis) i el canal de televisió Al Jazeera (encara que en aquest cas amb el significat de “península”, en al·lusió a l’aràbiga).

Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia
Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia

A l'Oceà Atlàntic, prop de la Mediterrània, també tenim un conjunt d'arxipèlags molt famós que s'aixopluguen sota la terminologia de Macaronèsia, les illes dels “afortunats” o dels “feliços” (μάκαρ).No debades, segons la mitologia, era el lloc on anaven a parar els herois difunts. La Macaronèsia està constituïda per les illes portuguesesAçores, Madeira i les Selvagens, l’arxipèlag espanyol de les Canàries i Cap Verd, que és un estat propi.

Macaronèsia
Macaronèsia


El mar Egeu es convertí en la pàtria dels grecs. Així ho constata l’historiador Xenofont en la seva obra Anàbasi (IV, 7, 24, 3). Després del fracàs de l’expedició dels “Deu mil” contra els perses, els grecs caminaven perduts per terres turques. En arribar a la costa i tornar a veure la mar, varen cridar amb llàgrimes als ulls: θάλαττα, θάλαττα (“el mar, el mar”). 

El major cant al mar Mediterrani és l’Odissea. Curiosament Homer es resisteix a admetre que el mar pugui ser exclusivament blau. El descriu sobretot com “del color del vi” (οἶνωψ πόντος). També diu que és “cendrosa” en al·lusió als deixants d’escuma dels vaixells.

La gran onada‘La gran onada de Kanagawa’, 1829-1833. És una de les imatges de l’art japonès més conegudes a Occident.

Nàusees que fan nosa
Si navegam molt correm el perill de marejar-nos, verb que prové del llatí mare, maris (“mar”), d’on tenim també marisc i, en castellà, “merluza” (< marilucia, “peix de la llum”; el seu equivalent català, lluç, només  conservà la segona part de l’expressió llatina). D’altra banda, a Espanya, els antecedents dels supermercats foren els ultramarins. L’etimologia ens diu que eren llocs que en un principi només venien queviures procedents de més enllà (ultra) del mar, és a dir, d’Amèrica.

Mosaic de peixos (Pompeia)
Mosaic de peixos (Pompeia)


Si ens marejam, podem tenir nàusees a partir de l’ètim grec ναῦς (navis llatí), d’on prové també  nàutica,  naufragi (+ frango, “rompre”) i els neologismes internautes i astronauta. Per evitar pendre “biodramines”, cal, doncs, “saber pilotar bé una nau”, una acció que en grec es deia κυβερνάω i que ens ha donat el verb governar -ja a l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar (< πηδόν, “timó”). Actualment κυβερνάω ha ressorgit de l’oblit de la mà d’Internet amb les paraules cibernauta i cibernètica.

home amb peix

El pescador d'Akrotiri, ciutat al sud de l'illa grega de Santorini (fresc datat del 1500 aC)

Per ventura, avui totes aquesta paraules nàutiques ens fan ja una mica de nosa. I no anau errats des d’un punt de vista etimològic. És evident que les nàusees que ocasiona el balanceig d’una nau (ναῦς) són molt molestes i, per tant, també fan molta de nosa. En qualsevol cas, per acabar amb aquest mal tràngol, és millor invocar els vents oportuns, que són els que ens han de dur a bon port (portus).

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)


Tanmateix, si no tenim les coses clares, no hi ha cap vent oportú. Ja ho assegurava Sèneca: Ignoranti quem portum petat, nullus suus ventus est (“Per al que no sap a quin port es dirigeix, cap vent no és favorable”). Sempre, però, podem optar per allò segur i anar arran de mar, vorejant la costa. Així reviurem l’antic significat de periple (< περί, “al voltant de” + πλέω, “navegar”). En arribar (< ad ripam, “a la vorera”) a destí haurem de treure els estris de pescar, és a dir, els ormejos, paraula que ve del grec ὁρμίζω (“ancorar”).

Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)
Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)

Bitàcoles per evitar preguntes
A part d’invocar el déu Posidó, per gaudir d’una bona travessia és necessari dur a bord un quadern de bitàcola, un llibre on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell. El terme prové del llatí habitaculum (“estatge”). Ve de quan,  antigament, els vaixells tenien una espècie de caixa forta on el capità guardava el diari de navegació. Es tractava d’una informació que no es podia perdre ni podia anar de mà en mà. Donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en un habitacle, un estatge.

En tot cas, per poder navegar l’etimologia també ens diu que cal preguntar. Aquest verb vendria del llatí percontor, mot que consta de per- ("mitjançant") i contus, ("llança" < κοντός). Originàriament, doncs, preguntar al·ludia a l'acció d'un mariner que, amb una llança, intentava descobrir la profunditat de la mar o d'un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de "sondejar la mar" el terme passà a significar "sondejar una persona" per intentar arribar fins al fons d'un assumpte.

Part d'una embarcació
Part d'una embarcació


A l’hora de “preguntar” a bord hem de tenir clar que la popa és la part posterior i la proa, la part davantera. Ambdós termes venen del grec πρώρα (“proa”). En canvi, de procedència neerlandesa són els noms per designar els dos costats de l’embarcació. Estribord és la part dreta, mirant de popa a proa, és a dir, el costat (boord) on es troba el timó (stier); i babord és la part esquerra, és a dir, el costat que es troba darrere (bak, germà bessó de l’anglès back).

Pirates, filibusters, bucaners i corsaris
Els que impedeixen arribar a bon port són els pirates, que sempre estan a punt per a qualsevol escomesa. Aquesta paraula també prové d’un ètim grec, πειρέω (“provar”) ja que eren individus que sempre “provaven” fortuna a la mar.

Un sinònim de pirata és filibuster, que, en canvi, és d’origen germànic i significaria “el qui obté un botí” (en anglès, freebooter). S’emprà sobretot per referir-se a aquells individus que, després del descobriment d’Amèrica, atacaven els vaixells que anaven al nou món o en venien.

Ruta dels pirates del Carib
Ruta dels pirates del Carib
 
D’altra banda, de filibuster tenim filibusterisme, que és una tècnica específica d'obstruccionisme parlamentari mitjançant la qual s'abusa del reglament amb l'única finalitat d'ajornar al màxim una decisió. El terme va néixer al Senat dels Estats Units, el 1825. Un senador que no estava d’acord amb un projecte de llei presentat pels oponents parlà durant hores i hores per evitar que fos aprovat aquell dia. El parlamentari s’aprofità que el reglament de la cambra establia que un senador podia continuar parlant sense límit mentre no s'aturàs o s'assegués. Aleshores qualcú es recordà de la manera de funcionar dels filibusters d’Amèrica, que moltes vegades segrestaven persones per demanar-ne un rescat. S’associà el segrest del projecte de llei que es discutia amb els segrests d’aquells pirates americans.
 
També hi havia els bucaners, que en principi eren aventurers de diversos països europeus que s’establiren a algunes illes del Carib. Es feien dir així perquè, per cuinar, molts d’ells utilitzaven una espècie de graella anomenada bucan, procedent dels indis del Brasil.

Pirates d'Astèrix
Pirates d'Astèrix
 
Al costat dels bucaners hi havia els corsaris, derivat del llatí cursus (“cursa”). Aquests, però, actuaven amb permís reial (patent de cors) i només atacaven els vaixells de nacions enemigues. Havien de donar al rei una part del botí. També, però, transportaven mercaderies i escortaven altres embarcacions perquè no fossin assaltades. La seva era una professió considerada honorable. A les Balears els corsaris tengueren un paper ben destacat fins ben entrat el segle XIX.

La xusma, a galeres!
Avui hi haurà gent que considerarà que tots aquests tipus de pirates són xusma, gent vil. En aquest cas, l’etimologia ens torna a ser reveladora. El terme va sorgir al segle XIV a partir del dialectalisme genovès ciurma, que al·ludia al conjunt de remers que estaven obligats a remar a les galeres. Tractant-se de presos, la majoria solien ser de classe social baixa, amb escassa educació, i d’aquí el seu significat actual.

L'antiga xusma
L'antiga xusma


Si gratam, però, més en l’etimologia de ciurma ens trobam el terme grec de κέλευσμα, que era el nom que rebia el “cant rítmic per a dirigir el moviment dels rems”. Era un cant en forma d’ordre que donava el responsable de les galeres. Així doncs, l’arrel principal de tot plegat és κελεύω (“ordenar”, “manar”).

A la segona part d’El Quixot (capítol LVIII) la paraula xusma encara apareix amb el seu significat primigeni: “[…] al subir don Quijote por la escala derecha toda la chusma le saludó como es usanza cuando una persona principal entra en la galera(…)”. Avui, però, tots sabem què significa xusma. Molts d’ells ja se’n podrien anar a galeres i fer així un homenatge etimològic a aquesta paraula. Segur que, després de remar tant, sortirien amb el cap més ben moblat.

D’origen mariner és també l’expressió castellana “salvarse por los pelos”. En temps antics, entre la tripulació era habitual recomanar als passerells que es deixessin créixer els cabells. Així, en cas de caure, tenien per on ser agafats.

Tot i que la paraula és de creació posterior, la pel·lícula Ben Hur retrata molt bé la xusma de les galeres romanes:



Aquí teniu el capítol de "Tèntol", d'IB3 TV, dedicat a les paraules de la mar:

 

Aquest article parla sobre la història de la metàfora de la nau de l'Estat.

Aquí teniu una peça del programa "Thalassa" dedicada als pirates.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Mare Nostrum. I aquí de Mare Magnum.

Aquí teniu un capítol del programa "Caçadors de paraules" dedicat al vocabulari dels pescadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I com a homenatge a la nostra mar, aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach: "Maremar"



I aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach dedicata a la mar: "El meu amic, el mar":



També, però, tenim, la cançó "Al mar" dels Manel:


Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!

- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
Qui era el capità Barceló?
La posidònia de Posidó

El festival etimològic dels sentits

En plena primavera tots els nostres cincs sentits estan a flor de pell. Ara més que mai, doncs, podem apreciar la seva riquesa etimològica com a sentinelles que som de la vida –aquesta paraula, heretada de l’italià, prové del llatí sentire (“sentir”, “percebre”). 

Els sentits són una delícia (< delicio, “distreure”, “divertir”) i ens fan ser diletants de la vida, és a dir, ens fa ser persones conreadores d’una branca del coneixement sense una preparació seriosa prèvia.

Qui estan dotats d’una potència sensorial especial són els que tenen sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). Es tracta d’una alteració de la percepció sensorial que fa que els sons tenguin un gust i els sons un color. La gent que pateix aquesta malaltia són artistes, intel·lectuals, músics, “capaços” de veure més enllà dels sentits bàsics.

D’αἰσθάνομαι també tenim anestèsia, manca (ἀ privativa) de sensibilitat acompanyada o no de pèrdua de consciència; estètica, doctrina sobre la belles, l’art i les sensacions en general; hiperestèsia, augment de la sensibilitat per sobre (ὑπέρ) del que és normal; bradiestèsia, lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) en la percepció de les sensacions; al·loestèsia, trastorn en què els estímuls aplicats en un costat del cos se senten en l’altre (ἄλλος, η, ον); i poliestèsia, sensació tàctil en la qual un mateix objecte sembla sentit en molts (πολύς, πολλή, πολύ) llocs.

Gust
Un dels grans mals és patir agèusia, que és la pèrdua del sentit del gust (γεύω). No debades, aquest sentit ens permet tastar amb la boca els sabors de la vida. Curiosament, el llatí sapio significa tant saber com assaborir. D’aquesta mateixa arrel provenen les paraules saviesa, saborós, insípid o sapiència. No és casual, doncs, que el sabor es relacioni amb el bon judici. Per qualque cosa es diu, si no, que algú “té bon gust”. No hi ha dubte que el gust per la saviesa ens evitarà més d’un disgust. Ja ho digué Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Així doncs, mai millor dit, hem de passar gust de saber.

Les paraules sàvies i saboroses surten de la boca. En llatí, bucca, -ae acabà substituint gula, -ae –que donà glotó- i os, oris, d’on tenim oracle, òscul (besada al món romà), orador, oratòria, oració, adorar, oral, orifici i, en castellà orilla”, “bostezooperorata”. Un altre derivat seu és inexorable. Els romans aplicaven aquest adjectiu a una persona inflexible, a qui no es commovia ni amb precs.

Amb el sentit de cara o figura,
os, oris ens donà oscil·lar. A l’antiga Roma, un oscillum, -i era una màscara petita, sobretot de Bacus, que es penjava en un arbre fruiter com a ofrena a la divinitat per tal que el vent la fes moure. Avui el verb al·ludeix només al balanceig.

El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


L’homòleg grec d’os, oris és το στόμα, -ατος, d’on tenim estómac (és la “boca” final del tub digestiu), estomatòleg (metge de les malalties de la boca) o cacostomia (+ κακός, “dolent”), que és la pudor de la boca –és un mal relacionat amb l’halitosi, mal alè, derivat d’halare, (“emetre”); un altre sinònim és ozostomia (+ ὄζω, “fer olor”). Els qui tenen una boca especial són és Crisòstom, en grec Χρυσόστομος. Literalment aquest nom significa de “boca d’or (χρυσός)”. Crisòstom, per tant, és una persona que sap parlar molt bé, que és un bon orador –el seu equivalent castellà és “pico de oro”.

Per tastar cal tenir una bona llengua (
lingua, -ae). El seu equivalent grec és ἡ γλῶσσα, ᾶς, que té una família ben nodrida de derivats:

  • Poliglot: persona que parla moltes (πολύς) llengües.
  • Diglòssia: situació en què dues (δύο) llengües no conviuen en igualtat de condicions.
  • Esquizoglòssia (+ σχίζω, “separar”): terme encunyat pel filòleg Gabriel Bibiloni, és un estat de confusió mental que fa que un parlant canviï de llengua, sense motiu aparent, davant un mateix interlocutor.
  • Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees dialectals i que marca la presència d’un mateix (ἴσος) tret dialectal.
  • Glosador: persona que es dedica a recitar gloses, tipus de composició oral molt famós a Mallorca.
  • Glossari: mena de diccionari de mots rars; i, en el llenguatge bíblic.

Hem d’anar en compte amb tot el que deim. “L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”, resa un famós aforisme. O “qui té boca s’equivoca”, expressió que en castellà equival a “Por la boca muere el pez”. A l’antiga Roma ja hi havia emperadors que moriren per la boca. No precisament, però, per culpa de les seves paraules, sinó d’aliments enverinats. Per evitar aquestes desagradables sorpreses es va instituir la figura del praegustator, un esclau encarregat de “provar prèviament” el menjar de l’emperador.

Relacionat amb el sentit del gust tenim en grec el verb λείχω (“llepar”), que donà liquen, nom donat a un tipus de fongs bastant llefiscosos. El seu homòleg llatí és lingo, que ens regalà cunnilingus per referir-nos a una fel·lació femenina (< cunnum lingere, “llepar el cony”)  -el terme ja es troba documentat en els epigrames de Marcial (segle I dC). Lingo també ens donà llengua i llenguado -el peix, de cos aixafat, adoptà aquest nom per la seva forma flexible.

Oïda
El sentit de l’oïda deriva del llatí audio (“sentir-hi”), d’on tenim obeir, inaudit o audiència. Sovint la gent sorda (< surdus, a, um) té la sort de no sentir la gran quantitat d’absurditats que es diuen –absurdusabsurdus volia dir “des de la sordesa” i inicialment al·ludia a un so discordat, desagradable; després, metafòricament, s’aplicà a alguna cosa irracional o inútil.

L’equivalent català de la cita castellana “A palabras necias, oídos sordos” és: A paraules vanes, orelles sordes”. La paraula orella deriva d’auris d’on tenim també auricular, auscultar i escoltar. La seva versió grega és το οὐς, ὠτός, que ens ha donat paraules com otitis (inflamació de l’orella), otorrinolaringòleg (+ ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + ὁ λάρυγξ, λάρυγγος, “gargamella”), un metge del tot polifacètic, o paròtide, glàndula salivar col·locada “al costat” (παρα) de l’oïda i darrere la mandíbula inferior.

Les orelles ens permeten captar les sonoritats de la vida. De sono (“sonar”) tenim sonor, sonata, consonant, assonància, dissonància o ressonància. So, en grec, és ἡ ἠχώ, οῦς, que té una nodrida família de derivats: eco, reflexió d'ones sonores que dóna lloc a efectes de repetició dels senyals;  ecografia (+ γράφω, “escriure”), imatge que resulta de l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar; catecisme ((+ κατα, “per avall”), instrucció oral d’una doctrina; o ecolàlia, repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de les paraules o son pronunciats (λαλέω)  per l'interlocutor. 

En grec, sentir o escoltar és ἀκούω, d’on tenim acústica o acufen, que amb l’arrel φαίνω (“aparèixer”), fa referència a la sensació de sentir un so interior que no prové, per tant, de l’exterior. La gent que té dificultats per sentir-hi pateix de disecea (+ δυς-, indica dificultat).

L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Ja sabem que escoltar requereix prestar més atenció que no pas sentir-hi. De sentio (“sentir”, “pensar”, “opinar”) tenim sentència, sentiment, sentit, assentir, consens, sentinella, sensació, sensible o dissensió.

Tacte
El sentit del tacte es relaciona amb cura i mesura. Així ho reflecteix l’expressió “tenir tacte”. La seva arrel llatina és tango, tetigi, tactum (“tocar”), que ha originat una llarga descendència: tangencial, contacte, contagi, contaminació, contingent (sinònim d’eventual), contigu o integritat (no tocat per res, és a dir, complet); i, en castellà, “tañer” o “acontecer”.

Per tocar són necessaris els dits (<digitus), tan importants avui en plena era digital i en una democràcia representativa que s’ha convertit en una digitocràcia. A partir d’aquesta arrel, a través del francès, ens ha arribat la paraula prestidigitador com a sinònim d’il·lusionista, mag (té l’afegitó de l’adjectiu praestus, a, um, “ràpid”).

En grec, dit és ὁ δάκτυλος -ου, present en paraules com dàtil, fruit dit així per la seva semblança amb un dit; dactilolàlia, art que tenen els sordmuts de parlar (λαλέω) amb signes lingüístics convencionals fets amb els dits; dactiloscòpia, tècnica per a la identificació de les persones basada en l'observació (σκοπέω) i la classificació de les impressions digitals; o dactilografia, art d’escriure (γραφω) a màquina, sinònim de mecanografia.

El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


El principal receptor del sentit del tacte és la pell, que en llatí es podia dir cutis, -is, d’on surt cutis (pell de la cara) i cutani, o pellis, -is. Curiosament, d’aquesta darrera arrel llatina tenim la paraula pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.

L’equivalent grec de
pellis, -is és το δέρμα, ατος, d’on tenim dermatitis, dermatòleg, epidermis (capa exterior de la pell) o paquiderm, que al·ludeix a un animal de pell gruixada (παχύς), com l’hipopòtam. Els que tenen la pell sensible són propensos a tenir herpes ( < ἑρπετόν,  “rèptil", perquè ‘serpenteja’ per la pell), psoriasi (< ψώρα, “sarna”) o èczema (< εκ, “des de” + ζέω, “bullir”, que comparteix arrel amb poció). També han d’anar en compte amb l’ esclerodèrmia, l’enduriment (σκληρος) de la pell.

La pella assaonada (cuir) rebia el nom de διφθέρα, que ens donà diftèria, una malaltia caracteritzada per la formació de falses “membranes” en les mucoses, especialment a la gargamella. Una altra malaltia perillosa és la lepra, que cobreix la pell d’ “escates” (λεπίς).

Olfacte
Qui fa mala olor pateix de disòdia (< δυς-, indica dificultat + ὅζω, “fer olor”). El sentit de l'olfacte deriva d'olor, -oris i del verb facio ("fer"). Una variant d'olor és odor, -oris, d’on tenim l’adjectiu inodor per referir-nos a alguna cosa que no fa ni olor ni pudor. Els inodors, però, també són aparells que eviten les males olors. I, per al cos humà, tenim els desodorants. L’olor es relaciona amb la capacitat de predir el futur, descobrint sovint les claus del present. D’aquí prové l’expressió “això em fa mala olor”. El verb llatí per a “tenir un fi olfacte” era sagio, d’on tenim sagaç (sinònim d’astut) i presagi.

En català, ensumam gràcies a l’arrel grega ἡ ὀσμή, ῆς (“olor”). La gent que no (α) té sentit de l’olfacte pateix d’anòsmia. Les aromes també provenen del grec ἄρωμα, ατος. En canvi, les fragàncies i les flaires les devem al llatí frago (“exhalar molta olor”). El nostre nas també és d’herència romana (naris, -is) –idèntica procedència té l’anglès nose. Sense ell no podríem respirar, procedent de spiro (“bufar”), d’on tenim també aspirar, esperit, conspiració, aspirant, expirar, sospir o transpirar.

Si tenim problemes respiratoris o no ens agrada l’estètica del nostre nas sempre ens podem sotmetre a una rinoplàstia (< ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + πλάσσω, “modelar”). Amb o sense rinoplàstia, els pets sempre ens perseguiran. La seva arrel pedo (expel·lir vent de l’anus) també la trobam present en petard, mot que ens ha arribat per via del francès.

L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Qui va saber explotar el sentit de l’olor va ser el protagonista de la novel·la de l’alemany Patrick Süskind, El perfum: història d’un assassí (1985). La paraula perfum vendria del llatí per (“a través de”) i fumare (“produir fum”); feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, aquest mot no existia en llatí. Amb el significat actual, hauria estat creat a la llengua catalana. França hauria estat l’encarregada d’estendre’l a altres llengües en convertir-se en un gran exportador de perfums. Al segle XVIII la ciutat alemanya de Colònia, que agafa el nom romà de Colonia Agrippina, fabricaria un perfum més suau conegut com a aigua de Colònia.

El perfum (Patrick Suskind)
El perfum (Patrick Suskind)

Vista
El sentit de la vista prové de video (“veure”), d’on tenim enveja (mirar amb mals ulls), vident, providència, prudent (el que hi veu amb anticipació < pro videntia), retrovisor, visitar (és a dir, anar a veure algú amb freqüència), visual, evident, previsió, improvisar (“sense previ avís”), revista, provisions, previsible, visat, entrevista, vis a vis (del francès vis-à-vis, “mirant-se”, “cara a cara”), evidentment, televisió, visionari, clarividència, divisar o avisar –veritat també estaria emparentada amb l’arrel de video

En llatí també existia el verb deponent mirari, que originàriament tenia el sentit de sorprendre’s amb el que es veu, idea que es conserva a admirar. D’aquí que una cosa sorprenent o meravellosa sigui un miracle (< miraculum).

La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)

Per mirar cal tenir ulls (< oculus, -i). D’aquí també ve “antojo” castellà (en català, rampell o caprici) o el terme científic inocular, que al·ludeix a l’acte d’introduir gèrmens en un organisme, d'una manera natural, voluntària o accidental. Aquesta paraula ve d’una curiosa metàfora que crearen els llatins: estengueren el significat d’oculus al capoll d’una flor. Així inoculare, en un principi, servia per a designar l’acte d’empeltar el capoll o una altra part d’una planta.

Els amants del grec, quan van a l’oculista, prefereixen dir oftalmòleg (ὁ ὀφθαλμός, “ull”). Aquesta arrel prové alhora de ἡ ὤψ, ὠπός (“vista”), emparentada amb ἡ ὄψις, εως, d’idèntic significat –ambdues paraules deriven d’ὁράω (“veure”), que ens ha donat panorama, visió total (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) d’una escena o paisatge.

Cecs

La paràbola dels cecsLa paràbola dels cecs (1568), Brueghel, Galleria Nazionale di Capodimonte, Nàpols

D’ὤψ tenim òpticasinopsi (+ συν, “amb”; resum), autòpsia (+ αυτος, “un mateix”), ciclop (+ κύκλος, “cercle”; gegant mitològic amb un sol ull al front), etíop (+ αἴθω, “cremar”; de rostre, vista cremada), miop (+ μύω, “tancar”; el que tanca una mica els ulls per veure-hi millor), hipermetropia (+ ὑπέρ, “excés” + μετρον, “mesura”; defecte de qui només hi veu de lluny), diòptria (+ δια, “a través de”; unitat de potència d’una lent) o antílop (+ ἄνθος, “flor”; animal, semblant al cérvol, d’ulls florits o bells).

Per a veure, els grecs tenien un altre verb, βλέπω, d’on tenim blefaritis (inflamació de de les parpelles) o ablèpsia (sinònim de ceguera). Realment els sentits són un autèntic festival etimològic.

Aquí teniu una entrada de l'intessant blog del dermatòleg Xavier Sierra dedicat al sentit del tacte. I aquest està dedicat als tatuatges.

Aquí teniu un preciós capítol del programa "Tabús" de TV3 dedicat a la ceguesa.

El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Jesús contra el capitalisme
Segons els Evangelis, Jesús no era molt amic del capitalisme. Després de la seva entrada triomfal a Jerusalem del diumenge de Rams, el fill de Déu va anar al temple. Hi trobà una munió de mercaders que hi tenien instal·lats llocs de venda de coloms i de canvi de moneda. En veure’ls, es posà fet un nero i el engegà dient: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”.

 

Aquí teniu una cita de Frederic Jameson: “És més fàcil imaginar el fi del món que el fi del capitalisme”.

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px